Deute

Són al llit, dormen. Respiren a l'unison calmadament sota els llençols. Ell somia i ella, per fer més notable encara la seva avinença, somia el mateix que ell. Són a la platja en una nit de lluna plena. Senten el vaivé de les ones, somriuen. Sincronitzats, com calcant cada gest, cada somriure, imiten físicament allò que somien. Arriba la culminació, el súmum de tanta sincronització, quan els seus llavis es fonen en un petó. Un petó a dues bandes, podríem dir-ne, a la real i a l'onírica que arriben a confondre's. Quan els seus llavis se separen ell desapareix, ella ja no el veu. Mira platja enllà, però ell no hi és, dins l'aigua tampoc. El crida i l'únic que obté per resposta és l'eco de la seva veu, fenòmen del tot incomprensible, trobant-se a la vora del mar. Les poques forces que li queden les gasta en cridar-lo un altre cop, però no fa efecte. A la fí, morta de cansament, defalleix i es desmaia sobre la sorra. Ara és conscient que somia i fa desorbitants esforços per despertar-se. Ho aconsegueix, obre els ulls nerviosa deixant-lo a ell somiant encara en la platja, ella continua sent al somni, malgrat no ser-ne partícep. S'asseu desconcertada sobre el llit i se'l mira. Torna a estirar-se. La ciutat està silenciosa a aquestes hores de la nit. De tant en tant sent el soroll dels cotxes que passen llunyans. Els veïns dormen també. L'habitació en penombra, amb la claror suficient per intuir els objectes i veure'l a ell amb més o menys claretat.

Es fa un silenci, no pas com el que sentia fins ara, un silenci d'aquells profunds com els d'abans d'un eclipsi. Un silenci fosc que corrou, no li agrada gens. Sap que això sol ser el preludi de males notícies. Alguna cosa no va bé. Tot comença a vibrar i ella s'aixeca de cop. Tot tremola sorollosament: el llit, la tauleta, l'armari, les parets, la casa! La tremolor es va fent més notable, n'augmenta la intensitat al mateix ritme exacte que es disparen els batecs del seu cor. Els veïns criden atemorits. I ella només desitja que pari el sisme abans que sigui massa tard. Tot és kafkià, summament desorientador. No sap com ha d'actuar. S'ha de posar potser sota el llit? Sota una taula? Ha de fer alguna cosa. Els nervis li invaeixen el cap, no raona. Ell encara dorm i desperta sobressaltat pels crits d'ella. El ulls d'ella desprenen espurnes de pànic que s'encomanen. L'armari es tomba, no els cau a sobre per pèls. Ha d'actuar... però només té una cosa al cap, no pot parar de pensar en ell. Vol abraçar-lo, i protegir-lo així de possibles cops. Les parets comencen a esquerdar-se, tot continua tremolant. No pensa, ni per un moment, que podria ser ell qui la protegís a ella. Ella dóna per perduda la seva vida, el que vol ara mateix és que ell se salvi. Sí, l'abraçarà doncs. S'aferrarà a ell i amb el seu cos el protegirà. Pensa, però, que potser fa malament de salvar-li la vida. Perquè si ella mor, que és segur que d'aquesta no en surt, què farà ell sense ella? Potser ell prefereix morir a viure sense ella. Si el salva el farà viure turmentat amb el record de no haver pogut fer res per salvar-la. Se sentirà impotent tota la vida. Podria dormir, ell, tenint el record d'ella morta? Tancaria els ulls i la veuria... Podria viure així, ell? No seria millor doncs, no abraçar-lo i morir els dos junts?

Es planteja també, que potser és millor abraçar-lo amb totes les seves forces. Ell és un home fort, podrà viure sense ella. S'hi acostumarà. Al principi potser viurà del record, però amb el temps es refarà. Potser fins i tot s'enamorarà de nou. Amb un gest d'altruisme evitarà que mori per no privar-lo de la felicitat encara que sigui a llarg termini, a molt llarg termini. Abraçar-lo o no abraçar-lo? Té la vida del seu home a les seves mans, l'ha de salvar malgrat les conseqüències? O ha de deixar-lo morir amb ella? Ha arribat la fi. Pot morir heroicament salvant-li la vida a ell i dir adéu als seus plans de ser mare. I no pensa ser-ho si ell no n'és el pare. Perquè té ben clar, que només un dels dos pot salvar-se, gràcies a l'actuació de l'altre. S'estima ella la seva vida? I ell? Quin dels dos és el menys egoïsta per deixar-se-la perdre? Quin dels dos estaria disposat a viure sense l'altre pensant en el deute etern que mai podrà saldar?

La casa s'esfonsa, com tantes altres. I ella s'aferra a ell, és plenament conscient del que fa. Ha pres una desició de la que no es pot fer enrera. Ha estat valenta, creu que ha escollit la millor opció. Amb un regust d'egoïsme, depén com es miri, que amarga una mica el gust dolç de la valentia. Ha estat la decisió més valenta, no n'hi ha cap dubte. Ella tanca els ulls i l'abraça amb força mentre es justifica mentalment la decisió que acaba de prendre. No diu res, apreta els ulls i desitja morir ràpidament. Ara és quan s'adona del que realment significa el que ha decidit. Morirà. Sempre havia pensat que afrontaria aquest moment amb serenitat, amb la calma resignada de qui sap que no viurà més. Pensava en una mort calmada, previsible, no pas com aquesta. Té por, tremola. Té el cor ultrarrevolucionat, el seu cos al límit, no és capaç d'alliberar llàgrimes. Enfonsa el cap a la seva esquena i perd la noció de tot.
* * * *
La ciutat és un desert de runa, pols i desolació; el paratge més inhòspit, més encara que el desert. Els que han sobreviscut caminen per sobre les restes d'edificis buscant allò que sembla la casa d'algun familiar. És difícil orientar-se així, però cal anar depressa. Senten els gemecs dels afortunats en vida atrapats sota les restes. Afortunats? Per viure des de llavors, en una ciutat que caldrà reconstruir, sense cap familiar, sense cap dels seus amics? Hauran de començar de zero, sols, i amb la càrrega de tot el que els ha pasat. Les persones que busquen als seus familiars no se'n senten pas d'afortunats. Els afortunants són la resta, els antics propietaris d'uns cossos que ara queden sepultats sota un munt de runa. Aquells són els afortunants. Uns busquen supervivents atrapats, és posible que a aquestes hores encara quedin bosses d'aire enmig de les runes. Els forts treuen el que poden amb les mans; els impotents, els desolats, els que no tenen ja esperança -la majoria-... aquests s'ho miren. Abaixen el cap, "no hi ha res a fer".

Senten crits, algú demana ajuda. Comencen a treure rocs, el més ràpid que poden. Allà sota una biga veuen un peu. Els crits continuen. A les dues hores, aconsegueixen apropar-s'hi més, ja tenen la cama. Parlen amb la seva propietària que només és capaç de deixar anar gemecs de mal. La troben finalment, junt al cadàver d'un home irreconeixible. Sort n'ha tingut d'abraçar-s'hi... li ha parat els cops més forts i li ha donat l'escalfor del seu cos, ara ja esvaïda. Ella amb el cos dolorit, ple de blaus i no massa conscient el mira i plora. No vol deixar d'abraçar-lo. No la porten a l'hospital, l'hospital s'ha ensorrat també. Ella, dins les seves possibilitats, està indignada. Que no perdin temps amb ella, que no vol viure. Ja havia acceptat que moriria. Havia acceptat perdre la vida, a canvi que visqués ell. Ho havia decidit, s'hi havia abraçat just quan la casa s'esfonsava. Però no pot parar de pensar que no li deu res a ell, com és que ell no va intentar evitar-li la mort? Si l'hi ha evitat ha estat per una mala passada del destí. Ella no és forta per afrontar el que li ve a sobre. Se sent sola, indefensa. No sap com afrontar un futur que ja té a sobre, una nova vida que ja ha començat sense el seu consentiment. No sap què farà a partir d'ara. No sap tampoc si algun dels seus familiars o amics és viu, qui la recolzarà doncs? Tot e que podia perdre ho ha perdut. L'únic que poden pendre-li és la vida, possessió que en aquests moments no valora massa. I ara és ella la que haurà de comformar-se pensant en que algun dia li arribarà la felicitat. La felicitat, que també ha quedat sepultada sota els enderrocs.