'Semblar' i 'Ser'

El Semus era un home ordinari, és a dir, una persona que es deixava anar, un subjecte passiu que circulava pel carril de la vida dels altres, en comptes del seu.

Això no vol dir que el Semus fos una mala persona, ni cap d’aquells bandarres que no tornen els llibres a la biblioteca, o els amaguen perquè ningú els trobi.
El Semus era una bona persona, i aquest era el seu punt feble. La vida li havia ensenyat que quan ets una bona persona, poden passar dues coses: la primera, es pixen a sobre teu; la segona, ets tu mateix i no caus bé a la gent curta de gambals que no han llegit el maleït Mascaró, sí, el puto Masca de la morfologia. Ja sabeu qui és, oi? A l’estimada vida s’havien orinat a sobre de la cara del Semus.

Per què? Ara no em feu justificar la resposta, que em fa mandra, però podríem fixar una sèrie d’arguments, pels quals es demostraria el que acabo de descriure: el Semus feia el que els altres volien: “Ei, Semus, anem a fer escalada aquest cap de setmana amb la Noelia, i els amics de la Noelia, els quals també vindran amb els seus amics del club d’astronomia pornogràfica, els quals, sí, renoi, aquells que van viatjar a l’Edat Mitjana amb el Rei Artur, però no el puto Artur de la tradició medieval ortodoxa malparit, no, el de la tradició de la literatura llatina medieval, és a dir, l’Artur fosc que se la cascava. Això, que també vindran els amics dels amics dels amics dels d’astronomia, i també en Xisco, el qual vindrà amb el seu equip de reflexions lingüístiques nocturnes. Et sembla bé oi? Què polles havia de dir en Semus? Doncs tenint en compte la seva manera de ser, que sí.

En això havia esdevingut la seva personalitat: feia el que els altres volien, no el que ell volia, amb l’objectiu de semblar políticament correcte, semblar bona persona, semblar per ser acceptat pels altres. Semblar i no ser, aquesta és la nostra manera de viure.

Tota la infelicitat s’acumulava i es transformava en ràbia dins d’ell, fins al dia, en el qual la Mary, la seva parella, li va regalar el diccionari de la llengua medieval. Ningú sabia per què servia, només ell. Era feliç per una vegada a la vida, quan aprenia noves paraules i parlava una llengua que no semblava actual. La felicitat, però, no va durar gaire, ja que havia arribat l’estiu. Davant de casa seva hi havia molt de soroll cada nit, els amics de la Noelia organitzaven festes nocturnes per criticar la literatura medieval, començaven a cridar que no servia per res, que era literatura per nens adaptats i sense habilitats socials i comunicatives. Fins i tot va venir Josep Pla una nit per començar a cagar-se en tot i sobretot en Bernat Metge. Tots junts cridaven: “Literatura medieval, agárramela que me crece” seguit de cants corals criticant els trobadors i les seves parides fins a les sis del matí.

El Semus no aguantava aquella situació, es passava la nit observant per la finestra el simple fet, el simple mecanisme, pel qual li havien usurpat l’única raó per ser feliç una vegada a la vida. Una llàgrima va caure i va deixar-se anar pel rostre del Semus, el qual ja tancava els ulls per no tornar a obrir-los mai més a la vida. Quan es va deixar caure pel vuitè pis va pensar que almenys, durant uns dies havia estat ell mateix, però que ni d’aquesta manera el deixaven ser.

El Semus va caure. Era mort.
Un dels amics de la Noelia que passava per allà, el va veure i va dir:
- Ei, Semus. Em deixes els apunts?

Ningú va respondre.