Cercador
Segona part. Tot té un preu. Esther Llombart
Un relat de: Taller de narrativaEl Pau va arribar a les vuit, tal com havia quedat, i van pujar a l’habitació, sense preàmbuls. Ell es va despullar amb ànsia, tot tirant la roba per terra. Ella encara va trigar menys, l’esperava amb poca roba. Van fer l’amor amb la libidinositat dels dies que feia que no es veien i, exhausts, es van deixar abraçar pel llit. Mai sabien quan es podrien tornar a veure, però des d’aquell dia en què el Pau, que llavors treballava en una empresa d’electrodomèstics, va venir a reparar la rentadora, havien anat quedant sempre que l’ocasió els ho havia permès. La Mariona es va deixar captivar per unes mans solcades de venes i uns dits llargs que, en veure’ls remenar les peces de la rentadora, no va poder evitar posar-s’hi pel mig. El Pau, passà de la sorpresa a l’excitació i també es deixà portar per una Mariona que, afectuosa i apassionada, el seduïa allà mateix, entremig de roba bruta i una màquina mig esventrada.
El soroll mecànic de la porta del garatge els despertà de cop del seu somni plaent.
–Que no tornava tard avui?
–Això és el que em va dir! Va, vés, ràpid!
El rellotge vorejava les nou. El Pau agafà la roba que jeia escampada per terra, es va mig vestir, tan ràpidament com va poder, va baixar corrent fins a l’entrada de la casa i va sortir per la porta. No es va adonar que, amb les presses i els moviments bruscos, la cartera li havia lliscat de la butxaca dels texans. Mentrestant, el Marc, que arribava d’hora perquè un imprevist va fer que els col•legues anul•lessin el sopar acordat al Tretze, aparcava el cotxe i pujava per les escales que porten del soterrani a la primera planta. Un llampec va il•luminar el cel enfosquit i les primeres gotes descarregaven sobre un asfalt fumejant. El Pau va pensar que s’havia salvat pels pèls i que, en el fons, havia tingut sort. La pluja el refrescaria.
A la Mariona li va donar temps de posar-se el pijama, planxar amb les mans els llençols, baixar a la cuina i començar a preparar el sopar, o almenys fer-ho veure. El Marc la va notar estranyament nerviosa, però, com de costum, no li va preguntar si estava preocupada per algun motiu. Va pujar a l’habitació a canviar-se. El seu olfacte va ensumar ferum de sexe i la seva vista panoràmica es va fixar en una cartera que desentonava amb la decoració. S’ajupí per agafar-la i l’obrí, encuriosit. El document d’identitat en revelava la propietat. La cara d’aquell tipus li sonava i l’acabà reconeixent, després de voltar amb la ment, durant uns instants, per tots els llocs on anava últimament. Document en mà, baixà fet una fúria cap a la cuina.
–T’estàs tirant a aquest desgraciat?
–Potser és culpa teva que m’estigui tirant...
No acabà la frase. La mà rabiosa del Marc li donà una empenta i ella caigué amb l’infortuni que va pegar amb el cap a la cantonada del marbre de la cuina. El Marc va intentar reanimar-la però no hi va haver res a fer. Com a bon polític, fred, calculador i teatral, va trucar a la policia:
–Acabo d’arribar a casa, m’he trobat... la meva dona... morta, a la cuina. No... no tinc paraules, estic... no m’ho puc creure... l’assassí, crec que sé qui és, hi ha una cartera...
El jutge també ho té clar: presó sense fiança. El Pau pensa que la sort que creia que tenia només era l’inici encobert d’un malson, una felicitat efímera que anunciava el gran desastre. Amb el cap anant-li a mil per hora, se li il•lumina una possible solució, una sortida a la seva desgràcia: els missatges de mòbil que li enviava la Mariona podrien posar el punt de mira sobre el seu marit. El Pau sospita que ha estat ell el culpable i ha d’intentar passar-li el mort sigui com sigui. Es posa en contacte amb el seu advocat, a qui encomana la tasca d’anar a casa seva i buscar el mòbil que pot salvar-lo. Hi ha un missatge clau que podria ser-li útil: “La nostra relació és insuportable, o m’ignora o està agressiu. Tinc por que algun dia em faci mal”.
El que no sap el Pau és que els missatges de mòbil poden ser manipulats d’una manera senzilla i, per a ser admesos com a prova, han d’estar avalats per l’informe d’un pèrit informàtic. El que no sap tampoc és que la rifa de la vida no ven gaires números als desgraciats. La probabilitat que la fortuna giri a favor seu és ínfima. Les persones importants, en canvi, poden comprar la sort, la justícia i a aquells que parlen en nom d’ella, fins a un límit, un límit que ells desconeixen, que creuen fins i tot inexistent.
En el fons, el Pau pensa que tots els infortunis que li estan passant se’ls mereix, que li ha caigut una mena de càstig diví perquè el que feia no estava bé. La Mariona era una dona casada. Per això la condemna d’ella ha estat encara més grossa. Per molt que renegués, els sermons dels capellans de l’escola on va anar de petit es van anar inoculant dintre seu. Van ser molts anys, els més fràgils i significatius.
El Marc, però, no carrega a les espatlles el pes del pecat. Ell està tranquil perquè ha pogut comprar la justícia terrenal i potser per això, qui sap, aquella justícia amb la que creu el Pau se sent amb el deure d’actuar. Potser és per això, qui sap, que un vespre fosc d’hivern en què la poca llum dels fanals s’afebleix i es mulla entre la boira freda i espessa, el Marc surt del seu despatx i és abraonat per dos nois que li prenen la bossa i marxen corrent. De l’estrebada, el Marc perd l’equilibri, rellisca amb el terra moll i pica de cap a terra. Un vianant truca a una ambulància. Cada segon compta i l’ambulància triga massa a venir. Quina mala sort, diuen, no hi ha res a fer.
Comentaris
-
Millorable[Ofensiu]Taller de narrativa | 26-05-2017
Benvolguda Esther,
En aquesta segona part jo diria que falla l'equilibri entre mostrar i explicar del que tan sovint parlen els llibres de teoria. I hi ha massa explicació sobretot al final, els quatre darrers paràgrafs, que sembla accelerar-se, com si volguessis acabar ràpid perquè la història ja està acabada i ja no t'interessa.
Ben treballat, mostrant més, creant més els tres personatges principals, mostrant alguna mena de conflictes de consciència (l'adultera per molts motius que tingui tindrà també dubtes, el polític assassí segur que patirà, l'amant pensarà què fa amb la seva vida, per què no busca algú amb qui tenir un futur...) els humanitzaria i faria més interessant la història. Penso que caldrien de 7 a 10 pàgines per desenvolupar mínimament la història.
Salutacions
Lluís
l´Autor
27 Relats
76 Comentaris
32140 Lectures
Valoració de l'autor: 9.75
Biografia:
TALLER DE NARRATIVAVoleu participar en una nova iniciativa? Teniu ganes de progressar en la tècnica de l’escriptura? Voldríeu conèixer els vostres punts febles com escriptors? Esteu disposats a criticar amb sinceritat i sentit i a rebre les crítiques amb humilitat? Aspireu a lliurar-vos dels empipadors errors ortogràfics i sintàctics? Us sembla que no avanceu? Necessiteu impuls i motivació per continuar escrivint o per tornar a escriure? Voleu llegir amb criteri i aprenent del que llegiu? Disfruteu escrivint però us sentiu sols i voleu compartir esforços i interessos?
Aquí teniu la nostra proposta :
Un taller que pretèn abastar tres aspectes de la literatura: llegir, escriure, comentar.
Un exercici cada 15-20 dies en tres fases: llegir-aprendre, escriure, comentar.
Primera fase: tots els participants ens llegim el mateix text (d'un autor bo, reconegut o interessant) i el comentem, discutim, aprenem. Posem 3-5 dies. A partir d'aquest text l'organitzador proposarà un tema.
Segona fase: escrivim un relat segons el tema marcat. En un termini de 7-10 dies.
Tercera fase: comentem els nostres relats. 3-5 dies. Un comentari intel·ligent, sincer i útil. I ben redactat. Aquesta seria, doncs, una part més de l'exercici.
L’essència d’aquests exercicis seria treballar la redacció, l'estil, el lèxic, la gramàtica, l'estructura, la trama… i deixar en un segon pla la història o l’argument. En resum, centrar-nos en la tècnica ja que les històries són les que cadascú necessita, li agraden o vol contar. I res de paraules prohibides o obligades.
Qui participi en cada exercici es compromet a fer una crítica intel·ligent, amb sentit, sincera i útil a dos o tres companys. O a tots si som poca gent.
Una d’aquestes critiques vindrà donada per sorteig, les altres las podrà escollir lliurement cadascú. I, és clar, es podran fer més critiques si ve de gust o es té temps.
Hi haurà un ORGANITZADOR que proposarà el text inicial i el tema de cada exercici d'escriptura i també organitzarà el sorteig dels comentaris/crítiques obligatoris. Anirà canviant, segons decidim entre tots.
Si voleu es podrà escollir un guanyador per cada tema que escolliria l'ORGANITZADOR o bé tots per votació. Pensem-ho, però, ja que l'essència de la idea és la d'un taller d'escriptura, no la d'un concurs.
Es penjaran exercicis i crítiques, aquí amb aquest nick de “Taller de narrativa”.
Si la cosa funciona, hi ha participació i interès es podria plantejar editar alguns dels textos, crítiques, comentaris... en un bubok o similar. Per a això escollliríem entre els participants un EDITOR que tingués experiència en el tema.
En principi pensem en un grup d'uns vuit participants que es comprometin a mantenir la continuïtat durant els propers mesos, fins a l'agost.
Si esteu interessats us podeu adreçar al primer organitzador:
lluisjulian58@gmail.com
Últims relats de l'autor
- Infart
- Procés de contradicció suficient MANUEL DE PEDROLO 1976(2016)
- Dissecció del recull de contes
- Guerra i Pau
- EL PARC. VERSIÓ MILLORADA.
- El parc
- Exercici 3. Una descripció.El paisatge i el temps.
- El petó. Anna
- Dubtes - Esther Llombart
- Exercici 2 Josep Casals
- Un viatger de debò
- Les formigues
- 2on exercici - Qui Tacet (Galzeran-homefosc)
- LA LLISTA. Calderer.
- Segona part. Tot té un preu. Esther Llombart