Segona part. Tot té un preu. Esther Llombart

La família Batlló viuen en una casa unifamiliar d’una urbanització acomodada. El domicili té tres plantes espaioses i assolellades: una primera planta amb la cuina i el menjador, una segona amb les habitacions, unes golfes sota teulada i, al costat de la porta de l’entrada, una rampa baixa al soterrani on hi ha el garatge.

El Pau va arribar a les vuit, tal com havia quedat, i van pujar a l’habitació, sense preàmbuls. Ell es va despullar amb ànsia, tot tirant la roba per terra. Ella encara va trigar menys, l’esperava amb poca roba. Van fer l’amor amb la libidinositat dels dies que feia que no es veien i, exhausts, es van deixar abraçar pel llit. Mai sabien quan es podrien tornar a veure, però des d’aquell dia en què el Pau, que llavors treballava en una empresa d’electrodomèstics, va venir a reparar la rentadora, havien anat quedant sempre que l’ocasió els ho havia permès. La Mariona es va deixar captivar per unes mans solcades de venes i uns dits llargs que, en veure’ls remenar les peces de la rentadora, no va poder evitar posar-s’hi pel mig. El Pau, passà de la sorpresa a l’excitació i també es deixà portar per una Mariona que, afectuosa i apassionada, el seduïa allà mateix, entremig de roba bruta i una màquina mig esventrada.

El soroll mecànic de la porta del garatge els despertà de cop del seu somni plaent.
–Que no tornava tard avui?
–Això és el que em va dir! Va, vés, ràpid!

El rellotge vorejava les nou. El Pau agafà la roba que jeia escampada per terra, es va mig vestir, tan ràpidament com va poder, va baixar corrent fins a l’entrada de la casa i va sortir per la porta. No es va adonar que, amb les presses i els moviments bruscos, la cartera li havia lliscat de la butxaca dels texans. Mentrestant, el Marc, que arribava d’hora perquè un imprevist va fer que els col•legues anul•lessin el sopar acordat al Tretze, aparcava el cotxe i pujava per les escales que porten del soterrani a la primera planta. Un llampec va il•luminar el cel enfosquit i les primeres gotes descarregaven sobre un asfalt fumejant. El Pau va pensar que s’havia salvat pels pèls i que, en el fons, havia tingut sort. La pluja el refrescaria.

A la Mariona li va donar temps de posar-se el pijama, planxar amb les mans els llençols, baixar a la cuina i començar a preparar el sopar, o almenys fer-ho veure. El Marc la va notar estranyament nerviosa, però, com de costum, no li va preguntar si estava preocupada per algun motiu. Va pujar a l’habitació a canviar-se. El seu olfacte va ensumar ferum de sexe i la seva vista panoràmica es va fixar en una cartera que desentonava amb la decoració. S’ajupí per agafar-la i l’obrí, encuriosit. El document d’identitat en revelava la propietat. La cara d’aquell tipus li sonava i l’acabà reconeixent, després de voltar amb la ment, durant uns instants, per tots els llocs on anava últimament. Document en mà, baixà fet una fúria cap a la cuina.

–T’estàs tirant a aquest desgraciat?
–Potser és culpa teva que m’estigui tirant...
No acabà la frase. La mà rabiosa del Marc li donà una empenta i ella caigué amb l’infortuni que va pegar amb el cap a la cantonada del marbre de la cuina. El Marc va intentar reanimar-la però no hi va haver res a fer. Com a bon polític, fred, calculador i teatral, va trucar a la policia:
–Acabo d’arribar a casa, m’he trobat... la meva dona... morta, a la cuina. No... no tinc paraules, estic... no m’ho puc creure... l’assassí, crec que sé qui és, hi ha una cartera...

El jutge també ho té clar: presó sense fiança. El Pau pensa que la sort que creia que tenia només era l’inici encobert d’un malson, una felicitat efímera que anunciava el gran desastre. Amb el cap anant-li a mil per hora, se li il•lumina una possible solució, una sortida a la seva desgràcia: els missatges de mòbil que li enviava la Mariona podrien posar el punt de mira sobre el seu marit. El Pau sospita que ha estat ell el culpable i ha d’intentar passar-li el mort sigui com sigui. Es posa en contacte amb el seu advocat, a qui encomana la tasca d’anar a casa seva i buscar el mòbil que pot salvar-lo. Hi ha un missatge clau que podria ser-li útil: “La nostra relació és insuportable, o m’ignora o està agressiu. Tinc por que algun dia em faci mal”.

El que no sap el Pau és que els missatges de mòbil poden ser manipulats d’una manera senzilla i, per a ser admesos com a prova, han d’estar avalats per l’informe d’un pèrit informàtic. El que no sap tampoc és que la rifa de la vida no ven gaires números als desgraciats. La probabilitat que la fortuna giri a favor seu és ínfima. Les persones importants, en canvi, poden comprar la sort, la justícia i a aquells que parlen en nom d’ella, fins a un límit, un límit que ells desconeixen, que creuen fins i tot inexistent.

En el fons, el Pau pensa que tots els infortunis que li estan passant se’ls mereix, que li ha caigut una mena de càstig diví perquè el que feia no estava bé. La Mariona era una dona casada. Per això la condemna d’ella ha estat encara més grossa. Per molt que renegués, els sermons dels capellans de l’escola on va anar de petit es van anar inoculant dintre seu. Van ser molts anys, els més fràgils i significatius.

El Marc, però, no carrega a les espatlles el pes del pecat. Ell està tranquil perquè ha pogut comprar la justícia terrenal i potser per això, qui sap, aquella justícia amb la que creu el Pau se sent amb el deure d’actuar. Potser és per això, qui sap, que un vespre fosc d’hivern en què la poca llum dels fanals s’afebleix i es mulla entre la boira freda i espessa, el Marc surt del seu despatx i és abraonat per dos nois que li prenen la bossa i marxen corrent. De l’estrebada, el Marc perd l’equilibri, rellisca amb el terra moll i pica de cap a terra. Un vianant truca a una ambulància. Cada segon compta i l’ambulància triga massa a venir. Quina mala sort, diuen, no hi ha res a fer.