Les formigues

Un relat de: Taller de narrativa
El dia que, cansat i mort de son, vaig sortir de l’hospital, ningú no m'estava esperant. Encara no coneixia gaire gent a Lisboa i la meva companya treballava. El recordo com un dia d'estiu primerenc, amb molta lluminositat però encara fresc, un avançament d'allò que estàvem a punt d'estrenar. La vida sencera començava aquell dia i jo n'era conscient. Vaig caminar fins un bar amb terrassa i vaig demanar una gerra de cervesa glaçada. Caminava coix a causa de la meva cama espatllada -“espatllada per sempre”, em recordava una perversa veueta interior-, però estava tan content de ser al carrer que no m'importava gaire. Necessitava una bona dosi d'alcohol, havia de deixar enrere tres setmanes d'infusions, sopetes i peix bullit.
Vaig fer un glop llarg i la beguda era com un bocí de cel.

En anar a pagar, vaig trobar a la butxaca el paper amb el dibuix que m'havia donat el Joao. Estava fet amb llapis i era extraordinàriament realista. Representava un ull vist de molt a prop. Tots els detalls estaven perfectament dibuixats amb una tècnica gairebé fotogràfica. Una formiga amb el cos quitinós i segmentat, un autèntic monstre cuirassat, penetrava a l'interior de l'ull, passant a través de l’iris, apartant-lo amb les seves mandíbules, com si estigués obrint una porta de gelatina translúcida.
— Això és el que passa quan dorms amb els ulls oberts — m'havia explicat el Joao — les formigues entren dins el cos i ja no en surten.
— I que hi fan allà dins?
— Doncs què han de fer? Són formigues. Fan niu. I quan en tenim massa ens posem malats, envellim i, al final, morim; vet aquí el gran misteri! Vols un consell noi ? Dorm poc i assegura't de fer-ho amb els ulls ben tancats; viuràs més anys.

El Joao, uns dels meus cinc companys d'habitació, era un home gran i gastat. Tenia greus problemes de circulació i estava esperant que li amputessin la cama que li quedava. L’altra, la hi havien tallat feia ja deu anys. Això no semblava amoïnar-lo gaire i, quan va saber que jo tenia una tromboflebitis, no va dubtar a aconsellar-me també, l'amputació.
— Les flebitis són unes filles de la gran puta, si no te la tallen ara, en deu anys estaràs igual o pitjor, creu-me — deia sense fer broma.
No era l'únic personatge singular de la nostra habitació, en Joao. Hi havia també aquell iaio d'edat indefinida, prim i amargat, que no rebia mai visites. Gairebé no parlava i quan ho feia, era per demanar a crits que el deixessin tornar a casa. A la nit, el lligaven al llit per evitar que intentés fugir, cosa que, malgrat estar intubat, ja havia fet en diverses ocasions. O aquell altre home de mitjana edat amb una ferida espantosa al coll, que, tot i no patir cap problema de mobilitat, es cagava a sobre perquè les infermeres el rentessin. Encara ara puc recordar perfectament aquella olor de merda i el somriure impúdic que exhibia quan defecava.

Al Joao li agradava dibuixar. El podies trobar en qualsevol racó de l’hospital, lluint un grotesc barnús blau -regal d'un nét, deia-, assegut a la cadira de rodes, encongit sobre una llibreta petita i rebregada.
Un dia, en adonar-se que l'estava mirant, em mostrà el dibuix de l’iris i la formiga. Quan em va aclarir el seu significat, la meva expressió el va fer riure sorollosament.
— No em miris amb aquesta cara, xaval! No estic pas boig, jo. Això que t'he explicat és tan sols un malson i no me'l crec pas. M'agrada il·lustrar el meus malsons, m'ajuda a perdre'ls la por. Això és tot.
Però no era tot. Aquella mateixa nit em vaig despertar i vaig poder contemplar el Joao, que jeia al llit del costat, il·luminat per les tènues llums d'emergència, dormint amb dues monedes fermament fixades amb esparadrap damunt les parpelles tancades.

Després d'allò, durant mesos no vaig poder aclucar ull. Les llargues nits insomnes es van convertir en una maleïda rutina. No podia fer-hi res, quan m'allitava les veia, les sentia, intentant d’entrar; les seves potes rascant la fràgil superfície de l'iris, i un cop dins, buscant l'escalfor, la humitat ... els llocs tous.

Fent niu.


(lisboa)

Comentaris

  • Formigues...[Ofensiu]

    Per una banda hi ha una sensació de renaixement, ja que el protagonista surt de l’hospital, és un dia primerenc, lluminós, hi ha alguna cosa a punt d’estrenar i diu que la vida sencera comença aquell dia. Per tant, aquell dia d’estiu fresc i lluminós entenc que és un símbol de renàixer, començar, inici. Després veig el símbol de les formigues, éssers petits, però treballadors, que funcionen en equip per aconseguir el seu bé comú. Entenc que tenen una connotació desagradable perquè són insectes (tot i que a mi particularment tots els animals m’agraden) i els insectes en massa causen generalment pànic. L’altre símbol deu ser l’ull. Pot ser que sigui interpretat com una entrada al cos (porta de gelatina translúcida)? I el que interpreto és que les formigues (monstre cuirassat) entren al cos com entra una malaltia, com entra la flebitis, en aquest cas. Hi ha com una por a que la malaltia entri dintre nostre i s’apoderi de nosaltres, i una por a l’envelliment i la mort. L’ull també es considera un símbol de saviesa, de poder veure el que tenim al davant i una mica més enllà. No sé si hi ha aquest missatge al text.
    La frase de “dormint amb dues monedes fermament fixades amb esparadrap damunt les parpelles tancades” té alguna cosa a veure amb les monedes que els grecs posaven sobre els ulls del mort perquè pogués pagar el barquer, o és només una casualitat?
    M’agraden molt les expressions de porta de gelatina translúcida, referint-se a l’ull i monstre cuirassat, referint-se a les formigues.
    Una pregunta, algú dorm amb els ulls oberts?
    I finalment, m’agradaria que el Joan Albert ens expliqués si he encertat alguna cosa i tots els simbolismes que hi ha al text, perquè estic força encuriosida.

  • Inquietant.[Ofensiu]
    Calderer | 16-06-2017


    Aquí teniu el meu tercer comentari obligatori. Intentaré comentar la resta de relats però aquests dies vaig de bolit.
    Els texts, per a mi, tenen dues característiques principals: força i perfecció tècnica. Evidentment l'ideal al que hem d'aspirar és aquell que uneix les dues característiques, però si no pot ser (sovint no en sabem més) com a mínim que en tingui una.

    Aquest text d'en Joan Albert per a mi tècnicament és correcte però a més té una gran força. I és fa difícil saber d'on prové aquesta força: del símbol de les formigues? dels personatges que hi apareixen? de la veu narradora? Potser una mica de tot plegat. Se'ns diu que és una part d'un relat més llarg però a mi em sembla complert i suficient.

    Les formigues per a mi simbolitzen tot allò de feble i vulnerable que tenim: la por, la malaltia, la decadència, la mort... I embolicat amb uns trets paranoics ben descrits i desenvolupats. Resulta, doncs, un símbol efectiu i inquietant alhora. És una obra realista però amb algun petit canvi entraria de ple en el món del fantàstic fàcilment.

    Apareix, també, un tema com a secundari. O així m'ha semblat captar-ho: la soledat.

    Un bon text que potser t'indica el camí cap on has de tirar, a l'hora de crear novament.

    Salutacions

    Lluís

l´Autor

Taller de narrativa

27 Relats

76 Comentaris

32140 Lectures

Valoració de l'autor: 9.75

Biografia:
TALLER DE NARRATIVA

Voleu participar en una nova iniciativa? Teniu ganes de progressar en la tècnica de l’escriptura? Voldríeu conèixer els vostres punts febles com escriptors? Esteu disposats a criticar amb sinceritat i sentit i a rebre les crítiques amb humilitat? Aspireu a lliurar-vos dels empipadors errors ortogràfics i sintàctics? Us sembla que no avanceu? Necessiteu impuls i motivació per continuar escrivint o per tornar a escriure? Voleu llegir amb criteri i aprenent del que llegiu? Disfruteu escrivint però us sentiu sols i voleu compartir esforços i interessos?

Aquí teniu la nostra proposta :

Un taller que pretèn abastar tres aspectes de la literatura: llegir, escriure, comentar.

Un exercici cada 15-20 dies en tres fases: llegir-aprendre, escriure, comentar.

Primera fase: tots els participants ens llegim el mateix text (d'un autor bo, reconegut o interessant) i el comentem, discutim, aprenem. Posem 3-5 dies. A partir d'aquest text l'organitzador proposarà un tema.

Segona fase: escrivim un relat segons el tema marcat. En un termini de 7-10 dies.

Tercera fase: comentem els nostres relats. 3-5 dies. Un comentari intel·ligent, sincer i útil. I ben redactat. Aquesta seria, doncs, una part més de l'exercici.

L’essència d’aquests exercicis seria treballar la redacció, l'estil, el lèxic, la gramàtica, l'estructura, la trama… i deixar en un segon pla la història o l’argument. En resum, centrar-nos en la tècnica ja que les històries són les que cadascú necessita, li agraden o vol contar. I res de paraules prohibides o obligades.

Qui participi en cada exercici es compromet a fer una crítica intel·ligent, amb sentit, sincera i útil a dos o tres companys. O a tots si som poca gent.

Una d’aquestes critiques vindrà donada per sorteig, les altres las podrà escollir lliurement cadascú. I, és clar, es podran fer més critiques si ve de gust o es té temps.

Hi haurà un ORGANITZADOR que proposarà el text inicial i el tema de cada exercici d'escriptura i també organitzarà el sorteig dels comentaris/crítiques obligatoris. Anirà canviant, segons decidim entre tots.

Si voleu es podrà escollir un guanyador per cada tema que escolliria l'ORGANITZADOR o bé tots per votació. Pensem-ho, però, ja que l'essència de la idea és la d'un taller d'escriptura, no la d'un concurs.

Es penjaran exercicis i crítiques, aquí amb aquest nick de “Taller de narrativa”.

Si la cosa funciona, hi ha participació i interès es podria plantejar editar alguns dels textos, crítiques, comentaris... en un bubok o similar. Per a això escollliríem entre els participants un EDITOR que tingués experiència en el tema.

En principi pensem en un grup d'uns vuit participants que es comprometin a mantenir la continuïtat durant els propers mesos, fins a l'agost.

Si esteu interessats us podeu adreçar al primer organitzador:

lluisjulian58@gmail.com