SANTA MARIA DE LLERONA

Tenia – per dir-ho de forma col•loquial - un cop de sort quan trobava a Mossen Joan Josep Vallicrosa Maynou, rector de Santa Maria de Llerona, al que sou pregats de fer-li arribar una còpia impresa d’aquest escrit.

Pel que fa al topònim, en l’actual llengua basca – que res té a veure amb el llatí, i menys encara amb el castellà i/o espanyol - el número quatre rep el nom de LAU. Hom pensa que el basc té una clara connexió amb la llengua dels ibers, malgrat que s’escrigui ara amb l’alfabet llatí, imposat a sang fetge.

El mot LAURON – seguint a Joan Coromines - té un significat ‘ suficient ,ferm’ en les llengües cèltiques.

El terme actual de les Franqueses del Vallès té alguns territoris històrics :

-MARATA ‘ límit entre dos territoris’ de procedència àrab.

-Els dos Corró, que s’anomenaven originàriament Corró Sobirà i Corró Jussà. Abans del genocidi de 1714.

Llerona – el quart- el lloc central, el que disposa de tot allò que cal ‘ suficient’, ‘ferm’.

La Mare de Déu de Llerona porta un llorer a la ma dreta – possiblement pel seu caràcter protector davant les forces del ‘maligne’ - . Que tenen a les espanyes una amplíssima representació.




Li demanava a Nostra Senyora que fes de mitjancera davant l’Altíssim , a qui adreço la meva sempiterna pregaria; Senyor, allibera el teu poble !!!!

Santa Maria de Llerona, està situada dalt d'un turonet vora la carretera de Barcelona a Puigcerdà, és una construcció medieval, fortificada amb dues torres de defensa situades a ambdós costats de la capçalera.




L'església fou edificada al lloc d'una antiga vil•la romana, de la qual s'han trobat algunes restes, com ara una làpida que està encastada en un mur interior de l'església.







La pica baptismal aprofita part d'un sepulcre romà, amb decoració de fulles de llorer.




Apareix esmentada ja l'any 926, l'edifici actual però , fou refet abans del 1226 i fortificat posteriorment al segle XV. El 1485 s'hi feren forts els remences, que foren vençuts, i el seu líder , Pere Joan Sala va ser ajusticiat per les forces castellanes.

La descripció tècnica ens diu : Església de planta de creu llatina, d'una nau coberta amb volta apuntada i capçada per un absis rectangular i transsepte. La façana conserva el portal romànic de mig punt, d'arc de mig punt. A la banda interior els brancals presenten decoració estriada que continua a l'arc que suporta. Seguidament hi ha dues columnes llises amb capitells figurats amb una arquivolta de secció circular del mateix gruix que les columnes, amb ornamentació en entreteixits. L'arquivolta exterior és d'aresta bisellada. Al capitell de l'esquerra es representa un mascaró entre fulles d'acant i, en el capitell de la dreta, es representa a la Verge damunt un coixí entre dos àngels. Probablement és l'escena de l'assumpció. Culmina la façana un campanar d'espadanya de quatre obertures, refet el 1762. A l'angle entre la nau i el transsepte hi ha dues capelles laterals, a les quals s'accedeix des dels braços del transsepte que fan de base a les dues torres del segle XV, d'alçada desigual. La capella de l'esquerra fou ampliada el segle XVII. El 1900 fou construïda com a prolongació del braç esquerre del transsepte, la capella del Santíssim, actualment tapiada. A l'interior de l'església, sobre l'entrada, hi ha el cor, d'arc rebaixat. La sagristia és obra de finals del segle XVI. Pica baptismal Peça de marbre que s'utilitza com a pica baptismal. Sembla ser, però, que es tracta de la meitat de la coberta d'un sepulcre romà. Té forma cilíndrica, el seu interior està buit i l'exterior està decorat amb relleus que representen fulles de llorer.

L’església va patir els estralls del genocidi contra Catalunya 1936-39, incendiada i greument profanada el juliol de l’any 1936.

L’informe de Llerona afirma que desaparegueren - no per a tothom - els retaules barrocs de Santa Margarida, del 1704, i el de la Mare de Déu del Roser, del 1701; ambdós de l’escultor de Mataró Joan Vila (pàg. 69). Desaparegueren també els retaules neoclàssics de l’altar major i el del Roser (pàg. 71), així com una imatge romànica de Sant Pere, una de Santa Margarida, i una de la Mare de Déu del Roser (pàg. 75). Desaparegueren dues creus romàniques, un copó del mateix estil i en forma de vaixell, i una creu processional (pàg. 85)




La peça que llueix damunt de l’altar és posterior a aquell episodi tràgic.

Ah!, els bascos, i fins els gallecs, i algunes parles qualificades avui com ‘dialectes’ han rebut al llarg dels segles la palma del martiri, com l’hem patit – i el patim – els catalans, de Catalunya, València, i les Illes.

Catalunya rep ara un nou i temible atac per part – com quasi sempre – d’un ‘convers’, d’ algú a qui li cal esvair dubtes sobre la seva procedència – no és un ‘castellano viejo’, - i fins possiblement en el passat de la seva nissaga hi ha una renuncia a les seves creences religioses. Espero la resposta de :