SANTA FE DE MONTFRED, EXCELSA PATRONA DE L’ENERGIA EÒLICA.

Anàvem la Maria Jesús, la Vicky, el Pedro i l’Antonio per la carretera que des de la Panadella ens menaria fins a Santa Coloma de Queralt, un cop superat Bellmunt de Segarra a la nostra dreta se’ns feia més i més visible la silueta de l’església romànica de Santa Fe de Montfred.



Del lloc en diu l’enciclopèdia : Llogaret del municipi de Talavera (Segarra), a l'extrem SE del terme, al límit amb els de Llorac i de Santa Coloma de Queralt (Conca de Barberà), al cim del Montfred o serra de Santa Fe (834 m alt), que separa les conques del Segre i del Gaià. L'església de Santa Fe, romànica, depèn de la parròquia de Pavia; al seu costat hi ha el mas de Santa Fe. El castell de Santa Fe, del comtat d'Osona, fou inclòs el 947 dins el terme de Queralt. Al s XI pertangué als Cervelló i al s XII als Castelltort. El 1195 passà als hospitalers i, modernament, als comtes de Santa Coloma.

L’accés pot fer-se ara en vehicle, per les pistes construïdes expressament pel manteniment dels molins de vent. El lloc presenta un total contrast : les edificacions enrunades prop de la ermita de Santa Fe, també en estat molt precari , envoltat tot plegat de gegantines estructures mecàniques, que amb un soroll eixordador hom suposa que generen electricitat;



¡ que lluny quedava la imatge bucòlica que no fa gaires anys recollia el Xavier Santesmasses, periodista gràfic del grup Segre, i col•laborador com jo mateix, del setmanari Nova Tàrrega !.

Accedíem a l’interior de l’església romànica, que desproveïda de tot element de culte, veu reforçat el seu rol ‘d’habitacle sagrat’, ara no únicament per a la religió catòlica.



Deia en l’article de l’any 2.007 “ Des d’aquest sostre de la Segarra, 834 metres , embolcallats en algun cas encara per la boira, contemplen meravellats els paisatges que a dreta i esquerra s’obren en amples valls; del costat de la Segarra, la Vall d’Ondara, on neix el riu d’aquest nom, que portava les seves aigües fins al Segre, desprès de regar les hortes de Cervera i de Tàrrega, i fer funcionar no pocs molins fariners. Del costat de la Conca de Barberà les Valls d’Aguiló i les alçades de les Roques d’Aguiló amb les restes majestuoses del seu Castell” .

Avui. el soroll eixordador dels molins eòlics , més que la seva presencia intimidadora, que ens fa entendre una mica més el capítol homònim del Quixot, no ens permeten assolir la necessària abstracció per concentrar-nos en la contemplació del paisatge.

Recollim- una vegada més - imatges d’aquesta romànica oblidada als límits de la Segarra i la Conca de Barberà. Penso que el progrés ben entès, faria possible alhora la producció d’energia , i la conservació del patrimoni històric i cultural , destinant per exemple una part dels beneficis, a la recuperació i restauració d’indrets com Montfred, Montargull,....

Dissortadament vivim en un país de pandereta en el que les dues grans comparses d’hereus del franquisme, presenten novament en aquest Carnestoltes tràgic, l’espectacle tronat • sou uns corruptes, i vosaltres més ! “ -.

De camí fins a Santa Coloma de Queralt, elevo la meva pregaria silenciosa; Senyor allibera aquest poble del jou pesat del colonialisme espanyol ! . El brunzit dels molins sembla repetit monòtonament, amén , amén, amén , amén,.....