SANT VICENÇ DE PINÓS DEL SOLSONÈS.

Anàvem la Rosa Planell Grau , el Miquel Pujol Mur i l’Antonio Mora Vergés, ens aturàvem per fotografiar Pinós del Solsonès dalt d’un turó, quan sonava el meu mòbil. La meva esposa em posava en antecedents que estava amb la meva mare a l’hospital Tauli de Sabadell; l’excursió es donava per acabada.




Avui, quan ja tenim la mare en situació d’alta hospitalària, i les úniques pèrdues ressenyables son unes arracades d’or; puc destinar una estona a cercar informació d’aquell indret :

Hom pensa en una datació a darreries del segle XI i/o principis del XII.

Sant Vicenç apareix esmentat l’any 1295 en les deixes d’un testament.

Amb la categoria de parròquia – que manté avui encara – s’esmenta l’any 1282, i en la visita pastoral de l’any 1313.




Les reformes, ampliacions ,i remodelacions, totes en la línia d’engrandir l’edifici, eliminant l’absis i la major del basament romànic, conclouen ben entrar el segle XVIII, a la porta apareix la data 1747.




Recollíem imatges del campanar, i del petit fossar situat al pla, que sensiblement ampliat a principis del segle XX, ens confirma en la impressió que es troben aquí la major dels pinosencs que no varem emigrar a partir dels anys 50.




Tinc per cert que aquí s’establia en un primer moment, el límit sud del ‘territori Pinós’ que començava tímidament a l’indret d’aquest nom a l’actual terme de Santa Maria de Merlès.

Sant Vicenç de Pinós del Solsonès, com Sant Esteve de Palaudaries al terme de Lliça d’Amunt a la comarca del Vallès Oriental, tindran sempre per a mi un ‘especial record’.