SANT MIQUEL DE VERDÚ

Sota un sol de injustícia, retratàvem el Tomàs Irigaray Lopez, i l’Antonio Mora Vergés, la mal dita ‘ermita de Sant Miquel’. La tradició popular diu que aquesta església, que data del segle XIV es va construir com a exvot de la família Cervera, en commemoració a l'ajut prestat per Sant Miquel en la conquesta de Cervera als sarraïns.




En aquells segles Verdú es trobava sota el domini del Monestir de Poblet, i el temple va tenir rendes pròpies i un beneficiat que cuidava del culte i deia missa diàriament.
S'hi anava des de la Parròquia de la vila en solemne processó per celebrar-hi un ofici cantat en les diades de Sant Miquel, Sant Jordi i la Mare de Déu de Montserrat; es comptava amb l'assistència de tots els clergues, els capitans del jovent i gran nombre de fidels.

Al juliol de 1936 en esclatar la guerra Civil – nosaltres en diem genocidi contra Catalunya - fou saquejada i cremada per un escamot anticlerical; va quedar molt malmesa, i durant anys va romandre abandonada a la seva dissort ; l’any 1991 es va restaurar completament.




Exerceix de capella d’un cementiri, que amb els seus porxos, ens fa evocar les terres de l’alta Anoia – aquí i allà, Segarra- ; com acredita un mapa del 1720 de Josep Aparici i Fins (Caldes de Montbui, 1 de maig del 1654 - Caldes de Montbui, 16 de desembre del 1731), en el que la zona de la Segarra restava dividida entre les vegueries de Cervera, Agramunt, Tàrrega, Lleida, Montblanc i les sotsvegueries dels Prats de Rei i Igualada.