Sant Andreu de Clarà o del Coromines.

Sant Andreu de Clarà o del Coromines.

Dissabte 25 de febrer, els camps blanquejaven arreu pel Moianes, i el fred era intens, passaven pocs minuts de les 9,00 quan començaven a caminar en direcció al pujol on s'aixeca l'ermita de Sant Andreu , dita de Clarà en alguns texts per la proximitat a les restes del Castell del mateix nom, que corona el turó, o també del Coromines, pel nom de la casa, que des d'antic senyoreja els terrenys on es troba l'ermita. El nostre guia en Feliu Añaños i Masllovet, és un gran coneixedor d'aquest tros del país, i n'és alhora un magnífic cronista gràfic; una bona mostra de les seves habilitats es pot visionar avui, a la galeria d'imatges de la pàgina www.moianes.net.

Assolíem el cim desprès de resseguir la roureda d'en Coromines, la bassa de la finca, i de gaudir de vistes impressionants del Serrat del Rourell i del Serrat de Vilaclara, l'ajuda d'uns bons prismàtics ens permetia contemplar les masies que s'aixequen a l'altre costat de la riera de Malrubi, a la nostra dreta del tot invisible el Molí del Perer, quina fotografia, si ho demaneu al www.google.com us sortirà en una pagina en alemany ! [ ens agradarà tenir noticies de la relació dels alemanys amb aquesta finca, i àdhuc amb aquesta zona ]. També, però de la màquina d'en Feliu Añaños i Masllovet, podreu veure'n una imatge a l'esmentada galeria d'imatges de la pàgina www.moianes.net.

Esmorzaven al raser de l'ermita, asseguts en les roques que li fan de fonament, prop de la làpida del panteó dels Coromines, que ha calgut refer per tal d'evitar que torni a ser profanat sacrílegament , com ho va ser en altres temps. És penós que la conducta incivica d‘un pocs acabi limitant, quan no fent impossible, l'accés a molts i molts llocs que conformen el nostre patrimoni cultural !.

De tornada seguiríem fins a la Pedrissa, i Caselles, per creuar la urbanització de Montví, i seguint per les fonts de Montserrat, Isabel, i Passerell, arribar-nos fins a l'embassament i Parc del Molí Nou. Hom no entén com s'ha pogut arribar a l'actual estat d'abandó , i menys encara quan aquest indret és sens dubte una de les joies de Moià !.

El temps no perdona, i ens va caldre accelerar el pas; havíem d'arribar a casa a l'hora acordada!, una font olor de fems de porc, "l'aroma de Moià" en el comentari divertit d‘un caminant que ens creuàvem en sentir contrari, ens va acompanyar en el darrer tram del camí, que passant per davant dels Escolapis, i desprès de creuar quasi tota la Vila, ens conduïa al lloc on havíem deixat el vehicle.

Motxilles, pals de treking, roba d'abric, tot dins del maleter, i des de la N.141c, fins a la connexió amb la C-59, i xino xano cap al Vallès Occidental !

El mati havia estat esplèndid, i des dels seus 812 M alt, el Castell de Clarà i l'ermita de Sant Andreu, van ser visibles en el nostre retrovisor , justament fins que passàvem per davant de "la Violeta" de Castellterçol.

© Antonio Mora Vergés