Sacrifici

SACRIFICI


El Sol feia poc havia sortit i en la petita cabana l'al·lot estava agenollat, amb el cap cot. La llum del astre acabat de sortir entrava per la finestra i il·luminava el seu rostre de resquitllo. La seva escalfor feia que el jove notés en les seves tendres carns la tebiesa d'aquella energia. Aquell any li tocava a ell ser l'àngel i cantar la Sibil·la, però al mateix temps sabia el que tot allò comportava.
En aquell racó de la illa, voltant el segle X, les tradicions paganes s'enfrontaven a les cristianes. Un batibull de sentiments contraris que donaven com a resultat una festa pagana amb aires cristians. La festa del Àngel Custodi.
L'al·lot és va aixecar i va anar cap a la llar de foc. Allí la seva mare li havia preparat un suculent esmorzar. Ell es va entaular i va fer net de tot el que li havien posat. Semblava fora de si, absent, com si hagués estat hipnotitzat per alguna fada del bosc.
Llavors a poc a poc i sense presa van entrar cantant a casa seva tres al·lotes vestides amb una fina túnica i adornades per corones de flors i collarets de margarides. Als seus braços portaven, cada una, parts del vestit que aquell jove lluiria a la cerimònia. Les dues hores següents les joves es van dedicar exclusivament a vestit i en engalanar aquell jove que, gràcies a ell, mantindria en el seu lloc les forces de la natura i els defensaria de les ires de Déu.
Una vegada van haver acabat, el Sol quasi ja estava en lo més alt. Les al·lotes encara cantant dolces cançons s'esmunyiren per la porta de la cabana i en el seu lloc feren acte de presencia els ancians de l'aldea. Un a un passaren pel costat del al·lot tot tocant-li el front untant-lo amb colors. Una vegada haver fet això sortiren de la cabana i l'al·lot al seu darrere.
Al sortir els raigs de Sol enlluernaren al jove. Els ungüents i els perfums que li havien impregnat s'evaporaven i l'envoltaven d'aromes. La gent de l'aldea cridaven el seu nom "Àngel Custodi" que ressonava mil vegades per les muntanyes que el rodejaven.
El van alçar i el portaven entre dos a sobre de les espatlles, quasi com si fos un rei. Davant els ancians, darrera ell i els seus portadors i a continuació la seva família i tota la gent cantant himnes d'alegria. La romeria els va portar fins a la vora del mar. Allí en un altar de pedra l'esperaven dos sacerdots. La vista era impressionant. Des de l'altar sortia una llengua de pedra que sobresortia pocs metres a un estimball que donava a les roques que la mar semblava castigar per haver estat allí des de feia tant de temps. Els ancians van rodejar la roca que servia de altar i es van col·locar al darrere dels sacerdots. Els portadors van deixar a l'al·lot al costat de l'altar i la resta de la gent, família inclosa, es van aturar a pocs metres de la pedra.
L'Àngel Custodi va acostar-se a l'altar i per la part del costat va pujar a sobre la gran pedra. Un cop a dalt i dret mirant cap a la gent va començar el seu cant...

Lo jorn del Judici
parrà qui haurà fet servici.
Jesucrist, Rei universal,
home i ver Déu eternal,
del cel vindrà per a jutjar
i a cada u lo just darà.
Gran foc del cel davallarà;
mars, fonts i rius, tot cremarà.
Daran los peixos horribles crits
perdent ...

Quan va acabar de dir l'última estrofa els cants de la gent van alçar més el to. L'al·lot va caminar lentament per la passarel·la de pedra i es va aturar just al final. Per últim cop va mirar a la seva mare que, encara que cantant, li rodolaven les llàgrimes cara avall. Després va mirar l'estimball i la blavor d'aquella mar que sempre havia estimat. Els cants eren tan alts que ofegaven la seva remor. L'al·lot va estendre el braços i es va deixar caure al buit, com un Àngel daurat.