Sacama, Sasserra, Savall,.......

Sacama, Sasserra, Savall,.......
vestigis del parlat salat, dels temps de llibertat.

Son també en algun cas, Sant Pere Sacama, Santa Maria Savall, llocs pendents de visitar ,en la llista infinita de vestigis de la nostra història, que també com la nostra llengua, han patit i pateixen les conseqüències del menyspreu espanyol.

Actualment només en alguns indrets de la costa de Girona o molt propers, i sens dubte com a conseqüència de la relació que s'ha anat mantenint amb persones de les Illes, és possible escoltar encara el parlar salat.

La derrota de 1.714 va fer d'aplicació general al territori català, l'ús obligatori de la llengua castellana, i al ensems la prohibició de la llengua pròpia. El parlar salat ben aviat va perdre's en l'àmbit de la Catalunya interior, i únicament en trobem avui algun vestigi en la toponímia. El mètode era molt senzill, càstigs, vexacions, pallisses,......... i per descomptat la prohibició absoluta d'exercir càrrecs públics, que quedaven reservats als castellanos viejos , això explica en gran part l'aversió general dels catalans fins a dates molt recents a formar part dels aparells administratius de l'estat. Encara avui, per alguns segments d'edat relacionar-se amb funcionaris públics, constitueix una mena de traïció al sentiment de pàtria catalana.

Els anglesos s'han disputat sempre amb els espanyols, la primacia mundial pel que fa al genocidi de races i cultures, val a dir, que sens dubte en l'aplicació de conductes violentes, primàries i excessives, guanyen els espanyols. Quan a la persistència de models sàdics, com l'apartheid s'ha de reconèixer als anglesos, possiblement de forma general als anglosaxons, la seva preeminència fins i tot genètica per exercir la crueltat. Un exemple; als EE.UU els nens indis eren apartats, fins als anys 1970 ,del seu ambient, se'ls enviava a internats on la seva llengua pròpia era prohibida, i s'havia de parlar angles; els americans van importar una costum francesa - una bàrbara costum, que també va adoptar el feixisme a Catalunya -, qui parlava una llengua diferent de l'oficial, angles en aquell cas, castellà en el nostre, havia de portar un objecte le symbole en la llengua francesa, que havia de donar a qui sentia parlar en una llengua diferent de l'anglès, i així fins al final del dia, al arribar la nit, el que tenia le symbole, rebia un càstig públic. Es tractava aleshores i ara, de descoratjar l'ús de la pròpia llengua, de desmotivar la seva transmissió a la propera generació, exposant-la al seu torn, a rebre també le symbole, i la humiliació subsegüent.

El rei d'Espanya sabia perfectament que aquests fets havien succeït, tant perquè van ser els Borbons de França els qui van iniciar el genocidi de les llengües minoritàries, com perquè a casa nostra, aquesta conducta es considerava normal en l'ensenyament públic. Perdonar-ho tot, però no oblidar mai res.

Els optimistes - que també en tenim entre nosaltres - diuen que atesa la realitat actual, els espanyols han fet salat pel que fa al català. Em voldria sumar de tot cor a les seves files, però no adverteixo senyals de canvi, sinó més aviat evidències de persistir en els mals hàbits, per part de les forces polítiques espanyoles.

Avui, com ahir, hem de continuar mantenint la nostra voluntat ferma de ser una baula, una més, de les que formin la indestructible cadena de transmissió de la nostra parla. Està escrit de forma magistral. Continuar fidels per sempre més al servei d'aquest poble !

© Antonio Mora Vergés