Sabates de paper

Un relat de: Barcelona, t'estimo

*


autor: Francesc Arnau i Chinchilla.

esdeveniment: Un viatge de fa uns quants anys al Saló Internacional de l'Automòbil.


*
* *



Josep Andreu, treballador de manteniment de l'empresa Ford, amb seu en Almussafes, va arribar aquella nit molt content del seu treball al seu domicili de Beniatrol, a la comarca de l'Horta, i això no era gens habitual. L'encarregat els hi havia proposat una excursió al Saló de l'Automòbil de Barcelona, a càrrec de l'empresa, encara que cadascú correria amb les dispeses del menjar. Ell coneixia la ciutat, que sempre havia considerat la capital de la seua utòpica nació, des del seu viatge de noces. Millor dit, fou arran d'aquell viatge a Tenerife, on van conèixer un matrimoni, també novençans, que vivien a l'Hospitalet del Llobregat. Feren bona lliga amb ells, i de resultes d'aquella incipient amistat, es varen fer visites. Els de l'Hospitalet (Cinto i Montse) van venir a les Falles de València, i el Josep i l'Anna els tornaren la visita a les vacances d'estiu. Passaren uns dies fent turisme per la ciutat comtal, i després se n'anaren tots quatre una setmana de càmping per la Costa Brava. Tanmateix, aquells dies no van estar suficients per visitar tots els llocs que el Josep havia idealitzat, com ara els edificis de Gaudí, de qui era un gran admirador i que, tret de La Sagrada Família, no havia pogut veure. Ara, el mateix seria molt més feixuga la visita, però almenys tindria l'ocasió de donar un cop d'ull a les instal·lacions olímpiques de Montjuïc, doncs, feia menys de dos anys que havia estat aquell gran esdeveniment. A més a més, pensava anar amb el seu fill Guillem, ja que cabia la possibilitat d'anar amb algun acompanyant, i l'Anna, la seua dona, no podia deixar la nena, que tenia tan sols uns mesos.

El viatge estava programat per a l'últim dissabte de Gener. Eixirien dos autobusos des del pàrking de la factoria a les 7 del matí, i la tornada seria el mateix dia per la nit. Era una mica corregut, però el Josep estava decidit, i almenys tindria tot el diumenge per descansar, amb la circumstància afegida al seu favor de que aquell dilluns treballaria de vesprada i per tant tindria unes hores més de repòs.

*
* *

Josep es va llevar de punta matí. Encara era de nit fosca, però el seu fill Guillem, que aleshores comptava amb dotze anys, ja s'havia vestit. Va escalfar la llet per tots dos i, després d'acomiadar-se d'Anna, engegà el cotxe que estava aparcat a la porta de casa, i es dirigiren a la factoria Ford.

Quan arribaren al pàrking de la Planta de Muntatge ja estaven els dos autobusos aparcats i, després de presentar-se a l'encarregat que anava passant llista, els feren pujar a l'autobús B, on estaven ja asseguts alguns dels companys de treball del Josep. Alfonso, un xicot cordovès que vivia al poble de Carcaixent, i Pere-Joan, amb qui tenia molt bona relació, i que era de Simat de la Valldigna. També hi viatjaven altres coneguts, però, no pas tan propers en el tracte com aquells dos.

Quan passaven pocs minuts de les 7 del matí, l'hora prevista per la sortida, es posaren en marxa, dirigint-se pel by pas, fins enllaçar amb l'Autopista de la Mediterrània. Els tres companys anaven raonant de les perspectives d'aquell viatge, donant-se la circumstància de que el Cap de la Planta de Carrosseries, on ells treballaven, viatjava al mateix autocar, i ocupava un seient proper al seu, on estava llegint una novel·la en anglès per practicar la llengua de Shakespeare, segons els va confessar el Sr. Martorell.

El xiquet, que era l'únic amb aquella edat de tota l'expedició, anava fent una becaina, després dels primers moments de nervis pel viatge. Quan arribaren a l'Àrea de Servei de Benicarló, feren una breu aturada per fer-se un cafè i estirar una mica les cames, a més de realitzar les necessitats fisiològiques. Ja feia una estona que havien vist la sortida del sol, doncs, encara que havia eixit un dia plumbós i fred de finals de Gener, conforme anaven avançant cap el Nord, el dia va esdevenir d'una lluminositat d'aquelles que tan sols es poden gaudir a la nostra Mediterrània. A poc a poc, Guillem es va anar espavilant, mentre els companys de Josep començaren a donar-li conversa, i a preguntar-li per les seues aficions. De seguida va fer bona lliga amb l'Alfonso, doncs, compartien la passió pel Barça. L'infant era "culé" des del bressol, una herència del seu oncle Francesc, músic de professió, mort prematurament, i que tenia les primeres notes de l'himne del seu club cisellades a la làpida. D'altra banda, Alfonso s'havia fet "forofo" del Barça arran de que havia viscut una bona temporada al Maresme, treballant de pagès i després a la construcció per la zona de Lloret de Mar.

Després de passar el riu Sénia, que marcava el llindar dels dos territoris que reben els dies amb els mateixos mots, es va anar animant la conversa, mentre Josep i Pere-Joan feien elucubracions sobre com seria el Saló de l'Automòbil cap on es dirigien, Guillem i l'Alfonso parlaven de les darreres peripècies de la Lliga, i de les expectatives del Barça de guanyar-la enguany per quarta vegada consecutiva, pronunciant de tant en tant la frase que semblava tot un eslògan del club: "Aquest any també!" El Josep, que passava una mica d'això del futbol, no podia reprimir un somriure i, de vegades, els punxava amb alguna intervenció de caire irònic.

*
* *

Després de passar la comarca del Penedès, farcida de vinyes, i amb aquelles Masies d'estil modernista, que eren les seus de les principals caves, arribaren a la ciutat després d'aturar-se en innumerables peatges. Josep anava pensant que en aquells dotze anys des de que l'havia visitada, la ciutat havia estat capgirada. El canvi havia estat monumental, sobretot als accessos, fruit de les obres realitzades amb motiu de la celebració dels Jocs Olímpics del 92. Agafaren la Ronda del Litoral i van eixir a llocs que ell recordava, com ara la Plaça de Colom, el Passeig de Gràcia, el Paral·lel que van travessar, i el Parc de Montjuïc, on estava ubicat el Saló Internacional de l'Automòbil. Una vegada fetes les gestions per tal de que els lliuraren l'entrada a tot el grup, el mateix encarregat que els havia passat llista els hi va dir que l'autobús estaria al mateix lloc a les sis de la vesprada, i que cadascú era lliure per visitar els pavellons que volgués i després anar a dinar pel seu compte, bé a l'interior del recinte, o pels locals dels voltants. S'ajuntaren amb els companys de treball i començaren a visitar els diferents estands de les marques d'automòbils d'arreu del món.

De seguida van quedar corpresos per la grandiositat de l'exposició. Ja se sap que el negoci del motor és dels que més diners mouen, però allò superava amb escreix tot el que s'havien imaginat. A banda del pressupost, també cal parlar de la tendència del sector per les noves tecnologies i per la modernitat. Allí van poder veure amb els ulls com a plats, cotxes de disseny dels grans gurus de la moda, amb top-models de bandera i decoracions projectades pels més famosos arquitectes del planeta. També hi havia moltes novetats, prototips impossibles modelats per a l'ocasió, vehicles amfibis, muntatges arriscats, 4x4 penjats en parets verticals, motors transparents on es veien els pistons pujant i baixant com els budells d'un piano esventrat. Pertot arreu hi havia xicones de cossos joves i perfectes, uniformades amb faldilles curtíssimes. De tant en tant es trobaven amb cues de gent per provar els cotxes, sobretot els 4x4 que causaven furor per aquelles dates.

Tanmateix, quan duien gairebé una hora donant voltes com els borinots, ja no els semblava, sobretot al Josep, tan espectacular allò que anaven veient, doncs tot era el mateix del mateix. La veritat és que no era gens aficionat a tot això dels cotxes, que per ell tan sols era una eina de la que si pogués en prescindiria sense immutar-se. Aleshores, dirigint-se al seu fill li va dir:

- Guillem! Vols que anem a algun lloc?

El xiquet va mirar el seu pare, mentre els ulls li feien llumenetes, i en un crit li va dir:

- Sí papà! Perquè no anem al Museu del Barça?

Alfonso, que estava en la conversa, també s'hi va apuntar. Era la una del migdia, i Josep li va preguntar a una de les hostesses si el Nou Camp era molt lluny d'on es trobaven. La xicona, amb un somriure d'anunci, li va dir:

- Si agafeu un taxi, en un quart d'hora podeu arribar-hi.

Així ho van fer. Agafaren un taxi a la porta del Saló i es dirigiren a la Plaça d'Espanya, que el Josep també recordava del viatge anterior. Després Carrer de Sants, Travessera de les Corts i voilà! el Nou Camp, el Museu del Barça i el Miniestadi. Al Museu es feren fotos amb tots els cracks. El Johan Cruyff, l'actual entrenador, jugadors llegendaris com Kubala, Ramallets i Maradona, i els de l'actual plantilla; Stoichkov, Koeman, Bakero, Guardiola, etc., tots eren en aquella sala de les fotografies. Després passaren a la sala dels trofeus, on estava la famosa Copa de la Champions Leage, que havien guanyat a Wembley, al costat de les altres copes, recopes, lligues i trofeus diversos. Tota una gran empatxada de barcelonisme en estat pur, fervent i autèntic d'aquell xiquet valenci
à i aquell home cordovès, acompanyat per la manca de passió del Josep. La veritat és que el "nano" estava emocionat de content, i Josep gaudia de veure el seu fill, mentre pensava amb el seu germà Francesc i com hagués fruït d'aquell instant.

Després de recórrer totes les sales, i de fer-se fotografies a la porta de l'estadi, anaren a dinar a un restaurant de la Diagonal. Demanaren uns plats combinats, res a veure amb aquella altra ocasió en la que el Cinto els va dur a un restaurant de la Barceloneta, on es menjaren una sarsuela de marisc que, malgrat les reticències d'alguns gurmets, estava per xuclar-se els dits, com així feren en el sentit literal del terme. De totes les maneres, tot estava bo, i Guillem es va demanar també una ració de braves, que li encisaven, i que tingueren que demanar com els indis (senyalant-les amb el dit), per que no hi havia manera de fer-se entendre dient-li creïlles, com en València s'anomenen les patates.

Després del "carajillo" (això si que ho van entendre a la primera), encara tingueren temps per a tornar amb taxi a Montjuïc, i donar una volta per l'Estadi Olímpic, abans de dirigir-se cap al llindar del Saló de l'Automòbil, on ja estaven aparcats els dos autocars. Allí els esperava Pere-Joan, amb uns altres coneguts seus de la Valldigna. En veure'ls els hi va dir:

- Collons! On s'havíeu posat?

Quan li ho van explicar, ell es feia creus, doncs era un gran apassionat de tot aquell món del motor. Llavors li va dir a Josep:

- Però... No havíeu vingut a veure el Saló de l'Automòbil?

El Josep se'l va mirar de dalt a baix amb un somriure, i li va contestar:

- Mira Pere, a nosaltres no ens va massa tot això dels cotxes.

El seu company li va replicar amb sorna:

- Qualsevol diria que treballes a la Ford.

El Josep va tancar la conversa amb una frase lapidària, com moltes vegades tenia per costum:

- Ja saps el que diuen els vells; en cal sabater sabates de paper...

La tornada a casa va transcórrer sense cap entrebanc ni ensurt dignes de menció. El Guillem i l'Alfonso, parlant de totes les emocions que mai no oblidarien, Pere-Joan amb els seus paisans de la Valldigna, comentant l'espectacularitat del Saló de l'Automòbil, i el Josep aprofitant per fer una becaina, mentre es preguntava perquè no haurien anat a visitar el Parc Güell. A tot açò, el senyor Martorell encara no havia passat del primer capítol de la novel·la en anglès que havia mamprés a llegir aquell matí.


*
* *



FI


Godella (l'Horta), Juny del 2.008




Comentaris

  • XvI | 30-07-2008

    Un bon relat descriptiu, àgil i ràpid de llegir, amb uns personatges ben trobats per creibles. Com que jo sóc de a parla de barcelona, no et puc ajudar massa a buscar-hi faltes, tot i que en linees generals no he vist res que em cridi l'atenció en aquest aspecte (màxim un "doncs" i un "de que" que em fan dubtar).
    M'ha agradat la frase "el llindar dels dos territoris que reben els dies amb els mateixos mots", molt ben trobada.

    salutacions

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Barcelona, t'estimo

Barcelona, t'estimo

46 Relats

135 Comentaris

72434 Lectures

Valoració de l'autor: 9.66

Biografia:
"Barcelona, t'estimo" és un projecte que involucra a més de 40 relataires i que neix com un clon dels films "Paris, je t'aime" i "New York, I Love You".

La cosa és ben simple: es tracta d'escriure relats de tota mena que només tinguin dues limitacions cratives: han d'estar ambientats a la ciutat de Barcelona i la seva allargada ha de ser inferior a les 2.000 paraules. Fora d'això, barra lliure creativa.

Per donar una mica més d'homegeneïtat al projecte, cadascun dels participans ha triat un racó de la ciutat diferent (més o menys emblemàtic). Així s'intenta que Barcelona adquireixi un major protagonisme i que esdevingui, en la mesura del possible, un personatge més.

El termini proposat per tenir els més de 40 relats que formaran el projecte és el del 10 de juliol del 2008.

Per a que tots els participants puguin anar penjant els seus relats:
L'usuari és: barcelonatestimo
La clau és: BCNILOVEU


RESUM DE TOT EL QUE S'HA FET FINS ARA I INFORMACIÓ DEL PROCÉS:

... : BARCELONA T'ESTIMO