Rutina

Un sospir. Em miro al mirall. A l'altra banda, el mateix estrany de cada dia.En un gest autòmata, agafo el raspall de dents i hi aboco la pasta al damunt.. Miro fixament l'artil·lugi i abans de posar-me'l a la boca m'ho penso un cop... i un altre... i un altre... i el fet de pensar-m'ho reiteradament durant el que ben bé podrien ser deu minuts, fa que se m'escapi un somriure irònic i indulgent. I ja ho sé que és una activitat quotidiana i intrascendent, però no ho puc evitar; em fa basarda. Finalment, en un acte de valentía digne del més èpic cavaller de croada, aixeco el braç i començo a raspatllar-me les dents. No puc respirar, una bafarada insoportable i nauseabunda de menta m'omple els pulmons i les fosses nasals. I a això li diuen "frescor polar"?? He d'acabar. Començo a fregar amb més insistència."Altre cosa no, però uns bons bíceps no me'ls treu ningú". El gest comença a ser obsessiu, quasi malaltís. Me n'adono i paro en sec. Intento fer com si res i m'omplo la boca d'aigua a fi d'esbandir tota l'espuma acumulada. Però perquè negar la realitat? Un dia més, la rutina m'ha guanyat el pols.