Roses

La Pilar acaba de rebre un ram de flors. No és el seu aniversari. Li dóna un euro de propina al noi mentre busca una tarjeta inexistent. Són precioses. Dotze roses vermelles. Massa clàssic pel seu gust - li agraden més els tulipans - però les olora i somriu. De quí deuen ser? De l'Antoni no, en divuit anys de matrimoni mai no li ha regalat flors. Les posa en un gerro i li creix la intriga. Descarta els companys de feina. Al despatx són tres dones i dos homes que, n'està segura, mai no s'han fixat en ella. Repassa la llista d'amics i coneguts quan s'adona que l'Antoni deu ser a punt d'arribar. El seu marit mai no s'ha mostrat gelós, cosa que l'havia molestat molt quan festejaven, però un ram de flors a aquelles alçades del matrimoni... Es posa nerviosa. Pensa en llançar-es però queden tant bé sobre la taula. Sent un soroll i s'atabala. Està decidida. Haurà d'inventar-se alguna excusa i se li noten massa les mentides. Com més hi pensa menys es pot imaginar ningú conegut enviant-li flors. Sembla evident que es tracta d'un admirador secret. Sempre habia desitjat tenir-ne un, com als anuncis.

Se'n va cap al bany per escrutar-se al mirall. Malgrat tot, encara es fa mirar. Es posa de perfil i observa amb benevolència unes corbes que ja ni sabia que tenia. Somriu. Haurà de repassar tots els moviments de les darreres setmanes. Un client. Segur que és un client del banc. N'hi ha un de molt atractiu que va passar l'altre dia a fer-li una consulta. Ara que hi pensa, sí que potser li va notar una actitud. Sí, sí, aquell home no venia a preguntar, venia a pescar. Ara tot quadra. Li havia demanat el seu mòbil, per si necessitava dels seus serveis en qualsevol moment, com ho va dir? Volia un servei personalitzat, sí. Les flors encara llueixen sobre la taula del menjador i la Pilar s'ha oblidat de la imminència de l'arribada del seu marit. Decideix preparar-se una copa i s'asseu davant del ram. Recorda que té el número de telèfon del client. Es treu el mòbil de la butxaca mentre s'imagina una reunió poc professional amb l'admirador secret. Li pujen les palpitacions. Li tremolen els dits al contacte de les petites tecles. S'atura una estona, fa un glop i decideix que sí, que ho farà, que s'ho mereix, que l'Antonio no té per què assebentar-se. Arriba a la conclusió - gràcies a complicades cabrioles argumentals - que, després, encara se l'estimarà més, al seu marit, que ho ha de fer per la salut del seu matrimoni. Ara sí, aquest és el cop de la porta del carrer. Té vint segons escassos per desfer-se de les flors. S'aixeca i les llença a les escombraries, treu la bossa i l'amaga entre la rentadora i la paret. L'Antonio obre la porta i saluda just quan ella es tanca al bany. - Ja surto, carinyo -. Seu a la tassa amb el mòbil i truca.

- És la floristeria? Senyor Eduard? Sí, sóc la senyora Pous. Sí, sí, molt boniques, però la setmana que ve, em posa una dotzena de tulipans, si us plau... Sí, a la mateixa hora. Gràcies.