Rosa, la mitja de les vint-i-una i mitja

Fa dos anys vaig escriure de la llista de dones que havia conegut (en el sentit bíblic de la paraula conèixer) i mencionava que en el comput hi havia una fracció (mitja) de dona. Això va crear una certa curiositat entre els lectors de l'article i algunes especulacions. Volia explicar-ho llavors però he estat molt enfeinat els darrers dos anys. Però tot arriba i avui sí que puc explicar-me.

Es deia Rosa, parlem de fa molts anys. Jo tenia una nòvia formal que em va durar gairebé quatre anys i vaig conèixer la Rosa per una qüestió de feina. Era una dona casada i tindria uns trenta anys. Vam coincidir diversos dies, li havia de fer (li havíem de fer, treballava en una empresa) un projecte per a la instal·lació elèctrica del negoci que tenia amb la seva germana. Un dia vam anar a veure el local, l'altre vam estar parlant d'il·luminació i d'aficions, l'altre setmana ens vam estar trucant per telèfon explicant-nos desventures de les respectives relacions. Al final, un dia que vam anar al local, les obres estaven a mig fer, ens vam besar i magrejar.

Tenia un físic interessant (altura mitjana, pits bonics i ferms, cara agradable) i certa simpatia però estava molt enganxada en el problema (o els problemes) de la relació amb el seu marit. Res important, masses anys junts, des de molt joves, rutina, avorriment, petites baralles... I resultava força pesada quan es posava a parlar dels seus problemes fins al punt que vaig començar a cansar-me fins i tot abans d'iniciar la relació. Per què m'hi vaig enrollar? Perquè era jove i tenia aquella concepció masclista que diu que no s'ha de desaprofitar cap oportunitat. I encara menys si es tracta d'una dona casada.

La següent vegada que vam quedar al local ja sabíem a què anàvem. Estava gairebé acabat i hi havien posat un parell de sofàs. Petons, carícies, tocaments per aquí per allà i jo que no reacciono, la cosa (el meu amic pericles) diminuta i flonja. “Que estàs nerviós?” Em va xiuxiuejar ella. “No, no sé què em passa.” Però no hi va haver manera, jo estava excitat però l'amic semblava absent, desmotivat, destrempat. La vaig satisfer com vaig poder (les habilitats lingüístiques són molt pràctiques en aquests casos) però vaig quedar en una posició una mica galdosa.

Ens vam tornar a veure cinc cops més i sempre va passar el mateix. Entre cita i cita m'escalfava el cap, m'angoixava i li donava voltes i més voltes. Va arribar un punt, aquelles setmanes, que només pensava en el mateix. El més curiós és que en el temps (uns dos mesos) que vaig estar “enrotllat” amb la Rosa funcionava perfectament amb la meva nòvia. Totalment incomprensible.

Al final ho vam deixar, ella decebuda, jo cansat de patir. Fa poc, passats 15 anys de tot allò, me la vaig trobar pel carrer: estava envellida i molt poc interessant (em refereixo en l'aspecte de personalitat). Havia tingut un fill i totes les preocupacions i problemes que abans referia al marit ara els carregava a les espatlles del fill. Tan pesada com abans, doncs.

Feia anys que no hi pensava. Vist amb perspectiva suposo que el problema va ser variat, vull dir que hi havia diverses causes. La primera que no hi tenia un veritable interès, que senzillament m'hi vaig veure empès per l'equivocada idea que s'havien d'aprofitar totes les oportunitats. L'altra causa era el lloc, fred, incòmode, amb una forta olor a pintura. Des de llavors he procurat evitar els sofàs; per als preliminars van molt bé i són poc compromesos però per a altres coses resulten molt incòmodes. I l'última causa va ser que després del primer fracàs em vaig obsessionar i no hi ha res pitjor en aquests afers que el nerviosisme i la preocupació.

Per tot això deia fa dos anys que havia estat amb vint-i-una dones i mitja. Encara que, ara que ho penso no va ser mitja dona, en tot cas vaig ser jo el mig home.

Per tant vint-i una dones i mig home.

Carles i pericles