Risoteràpia

Un relat de: ales de foc

Sense voler, el record d'aquella tarda de juliol m'ha vingut a la ment i sense voler-ho també, una rialla tímida ha sortit de sota el meu nas. Ella tenia uns divuit anys i jo en tenia dinou recent complerts. Recordo que jo ja havia començat a la facultat i que aquell primer any no m' havia anat massa bé. M'havia costat fer amistats i el canvi de rural a urbà, tot el dia pendent de l'autobús per tornar al poble, se'm feia una mica dur. Jo, que estava habituada al ritme de l'institut, treient-ho tot amb bones notes sense pràcticament cap esforç, aquell any vaig haver de treballar i estudiar molt més del que estava acostumada. No em vaig veure amb cor de presentar-me a l'examen d'Anatomia, més per por popular, donat que tothom comentava que era molt i molt difícil i que hi havia una part de l'examen oral, que no pas perquè no m'haguès preparat l'assignatura. I també em vaig deixar pel setembre Estadística. Així doncs, aquell primer estiu de facultat me'l vaig preparar estudiant dues assignatures ben avurrides i diferents l'una de l'altra. El meu primer estiu en dinou anys que me'l passaria estudiant.
Ella també vivia canvis en la seva vida. Els tiets s'havien separat feia dos anys, s'havien canviat de domicili i ara vivien a Lleida capital, en un petit pis, però modern i acollidor, a prop del Clot de les Granotes. La tieta es passava tot el dia treballant i la seva germana petita treballava en una pastisseria per guanyar-se uns cèntims i ajudar a casa. Es passava moltes hores sola, pensant en com havia canviat la seva vida còmoda d'escola privada i vestits de marca, en una vida més senzilla on la seva mare era el capità d'aquell vaixell al que havien pujat a bord feia pocs mesos donada la situació familiar . Ella havia començat a estudiar Belles Arts, però no havia estat gaire motivada i també tenia assignatures pendents per setembre.
Les dues havíem tingut desenganys amorosos, amor no correspost d'adolescent, res important. Res que no curès el pas del temps i unes tardes de teràpia emocional amb les amigues.
Així doncs, ens trobàvem les dues assegudes en un banc de la plaça del Clot de les Granotes, observant vianants atrafegats i capficats en les seves coses, gossos els amos dels quals no es dignaven a recollir les tifes, nens que corrien amb patinet amunt i avall al llarg de la plaça, avis que sortien a passejar ja fos per diversió o per tenir vida social...
I va ser llavors quan la Xènia em va dir:
- "Estem tristes i desmotivades, les dues tenim ganes de plorar per coses que considerem ara vitals per nosaltres. Què et sembla si riem una estona i intentem oblidar el que ens preocupa?"
- I com?- li vaig dir jo- com vols que rigui si crec que no en tinc cap motiu?
I va ser llavors quan les seves dents blanques portadores d'ortodòncia desde feia un mes, els seus llavis molsuts, les seves galtes pigades de noia adolescent van gesticular forçadament per emetre un so tímid. El primer dels que vindrien desprès...
-Jaja
Un riure forçat. Un so esgarrador. Jo me la mirava encuriosida, pensant quin gest o quin so vindria desprès d'aquell primer intent per fer oblidar les nostres preocupacions amb la teràpia que s'acabava d'inventar. Pensava que la meva cosina i amiga no hi tocava aquella tarda, que el sol i les altes temperatures li havien escalfat massa el cervell i que les seves neurones no feien sinapsi correctament
-Jajajajaja
Va tornar a repetir, ara un pèl més motivada, més excitada i amb cara de felicitat, o si més no, s'apropava a la felicitat.
-Jajaja- ara era jo la que emitia el so. No perquè tinguès ganes de riure ni perquè em motivès aquella teràpia a la que m'estava sometent la meva cosina germana, sinó perquè em va fer gràcia el so del seu timbre mentre reia, m'agradaven les seves faccions en emetre un so tan confortable.
-Jajajajajajajaaja- ara era ella qui emitia ja no una rialla tímida, sinó una veritable riallada. Va encongir les espatlles i va agafar-se amb força la panxa, que saltava a un ritme frenètic mentre de la seva boca sortien onomatopeies diverses que començaven amb "J". Jaja, jeje ji ji, fins i tot li va sortir algun jujuju
Llavors, immediatament èrem les dues les que rèiem aquella tarda calurosa de finals de juliol. No podíem deixar de riure, i quan una reia, l'altra encara ho feia més fort, ja no sabíem quina de les dues reia més o més alt. Era una lluita constant. Jo la senyalava amb el dit, i ella em senyalava a mi, en veure que cada cop la intensitat i la durada de la rialla era més llarga.. Fins i tot una parella d'avis es va aturar a mirar-nos i no van poder evitar deixar anar també ells mateixos una rialla. Allò era totalment contagiós, portàvem més de vint minuts des que havíem iniciat aquell joc.
Un joc que s'havia inventat la meva companya de les que jo considerava en aquella època :"preocupacions".
I ara, aquesta tarda de juliol , onze anys desprès m'has fet tornar a riure en recordar aquell dia. En recordar la teva invenció per fer-me passar una bona estona.
Però tu ja no ets amb mi. Sí el teu record.
La vida m'ha canviat i molt. Vaig acabar la carrera i sóc metgessa, tinc dos fills i un marit encantador. Tinc les preocupacions típiques d'una mare treballadora, pateixes ara pels fills, ara per la feina, ara per la parella, tinc una hipoteca i estem vivint una crisis important que afecta tot el país. Però no em preocupa, recordar-te a tu, i la teva teràpia m'ha fet adonar que la vida són quatre dies, o dos en el teu cas, i que cal aprofitar cada minut. Viure el moment amb intensitat. No hi ha res que no tingui solució. Tu m'ho vas ensenyar. La felicitat és gratis. Somríem i serem feliços.
Una abraçada i gràcies.

Comentaris

  • Et mereixes un onze.[Ofensiu]
    almenarenca | 17-08-2010 | Valoració: 10

    Sistereta.
    Primer se m'han escapat les llàgrimes de la tristesa perquè ella ja no hi és, però després no he pogut evitar somriure.
    M'agrada que la recordis així.

  • bonica...[Ofensiu]
    lienu | 16-08-2010 | Valoració: 10

    El primer relat teu que miro, i els records que em portten d'arts oficis, les converses... un relat molt emotiu que fins i tot a mi m'ha fet tirar enrrere....

l´Autor

Foto de perfil de ales de foc

ales de foc

109 Relats

334 Comentaris

69276 Lectures

Valoració de l'autor: 9.94

Biografia:
nascuda un mes de maig de fa uns quants anys.. Mare de dos preciositats i metgessa de professió.Tinc neguit per tot el que m'envolta, i em falten hores al dia per disfrutar de tot el que m'agrada: la música, el ciclisme, la fotografia, els animals, la cuina, escriure i escoltar. S'ha de viure tant i amb tanta intensitat la vida!! Balla, canta, pedala, riu, ESCRIU i sobretot viu!!!