ridículament feliç

Espero en un racó d'any que passa...
Em sento ridículament feliç.
Abraço un món que dintre meu
estalla.
El problema és saber marxar,
no la tornada.

Les margarides diuen no.
Fins i tot la lluuuuuna em fa por.
Em sento com un ser solitari
que acaba menjant-se a ell mateix,
com un peix
en peixera d'aquari mirant passar
taxis pel carrer.

Tant de temps assajant l'oblit,
adictes al ritual d'allò tant habitual.
Encefalograma adormit.
Ssss... silenci, amor.
Les paraules són per als vius.
El nostre rellotge fa tac-tic...

Em saps, m'aprens,
em passeges, però no m'ensenyes
a caminar.
Tens por de perdre'm com vas perdre
a Ella.

Vols que em talli les trenes,
que m'allargui el vestit,
que em tregui els tacons alts
i balli la teva música...
Però ni així em tindràs,
només aconseguiràs que m'assembli
més a Ella.

Érem dos enamorats,
però el diable posà la cua
entre els dos.
I ara tu ets com un gos
que caça un colom i el llença a l'aire
mil vegades, per tornar-lo a matar.
Viu no li serveix de res,
només vol jugar.

Encara que visqui en palau de rei
no deixo de ser una atrapada aranya.

Millor que la faldilla es quedi
com està
i que les trenes segueixin adornant
el cap.
Sento cruixir el silenci
en els meus llavis ressecs,
però els meus petons poden esperar.

Ara mateix
no sé què més contar-te.
El perfum fuig de la flor
quan es podreix.
Potser un dia torno...
torno a estimar-te.