Revolució Natural

Un relat de: AVERROIS

Són les cinc de la matinada i una sensació de mareig em fa saltar del llit. Em roda el cap i una llum molt intensa entra per la finestra de la meva habitació. Encara mig atordit m'hi apropo per veure que el Sol s'està alçant a una velocitat increïble i la Lluna està passant també per el seu costat a tanta velocitat que puc veure nítidament el seu moviment, un moviment estrany, s'està alçant com si volgués donar una el·lipsis en el cel.
Una petita tremolor em fa veure que mini terratrèmols estan sacsejant tota la ciutat. En un principi em sembla que sóc jo que al estar marejat tremolo, però no és així i puc escoltar el gots de la cuina com dringuen melòdicament.
Sense esperar ni un moment agafo el telèfon i em poso en contacte amb el laboratori. Sóc l'ajudant del professor Jaume Arnau, un refutat astrònom que ha estat reconegut per tots els estaments mundials com uns dels millors del món...
-Jaume, que està passant?
-No ho sé, estic investigant, però sembla que l'òrbita de la terra ha canviat. Vine de pressa que hem de fer molta feina, si és que tenim temps.
-Què vols dir amb això?
-Ja t'ho explicaré quan arribis, afanyat!
Després de travessar tota la ciutat i esquivar alguns embussos en alguna via principal, arribo al laboratori que està en la muntanya de Collserola...
-Què m'has de dir? Pregunto al entrar al despatx del Jaume.
-Vine i mira això! Em contesta amb els ulls molt oberts i sensiblement neguitós.
M'hi apropo i puc veure a la pantalla del seu ordinador les imatges recollides pel telescopi Hubble i pels satèl·lits de la NASA. És impressionant, les dades flueixen com l'aigua quan cau per una cascada. Els meus ulls poden observar el que ens espera. El Sol per causes que encara no es coneixen s'ha apropat a la Terra, ha engolit Mercuri i ha encès com una torxa el planeta Venus. Aquesta aproximació ha provocat que la rotació de la Terra sigui més ràpida.
-Què pot suposar això? Pregunto innocentment, encara que sé la resposta.
-Doncs la fi del nostre món, tal com el coneixíem i segurament la nostra fi com a espècie.
-No hi ha cap solució?
-Quina solució vols trobat? La força de la natura ens anihilarà. La rotació tan ràpida de la Terra farà que les plaques tectòniques es desplacin tan de presa que els terratrèmols seran d'una magnitud mai coneguda. Els tsunamis aixecaran onades de cents o potser mils de metres d'alçada i el Sol al estar més a prop escalfarà tan el planeta que les temperatures augmentaran a nivells mai coneguts i faran evaporar els mars formant uns núvols tan espessos que no podrem veure el Sol. Ens convertirem en el que abans era el planeta Mercuri, un forn, l'infern. Però abans de tot això ja no existirem com espècie. El ser humà i la resta d'animals hauran desaparegut.
-Però, quan pot tardar a passar tot això? Demano espantat.
-Una setmana! Potser deu dies, no hi ha volta enrere. Em contesta afligit.
-No pot ser! Ha de ser un error! Exclamo tot mirant altre cop les dades del ordinador.
-T'aconsello que si tens d'acomiadar-te d'alguna persona ho facis el més aviat possible. No val la pena que ens quedem aquí, millor estar a casa quan sigui l'hora.
Com si d'un somni es tractés surto al carrer per veure com la gent està embogida, no saben el que passa, però la rapidesa en que el Sol es mou ha fet esparverar a tothom que miren al cel.
Tan sols fa una hora que l'estrella a sortit i ja està en el lloc més alt del cel. La temperatura està pujant alarmantment. Miro el termòmetre que hi ha en una plaça i ja marca els quaranta graus. Calculant ràpidament el que ha tardat el Sol a arribar a on és ara, el dia durarà sis hores i com deia el Jaume no tenim gaires dies, ja que cada cop la temperatura serà més i més insuportable. Dintre de dos dies no baixarem de seixanta graus i cada vagada augmentarà més i més.
Arribo a casa i engego la televisió, no tinc a ningú per acomiadar-me tots els meus són morts i els amics i amigues han anat desapareixent per culpa d'una feina massa engolidora. Les imatges que estan passant són colpidores, els terratrèmols ja han començat a fer la seva feina en els principals punts de col·lisió de les plaques tectòniques. Hi ha milers de morts i les aigües dels mars comencen a pujar per colpejar una i una altre vegada amb onades cada cop més i més altes. Des de la meva finestra del vint-i-cinquè pis puc veure el mar que està engolint les primeres cases de la Barceloneta. A les torres Mapfre i l'Hotel Ars han evacuat a tothom davant l'imminent tsunami.
Com si fos Déu vaig veient des de la meva finestra el que va passant. Ajudat d'uns prismàtics contemplo el pas de la nit i el dia. La temperatura sufocant, la llum s'apaga, l'aigua del mar comença a pujar i al mateix temps s'endinsa cap al interior de la ciutat. No sé perquè però no sento cap mena de por, tot passa tan ràpid. La temperatura ja ha arribat als setanta graus al carrer, ja no sé que està passant al altra banda del món però l'aigua ja ha engolit els vint pisos de sota el meu. Els moviments sísmics cada cop són més freqüents i cada cop van en augment, no sé si aguantarà l'estructura, em van dir que era a prova de terratrèmols, però fins a quina escala.
Quan veig que el pròxim tsunami passarà ja per sobre del edifici i em preparo per morir, una gran llum m'envolta i em treu del edifici travessant les parets com si res. M'enlaira i deixo de tenir calor, ni por, sóc com un "voyeur". Poc a poc puc contemplar més i més bé el que està passant, cada cop estic a més alçada. El Mediterrani no té tanta força i entra fins el que era abans Saragossa, però l'Atlàntic arrabassa la Península de banda a banda i es comunica amb el petit mar interior. Ja no queda res dels continents, tot està cobert d'aigua que poc a poc comença a bullir degut a les altes temperatures. Els volcans han fet erupció, les columnes de fum que han format al apagar-se degut al augment del aigua omplen el cel. Envoltat d'aquella llum puc anar veient sense cap mena de necessitat fisiològica com passen els dies, els mesos. Puc observar com la Terra ha quedat envoltada d'uns núvols grisos i puc veure com si fossin flamarades que és disparen aquí i allà dels gran volcans que han esclatat degut a la pressió de la gravetat propera del Sol. És un espectacle Dantesc.
Tot d'un cop la llum em porta cap a la Terra i em fa entrar en la seva atmosfera. Tempestes, llampecs, pluges torrencials. La capa de núvols quasi arriba al terra i la llum del Sol no hi passa. La temperatura es mantén als setanta graus, no sé com ho sé, però ho sé. Sembla que hagi aclaparat tots els coneixements i puc comprendre moltes coses. La meva ment s'obra a una gran idea, una idea que em fa somriure... S'està creant UNA NOVA VIDA!!
Ara la llum em fa allunyar de la Terra, cada cop la veig més llunyana i la velocitat és més i més ràpida. Els planetes passen esperitats al meu costat i tot es converteix en línies de llum de totes les tonalitats i colors. De sobte tot canvia i m'envolta una lluminositat mai vista pels meus ulls. Em vull mirar les mans, però ja no hi són, tot és llum. Sento una pau i una felicitat extraordinària i comprenc que, no sé perquè, he estat elegit per veure tot el que ha passat i és ara quan ho sé tot i ho entenc tot...


Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de AVERROIS

AVERROIS

405 Relats

932 Comentaris

370433 Lectures

Valoració de l'autor: 9.77

Biografia:
Vaig néixer a Manresa un fred Gener de fa uns quants anys i com va escriure el poeta:

Tots els records plegats
són una gota d'aigua
dins una mar immensa.
I el violí que no se sent
deu plorar alguna mort
que jo no sé.

Què la vida us sigui lleu!