Res a dir, però molt a expressar.

Res a dir però molt a expressar.

Tolerància infinita d’un cos despullat
que m’encisa la mirada i m’enlluerna...
m’arrodoneix la consciència de les pors
mentre palpa els meus llavis nafrats.
Angoixa de paraules absents
de sentiments acaronats per la covardia
d’un temps finit i latent,
que respira,
que juga
dia a dia.

Paciència corrupte d’un cos malmès
que guarda gessamins ataronjats,
rellisquen per les bores de la paret
no fan ni olor,
jauen amb el cap cot,
i s’assequen en un racó.

Nostàlgia de fotografies de focs
i retalls de paraules absorbents,
fantasies repletes de jocs,
cobrellits arrugats encara calents...

Adjectius indecents d’un silenci incomprès,
que s’amaga entre sospirs
i paraules càlides,
potser la culpa és del soroll.....