Poeta

Poeta


Els poetes són presoners dels seus versos, tràgics la majoria de vegades però senten profundament i abracen cada vers i mirada.
Els poetes són amics i amants de la vida senzilla i diària i sovint són incompresos i s’amaguen entre fulles de cartró arrugades.

Els poetes observen el pas del temps amb els ulls plorosos perquè no el poden aturar,
el veuen volar infinitament i només poden recollir-lo i tocar-lo en alguns versos encadenats.

Els poetes somien diàriament en coses noves, en sensacions, en records i en nostàlgia,
no tenen por d’expressar el què pensen però sí d’exposar-ho al món i escriure amb massa simplicitat,
els atura i els fa pànic pensar que quan ho expressen públicament,
alguna cosa se’n va.

Els poetes imploren sinceritat i busquen aquella estrella per resseguir cada dia en la nit,
i creen globus amb paraules totalment circulars
i lluiten per no ser titllats de cursis ni de bojos,
lluiten per la llibertat.

Una llibertat en la que es confonen mil realitats,
una llibertat merescuda i anyellada,
una llibertat sincera que no posi en dubte que escriure el que penses és símptoma de debilitat.

Els poetes senzillament són fràgils i ensucrats,
subratllen moments, objectes i moviments,
donen ritme als sentiments i
s’ofeguen quan noten que en un vers s’han encallat.

Els poetes només tenen una arma o potser dues o tres,
un paper, una ploma i un joc de paraules per cada vers,
amb tot això el poeta arriba al lloc més remot,
el lloc més fràgil i agosarat,
el lloc on poden acaronar als sentiments
i l’anomenada llibertat.