Remor de ment

Mire el rellotge i són les 4:00

Intente dormir de nou, tinc molta son i necessite descansar. Les parpelles em pesen sobre els ulls, no puc parar de pegar voltes, vull dormir i no puc.

Seguisc pendent del que ha passat avui, la imatge no marxa ni amb els ulls tancats, intentar no pensar en ella em fa recordar-la de nou. Una vegada i una altra aquell moment, com una pel·lícula infinita, i cada cop em tremola el cos, com evitant fer-ho de nou.

El penediment em persegueix fins la sacietat, i que he de fer ara? No puc canviar el passat. No puc canviar el passat, no podré recular mai i ara visc perseguida. Vull fugir de la meua pròpia ment, però segueix ací, insistint, impertorbable, despiadada.

Torne a pensar, torne a girar. Senc música al campanar. Senc les llàgrimes regolar.

La meua mà no va seguir els impulsos, no va reaccionar. Jo parada a la vorera i tu creuant en un pas de vianants. Feia un matí esplèndid, sentía les gavines cridar i era dia de mercat. Venia carregada de bosses amb un ramell a la mà que el noi de la parada m'havia regalat. Des de lluny et vaig veure arribar , però vaig girar cua tan pronte com les cames em van deixar, camí a casa. Em vas seguir amb camades llargues i poderoses, que resonaven sobre l'asfalt, així que vaig llençar la compra i vaig seguir corrent, amb el ramell a la mà . Vaig torçar dos carrers, i al tercer, finalment em vas atançar, i arrancant-me el ramell em vas escopir: Porca! I després d'una revolada vas creuar , sense mirar, sense pensar, i jo parada, amb la boca oberta i la ment en blanc, vaig reaccionar amb el soroll. Bum! Un cotxe et va tancar el pas i vas caure desplomat. I no vaig ser a temps, ni de respondre, ni de donar-te explicacions, que aquell ramell era el primer que rebia. Tu mai vas tindre un gest semblant, jo volia ser princesa i no em vas saber valorar. Vaig haver de fugir de tu per no veure la vida pasar, sense inmutar-me. Em podría per dins el nostre lligam, el teu control i la meva inutilitat.

Però ja no teu podré explicar.

Flor a flor vaig anar recollint aquell regal, i cada una era un singlot, era una llàgrima, un pes tan gran que no sé quan em deixarà marxar.

Sento la mà que a vegades intenta parar-te a la vorera, però supose que mai ho hagués aconseguit. Jo no hagués pogut canviar mai un sol dels teus pensaments, dels teus actes, perquè només era una dona ignorant.

M'esgota, em derrota un remordiment, sense creure que el mereixc. Remordiment, remor de ment, dement que mor.