RELATSENTERTULIATS: "Tòquio Blues", de Haruki Murakami

Aquesta novel.la la vaig llegir abans de marxar a Japó, a Kobe, on passa part de la història de la novel.la. El Murakami és de Kobe.
Saps qè és una de les primeres coses que vaig fer a Kobe? anar a comprar una cervesa a una màquina expenadora de molts productes.
Vaig intentar anar a un hotel que cobren per trams de 30 minuts, però no vaig poder emborratxar cap noia amb ganes de gresca... hehehehe
Gràcies per comentar-me els relats del meu viatge. M'afalaga molt el que em dius, i gràcies per tenir en compte les dificultats físiques per escriure els relats.
A reveure.

Tinc alguns temes que encara m'agradaria acabar de comentar... a no ser que em digueu que ja no interessa... perquè veig això molt adormit.

En tot cas, espero resposta.

Tot i que no m'hi podré posar fins la setmana vinent, perquè per qüestions familiars ara no disposo de més temps.

Ja direu!

LLIBRE

Tens tota la raó, Lavínia: un dels objectius primordials de la figura còmica que representa el Soldat d'Assalt és la Naoko. Fer -la riure a ella esdevé gairebé una fita, per en Toru.

A banda, és clar, el Soldat d'Assalt desenvolupa la seva comicitat també cara als altres personatges i per treure llenya a una història prou crua.

I encara queda pendent aquest final de novel·la... de debò no teniu res a dir?

LLIBRE

es presenta a Tòquio blues sota la figura del Soldat d'Assalt, com ben bé ha dit la Llibre, com una figura que provoca el riure per la manera de comportar-se, per com va vestit, etc... amb dues funcions:

a) distanciar-se una mica del tema bàsic: la relació amor/mort.
b) provocar la rialla en un personatge que és simbòlic: la Kaoto. Ella simbolitza la figura etèria, evanescent, que sembla treta d'un quadre o una litografia prerafaelita, que sempre està lànguida i que es manté distant del món real, ja sigui de debò ja que s'aïlla en una casa de salut, com per la seva manera de ser, els seus gustos i la seva poca vitalitat: no fa l'amor amb qui estima, menja poc, beu poc... en canvi la figura del soldat d'assalt la fa riure, la fa "tocar de peus a terra", estem davant d'una persona que té unes reaccions "humanes", que respon a un estímul exterior: les explicacions que li'n fa Toru. També fa riure a la companya d'habitatge de Kaoto, però no és el mateix. Toru explica coses del Soldat per fer riure Kaoto, per canviar-li el tarannà.

Crec que aquest recurs, ja ben trillat en literatura, compleix plenament la seva funció en el llibre i que és una crossa en què es recolza la dimensió dramàtica de l'obra, com ja he dit abans, i la Llibre ha deixat ben apuntat.

Petons.

Lavínia

Ja fa alguns dies vaig comentar que un dels aspectes que m'havien cridat l'atenció d'aquesta novel·la era el tractament de l'humor. Sé que sovint parlo d'aquest recurs, tant en els meus comentaris de relats, com en algun assaig o crítica que he penjat en aquesta web, com en les intervencions de les nostres tertúlies. Però és que és un tema que em captiva per la multiplicitat de matisos que conté. I perquè tinc la sensació que cada vegada que m'enfronto a una obra, i l'observo des d'un prisma d'estudi sobre l'humor, descobreixo noves fonts, nous aspectes d'aquesta matèria.

Nogensmenys, i malgrat aquesta mena d'obsessió que em caracteritza, em sorprèn, o potser hauria de dir que em corprèn, llegir encara estudis com aquest:

Encara avui dia hi ha molta gent que continua pensant que l'humor és el regne del que és superflu, i això malgrat que la història ha demostrat tot el contrari, ja que la literatura còmica ha servit per feines tan transcendents com denunciar la immoralitat, desemmascarar els abusos de poder, revelar-nos la nostra autèntica identitat i manifestar fins a quin punt és absurda la vida. Fins i tot darrere la trivialitat aparent d'un acudit s'amaga de vegades un pensament profund.(dins la Introducció a "Relats d'humor", Vicens Vives)

Evidentment, quan indico que em corprèn, em refereixo a la primera frase: la constatació que l'humor encara és considerat com un gènere literari menor.

Però no voldria entrar ara en una dissertació sobre aquesta polèmica, perquè potser no ve al cas. I preferiria centrar-me en aspectes concrets sobre la influència i l'ús de l'humor en Tòquio Blues de Haruki Murakami.

A nivell general

Una de les consideracions des de la qual es parteix quan es parla d'humor, i jo crec que és un punt de partida equivocat, és que un text humorístic ha de fer riure. Penso que no sempre és així. L'humor té unes connotacions que van més enllà del simple plaer de la rialla, precisament perquè sovint serveix de denúncia. I és des d'aquest vessant que considero que l'humor és present en tota la novel·la que hem llegit.

És un humor que gira més cap a l'aspecte irònic i potser en alguns casos fregant l'absurd, però que sobretot, el que aconsegueix, és dotar l'obra d'un to fresc i relaxat que, per les històries i per la història que ens narra, no esdevé tasca senzilla.

La novel·la està farcida d'escenes depriments. Des dels nombrosos suïcidis que hi tenen lloc, a la sensació de solitud que en tot moment se'ns descriu. Però la lectura avança sense impregnar-nos, crec jo, d'aquesta pàtina d'enfonsament en el qual es podrien deixar caure tots i cadascun dels personatges i arrossegar amb ells als lectors.

La inserció de situacions extravagants (seria el cas de l'ús del personatge del Soldat d'Assalt, o la descripció de l'incendi des del terrat de casa de la Midori, per citar només dos exemples), ens alleugen de la feixuguesa d'una història que podria esdevenir purament i simple, un drama. Però que Murakami fa mans i mànigues perquè no sigui així.

Però qui es converteix en l'element clau, portador d'aquest to humorístic, de vegades irònic, de vegades cínic, de vegades senzillament absurd, és el protagonista. I així passo al segon apartat:

A nivell concret

Perquè en Toru Watanabe, que ens apareix des de l'inici com un xicot seriós, tímid i introvertit, també se'ns mostra, des del començament de la novel·la, com un personatge molt particular.

És ben especial la relació que se'ns explica a les primeres pàgines de l'evocació memorística, del llarg flash back: ell passejant amb la Kaoto. Els seus passejos ho són tot menys un passeig en el sentit convencional de passeig. Ella camina, i ell li va al darrere. Ella, de tant en tant, fa algun comentari, i ell intenta respondre (que no sempre, perquè com que va darrere no sempre la pot sentir bé). Però aquest moviment peculiar dels dos personatges, enlloc de sorprendre'ns, ens resulta lògic. Per què? Pel to i pel punt de vista des del qual l'autor escriu.

Una altra escena ben particular és quan en Toru es queda a soles amb el pare de la Midori. Un home malalt, a qui no coneix, amb qui en realitat no pot parlar perquè "no hi és tot". I és ben curiós que justament amb aquesta persona amb qui no pot mantenir una conversa, és amb qui en Toru dialoga més obertament i ofereix més explicacions (p.201-202). I en acabat, el noi s'adona que té molta gana.

Però el que m'ha cridat més l'atenció, i això ja ho vaig apuntar en un comentari previ, és el canvi que es produeix en la valoració que fa el lector vers el protagonista. I si més no, el canvi que jo crec que es produeix.

Ja he dit que des de les primeres pàgines, en Toru Watanabe se'ns descriu com un noi seriós i responsable, tímid i introvertit. I tot allò que pot tenir d'estranya la seva conducta, el lector ho passa per alt i li ho "perdona" en base a aquestes característiques del seu caràcter, de la seva psicologia.

Però quan apareix la Midori en escena, amb el seu posat alegre malgrat les adversitats, viu, ple de color, diferent, amb energia, obert... és quan el lector aprèn de llegir la conducta d'en Toru des d'una altra perspectiva.

És la Midori qui ens fa adonar que en Toru parla d'una manera estranya, que respon a les preguntes d'una forma ben peculiar. Fins aleshores només havíem pensat que era tímid, i que per això no s'hi llençava. I és també la Midori qui ens indica que en Toru dóna una entonació particular a la seva declamació, fet que, evidentment, ens havia passat per alt.

I és només a partir d'aquest moment quan comencem a interpretar, rere el personatge d'en Toru, molt més del que fins al moment havíem vist. Perquè darrere del seu posat desmenjat hi ha una persona que pateix, que observa, que sap i coneix molt bé el que passa al seu voltant (tant a nivell personal, en les seves relacions, com a nivell social, amb tots els conflictes que hi ha a la universitat). I això és perquè en Toru, de sobte, ens fa gràcia. Perquè la Midori ha donat el tret de sortida: ens ha donat permís per mirar-lo amb uns altres ulls i també, de cop i volta, per provar d'entendre'l i viure les seves vivències des de dins d'ell.

1r. Estic d'acord de començar el comentari el 15 de gener de Camí de sirga de Jesús Moncada.

És cert que vaig una mica de bòlid, però espero que per gener tot s'haurà apaivagat una miqueta i podré intervenir amb més temps en els comentaris.

Petonassos.

lavínia - Glòria

Exactament: no és ben bé un comentari, això. Sinó tot just afegir un parell de punts a la tasca dels Relatsentertuliats.

No sé si aquest és el lloc adequat per parlar-ne, però si ho penjo al fòrum potser en breu quedarà engolit per altres missatges i abandonat a les profunditats de l'oblit.

Porto un parell de dies plantejant-me una metodologia més clara per als relataires de RE (relatsentertuliats). I aquesta és la meva proposta:

1.- Com que ja hem pogut comprovar que tots i totes anem una mica de bòlid, plantejo la possibilitat de marcar-nos, com a objectiu, la lectura i tertúlia d'un llibre cada dos mesos.

2.- També considero que seria interessant disposar de la llista de les tres properes lectures, de manera que sempre n'hi hagin tres, en aquesta llista. És a dir: tan bon punt agafem un llibre per començar a llegir-lo, n'hem de proposar un de nou per afegir al final. Així, qui disposi de temps i vulgui anar avançant el plaer d'una bona lectura, s'ho pot organitzar millor.

3.- El proper llibre dels RE, si no recordo malament, és Camí de sirga, d'en Jesús Moncada. Per tant, així que l'agafem, la nostra llista tornarà a quedar buida. Proposo reiniciar-la amb La broma, de Milan Kundera. És un llibre que vaig llegir fa molt i molt de temps, que em va impactar, i que m'encantarà revisitar. I més amb la vostra companyia. Una riquesa de la qual ja em declaro addicta.

4.- També apunto la possibilitat d'indicar, ja ara, qui es presenta voluntari/voluntària per escriure el relat-iniciador de Camí de sirga. (Entre nosaltres: em sembla que et tocaria a tu, no, Lavínia? Hehehe... d'acord, d'acord: si no pots, ens avises).

5.- Per altra banda, optaria per marcar una data per a l'inici de la propera tertúlia. Crec que seria convenient deixar-ho per a passades les festes de nadal. Com veieu el 15 de gener de 2006?

6.- Un últim apunt: proposeu, cadascú de vosaltres, un llibre per afegir a la llista de lectures pendents dels RE.

A banda de tot aquest rotlle que us he deixat anar aquí, prometo que en breu (no em pregunteu el significat de la paraula breu) tornaré a passar per comentar alguns aspectes de l'humor dins Tòquio Blues, de Haruki Murakami.

Fins ben aviat, doncs!

LLIBRE

Ara no m'hi puc posar a fer el comentari, però el lligam entre l'amor i la mort en la literatura occidental abasta, a vegades, un visió tràgica ja des dels grecs: Fedra, Medea, en són uns exponents ben clars, passant per Shakespeare... Continuo. Ara no puc..

Petonassos


Lavínia

Hola relataires entertuliats!

Ja feia dies que volia passar de nou per aquí, per aquest raconet de RC, però no trobava el moment. Sembla que ara disposo de quinze minutets, i provaré de sintetitzar un aspecte del qual ja se n'ha parlat.

Es tracta de la relació entre amor i mort.

Aquest és un dels temes que em va cridar més l'atenció en llegir Tòquio Blues. I més tenint en compte que totes les morts (menys la del pare de la Midori, que no té nom), són brusques, brutals, i premeditades. Resumint: suïcidis.

En primer lloc en Kizuki. Després la germana de la Kaoto. Més endavant la parella més o menys fixa d'en Nagasawa. I el punt culminant el trobem en la mateixa Kaoto.

Suposo que, tal com ha apuntat en Marc, aquestes són morts que simbolitzen finals d'etapa. Trencaments amb un passat (considero certa la teoria que s'ha apuntat per aquí sobre la importància de cada detall en l'obra d'en Murakami... penso que res no és gratuït).

També estic molt d'acord a remarcar com a frase clau la que va assenyalar Lavínia: La mort existeix, no pas com el contrari de la vida, sinó com una part de la vida (pàg.33).

Però em va despertar la curiositat una afirmació de la mateixa Lavínia just abans d'anotar aquesta citació, i que em va donar què pensar. Em refereixo a quan en el seu comentari escriu: Malgrat totes aquestes cites, tot aquest bagatge cultural la relació amor i mort que hi ha entre els personatges de l'obra no té res d'occidental. No hi ha la dimensió dramàtica o tràgica...

Jo crec, i possiblement m'equivoco, que la relació i el lligam entre amor i mort sí que existeix, i abastament, en la cultura occidental. I per descomptat en les nostres lletres, en la nostra literatura.

Ara parlo de memòria i per tant no puc aportar ni citacions que ho corroborin ni bibliografia específica, però em sembla recordar, per exemple, que Ausiàs March va dedicar molts dels seus sonets a Joana, la seva dona, quan aquesta va morir. I em sembla recordar, repeteixo, que la poesia d'en March no es troba precisament embolcallada per imatges tràgiques o dramàtiques. Els seus cants estan per damunt d'aquests sentiments més "viscerals" (potser aquesta no és la paraula, però ja m'enteneu, no?).

O per citar un altre exemple tenim en Rois de Corella, que va escriure alguns poemes on la mort sobtada (per tant, això lligaria força bé amb les morts de la nostra novel·la), esbotzava les expectatives d'amor. I també estem parlant d'un autor que no destaca pel sentiment tràgic o dramàtic dut a l'extrem.

No sé... suposo que sí que es pot generalitzar, però de debò que em va sobtar aquesta afirmació. És evident, però, que la cultura japonesa manté unes connotacions molt diferents a les que estem acostumats vers el tractament temàtic de la mort. I el mateix passa amb el tema del sexe, tal com s'ha esmentat en comentaris anteriors (i que en T.Cargol ha acabat de perfilar).

Bé: ho deixo aquí de moment. No sé si m'he explicat poc o molt. De fet tampoc pretenia fer cap gran aportació. Tot just constatar la meva incertesa i dubte davant l'afirmació de Lavínia. És clar que, venint de Lavínia, em trec el barret i l'accepto a ulls clucs (no saps com t'envejo el bagatge cultural amb què sovint ens regales aportacions precises -i ni t'estic fent la pilota (crec que no en tinc cap necessitat), ni estic fent broma).

Encara em quedarien un parell de temes que m'agradaria tractar. Ho faré quan disposi d'una altra estoneta. Ara per ara, em cal plegar. Però ja apunto que m'ha interessat, també aquí, en aquesta obra, el tractament de l'humor. I sé que sempre vaig a parar al mateix element, a la mateixa matèria: l'humor. Però de debò que considero que en aquesta novel·la també hi juga un paper important.

Quan pugui m'hi poso.

Endavant amb nous comentaris!!!!!

LLIBRE

Només he llegit el diari d'una Geisa i hi ha algun episodi curiós com és la subhasta per la virginitat de la aspirant a Geisa - no confondre amb prostituta -.
El que guanya la subhsata te una colecció de, de,... "proves palpables" del fet en qüestió, és un metge afamat.

És una manera de compensar les despeses generades des de la seva entrada a la "Okiya" o casa de geises, només quan tenen molt èxit i tenen molts peticions de participació en convits poden ser finalment lliures ja que han compensat "la inversió" per preparar-les.

La "amoralitat" temàtica del manga/anime també és una prova palpable del diferent tractament del tema repsecte a nosaltres.

Cada vegada hi ha més comentaris!

Llibre i T. Cargol
M'ha agradat molt l'aportació sobre en Toru com a noi desinhibit . Ell ho és, però qui hi és de debò en tota la novel·la és la Midori. Ella representa el goig per la vida, però no com un hedonisme occicenta, sinó com una mena de personificació d'una cultura del sexe gairebé sacralitzada (recordem el moment que està davant de l'altar del pare amb les cames obertes i la seva germana se'n va perquè ella i jo no pensem de la mateixa manera , però no és solament el sexe; ella menja, beu... "a l'engrós". És vital, estaria bé dir-ho en el sentit més nietzschenià del terme?. No té una moral cristiana, evidentment que no, és oriental. Té una moral sintoista? Com diu T. Cargol, el comentari del qual l'he trobat molt bo,
no ja pel que fa a la mort, sinó també a la VIDA .

Pel que fa a la visió d'una natura simbòlica en el capítol en què Toru va a visitar la Kaoto i veu l'entorn li sembla un paisatge que hagués dibuixat Walt Disney, pensant en quadre de Munch!!. Després quan surt a passejar amb la Reiko hi ha ombres i arbres espessos com la cançó Norwegian Woods dels Beatles. Fixem-nos que ambdós visions són interioritzades, són la visió de Toru i tenen a veure amb la Kaoto i la relació entre els dos.
(sento no tenir el llibre al davant) l'he deixat i per això no puc citar-e les pàgines.

Espero els vostres comentaris!

Moltíssims petons.

Lavínia

...gràcies pel teu apunt sobre el tema.

Buf!

Cada vegada que passo per aquest raconet de Relats em trobo amb nous comentaris per part vostra, i lògicament em trobo amb noves idees que em vénen al cap en llegir-vos... i no dono l'abast.

Bé... malgrat potser quedi una xic desordenat, aniré una mica a la meva.

El cert és que he entrat amb la idea de parlar encara dels personatges. Per una banda d'un personatge-símbol: el sexe. I per altra banda del personatge protagonista: en Toru Watanake.

El sexe
En primer lloc, repetir que he trobat molt encertada, Marc, la teva inclusió d'aquest element de la novel·la com un personatge més. Crec que tens tota la raó quan indiques que al llarg de la narració el sexe va agafant personalitat pròpia. És cert.

Però m'han cridat l'atenció dos trets pel que fa al tractament que l'autor li atorga.

1.- El caràcter desinhibit.

2.- L'experiència.

Què vull dir?

Pel que fa al caràcter desinhibit, suposo que l'afirmació queda clara per ella mateixa. En tot moment, fins i tot en els contactes sexuals més primerencs, el sexe apareix com un element natural i quotidià de les relacions humanes. Els nois es masturben (aquí sí que hi ha una clara diferenciació sexual que podríem, potser, considerar tabú... i la Tiamat, amb el seu famós relat, hi tindria molt a dir... hehe...), però les noies ho saben i en parlen obertament. Entre els diferents personatges també es parla de sexe sense cap tipus de prejudici... Ara per ara, només recordo un moment en què la Naoko està conversant amb en Toru, i li diu que li fa vergonya parlar-ne.

Per altra banda: l'experiència. Estem llegint un relat que situa la majoria dels personatges en una etapa de postadolescència, una etapa de descoberta sexual, i en canvi ells (i elles) no semblen tenir problemes o dubtes adolescents pel que fa a l'activitat sexual. Fins i tot diria que és tot el contrari: des del principi se'ns apareixen com a joves experts en matèria sexual.

No sé com és tractat el sexe dins la cultura japonesa, però crec que aquests personatges, traslladats a un institut o una universitat catalanes, no acabarien d'encaixar. O potser és que jo no estic al dia (que també podria ser).

I no em refereixo al fet de xerrar i aparentar. Em refereixo als fets consumats. No sé... són dos aspectes que m'han cridat l'atenció.

Toru Watanabe

El nostre protagonista, al llarg de la novel·la, sovint ens és descrit per boca d'altres personatges. I una de les coses que sempre s'esmenta d'ell és que es tracta d'un bon noi. Hi estic d'acord, amb els diferents personatges.

Posats a matisar el caràcter d'en Toru, m'atreviria a apuntar que és un jove tímid i introvertit, i sobretot molt conseqüent amb tot el que l'envolta i amb les pròpies responsabilitats. Seriós.

I aquí ve el detall que m'ha cridat l'atenció. El fet de presentar-nos en Toru com un noi seriós i responsable fa que no el trobem "divertit". Intentaré explicar-me: ja des de l'inici de la novel·la, quan comença el llarg flash-back que esdevindrà el cos de la història, a mi en Toru se m'ha fet peculiar per les seves respostes, però com que l'autor me l'estava mostrant tan seriós, he arribat a considerar que aquest era un efecte extremadament subjectiu.

Ha estat quan un altre personatge s'ha atrevit a "riure's" de la manera de parlar d'en Toru (la Midori), quan jo, com a lectora, m'he "atrevit" a considerar en Toru com un noi realment peculiar.

I penso, en base a l'estil que intueixo que manté en Murakami, que aquest és un detall volgut. Que fins a la meitat de la novel·la, aproximadament, no ens permet copsar tota la complexitat psicològica del protagonista. I per altra banda penso que és un recurs literari excepcional. De debò que m'ha impressionat.

No sé si he aconseguit gaire o poc explicar-me. Si no fos així m'ho dieu i intentaré fer-ho millor.

Ara per ara ja crec que ja m'he enrotllat prou. Deixo per a més endavant una breu reflexió sobre el tema que apuntava Lavínia (el lligam entre mort i amor), i altres aspectes que voldria comentar amb vosaltres. Però això... quan torni a disposar d'una estoneta.

Fins aviat,

LLIBRE

A la introducció 44 pàgines - de "lecciones Esperituales par los jóvenes samuráis" de Yukio Mishima, el prologuista Isidro -Juan Palacios, parla de l paper de la mort en paraules del samurai del segle XVIII Josho Yamamoto(un clàssic) : He descobert que la via del samuriai és morir, que entre la vida i la mort "hem d'escollir" la segona. Una mort incomprensible per a nosaltres, sense causa.

L'equilibri i la unió amb la natura és una característica en el mon sintoista a diferència del cristianisme en que la natura està al servei de l'home.

la natura no sols és un rerafons, sinó que arriba a tenir importància perquè, a vegades, agafa una dimensió simbòlica. Ja en parlaré més endavant perquè me n'he d'anar, Marc.

una abraçada

Lavínia

PS

Referit al que m'has dit sobre el meu comentari, March, has de saber que sense el teu molt bon inici, no hauria pogut fer un comentari que sols són matisos. Sols n'he matisat aspectes que els considerava aptes per a una lectura més aprofundida. La bona lectura i l'anàlisi completa els has fetes tu.

Certament, tal i com dèieu, falten coses al comentari que s'haurien d'afegir... i de fet, me les vaig deixar "expressament"... és a dir, per a més endavant.
Sí, ho reconec, em vaig acabar la novel·la cuita corrents, de manera massa ràpida, potser. I el comentari? fet tot seguit...

I què és important?

Per exemple, com deia la Glòria: la mort. segurament l'hauríem de considerar com un actor més dins de l'obra. no n'estic ben bé segur, però és clau la seva aparició i la seva relació amb l'amor. Sempre relacionats. A més, en fa menció un cop i un altre. La frase que destacaves és importantíssima a la novel·la, ja que no només parla de la mort com la fi de la vida, sino com un canvi d'etapa. Així l'entenc jo: com una part més de la vida, és a dir, quan canvies d'etapa mor una part de tu (simbolitzat amb la Naoko, per exemple). I el més curiós és que la mort final, la del pare de la M. és la més dolça de totes L'última i la que et dona la pau definitiva. Les altres, és a dir, els canvies d'etapa, son sempre doloroses.

Especialment simbòlic és l'acte sexual que fa amb la Reiko vestida de Naoko. Realment és un clar canvi d'etapa. Acceptant la mort de la Naoko i iniciant una maduresa que, un cop s'hi entrega, li dona molts més plaers! Realment una imatge de les millors de la novel·la.

El soldat d'assalt? com deia la Sílvia és un toc diferent dins de la novel·la. Un contrapunt que ajuda a deixar les coses al seu lloc. És possible que no li hagi pres l'atenció necessària i suficient, i sí: entenc que és un dels personatges més curiosos
i que segurament caldria aprofundir.

I també amb els dos amics: Nagasawa i la seva nòvia. Pensant-hi més fredament... potser ens presenta aquests dos personatges com si fossin les diferents alternatives que té en Toru? és a dir, son clarament dos camins ben diferents que pot triar a l'hora d'agafar el camí de la maduresa. Ella és submisa i té el camí molt més ben triat, segurament un camí més planer i conservador. En canvi, ell, és un altre concepte molt diferent de la vida: més aventurer, més incert, però alhora més excitant. Camí que ell descarta sempre en els comentaris que fa sobre en Nagasawa.

Ja, per acabar (per ara), la cultura. M'ha sorprès bastant la quantitat de referències que hi ha de la cultura occidental. No conec res de la cultura nipona, com us deia, i per tant no sé com van transcórrer aquells anys al japó, però durant la lectura de la novel·la, molts cops m'he "desubicat", és a dir, que si s'hagués ambientat a qualsevol altre lloc tampoc hagués passat res... bé, aquesta reflexió final la deixo una mica com a pregunta ja que, com deia, si es coneix més l'entorn social i cultural del Japó potser s'entén més el perquè de tantes referències occidentqals...

Apali!

Marc.

Seguint l'esquema de treball d'en Marc, voldria comentar primer de tot que m'ha agradat força la matisació i estudi elaborat en cadascun dels personatges. Trobo que per interpretar qualsevol novel·la és important comprendre la caracterologia pròpia de cada personatge, però també crec que en el cas que ens ocupa, Tòquio Blues, aquesta és una necessitat vital i imperiosa. Imprescindible. Perquè la narració avança al mateix temps que els personatges-protagonistes evolucionen.

Estic d'acord en què si intentéssim establir un paral·lelisme entre el personatge i la simbologia que se'ns pretén representar amb ell, trobaríem que la Naoko emmarca l'adolescència, la Reiko la maduresa o edat adulta, i m'atreviria a apuntar que la Midori pot esdevenir el símbol de la joventut assumida com a tal. És a dir: la jove vital i amb energia, que ha deixat enrere els dubtes de l'adolescència i que es prepara per entrar a l'edat adulta.

Pel que fa als dos personatges masculins més importants, Kizuki i Nagasawa, penso que a banda de la funció implícita que tenen dins la novel·la (pel que fa a la història), també serveixen de contrapunt per comprendre millor al protagonista: en Toru Watanabe. La inestabilitat de l'un, i l'extrema inseguretat de l'altre, ens ajuden a fer molt més creïble el personatge d'en Toru, i al mateix temps dota de veracitat tot allò que li passa.

Perquè... siguem realistes: si l'autor, en Haruki Murakami, no hagués atorgat a tota aquesta història un to tendre i melancòlic, però alhora barrejat amb un ritme àgil i notes d'humor precises i recurrents, l'obra ens hagués resultat estranyament inversemblant.

I dic estranyament inversemblant perquè la realitat que mostra és tal, que en llegir-la gairebé no la podem creure.

Però continuant amb els personatges i l'estudi que ha realitzat en Marc en el seu relat-iniciador, trobo especialment important remarcar la figura del Soldat d'Assalt i del pare de la Midori. Tots dos, cadascun a la seva manera, ajuden precisament a posar més èmfasi en aquest darrer aspecte que remarcava: fer creïble una història difícil de creure per la duresa de les realitats que descriu.

El Soldat d'Assalt serveix de "bufó". És una de les parts còmiques de la novel·la. Ja no per al lectora o lectora. Fins i tot per als mateixos personatges que hi intervenen. Com si d'alguna manera l'autor els posés un noi estrany i divertit del qual se'n poden riure, i així tenir tema de conversa distés. Per altra banda, el pare de la Midori és important perquè aporta (com ha indicat Lavínia en el seu comentari), la mort més humana de totes les que apareixen en la novel·la.

Ara no disposo de més temps per entrar a comentar altres aspectes. Però vull tornar a passar per aquí per fer alguns apunts sobre el sexe (trobo molt encertat, Marc, que l'hagis valorat com un personatges més), sobre el lligam entre l'amor i la mort (tens tota la raó, Lavínia: un tema vital dins la novel·la), i sobre un parell d'aspectes que a mi m'han cridat l'atenció.

Espero disposar d'una estoneta en breu per poder fer de nou una visita a la tertúlia. Mentre... endavant! Segur que queden molts altres aspectes dignes de ser comentats.

Fins aviat,

LLIBRE

encara no m'he acabat la novel·la. Hi estic a punt... però de debò que vaig mancada de temps. Molt mancada de temps.

Així que pugui m'hi poso.

LLIBRE

però el segon comentari no s'entén. Ara sí.

Suposo que fer una anàlisi de text a partir de la que ha fet un company, doncs resulta fàcil, ja que enceta pel que és bàsic l'argument, els personatges, l'estil... Dono per vàlid tot el que has, Marc, i jo sols voldria parlar de l'aspecte que m'ha cridat més l'atenció:
El tema: el lligam entre l'amor i la mort i la visió que dóna l'autor d'aquests dos conceptes, que des de la meva òptica em resulta del tot oriental.

És a dir encara que per boca del protagonista, Toru Watanake, l'autor ens parli de cultura plenament occidental ja des de la música , començant per la pop dels anys seixanta: els Beatles, ( Michelle i sobretot Norwegian Woods que s'identifica amb l'esperit de Naoko, el gran amor de joventut del protagonista: Quan toca aquesta cançó a vegades em poso molt trista. És estrany, però és com si estigués perduda enmig d'un bosc espès... pg. 121); Rollings Stones, Jimmy Hendrix...; també parla de la bossa nova i dels clàssics del barroc i del XVIII: Bach, Mozart... La filosofia hi té una bona representació cita a Plató, Sòcrates, Nietzche...

De tota la literatura occidental qui té més representació és la literatura des dels clàssics grecs Èsquil, Sòfocles i Eurípides fins a la literatura nord-americana: Truman Capote, John Updike i, sobretot, Scott Fitzgerald amb El gran Gatsby que durant molt de temps va ocupar la primera posició en la meva llista de novel·les favorites (pg. 38); ens dirà el protagonista; contraposant-se a la resta d'estudiants com ell que ni a la classe ni a la residència veia ningú que llegís aquella mena de novel·les. La majoria llegien llibres de K. Takahashi, K. Oe o Y. Mishima, o bé novel·les franceses contemporànies (pg. 38). Sí, Toru Watanake és tot un lector de novel·la, de bona novel·la occidental, per exemple, és simptomàtic que el primer dia que va a veure Kaoto estigui llengint La muntanya màgica de Thomas Mann: Com se t'ha acudit portar un llibre així? li diu la Reiko.

Malgrat totes aquestes cites, tot aquest bagatge cultural la relació amor i mort que hi ha entre els personatges de l'obra no té res d'occidental. No hi ha la dimensió dramàtica o tràgica, sinó que es com diu en un moment de la novel·la en lletres majúscules:

LA MORT EXISTEIX, NO PAS COM EL CONTRARI DE LA VIDA, SINÓ COM UNA PART DE LA VIDA (pg. 33)

Aquesta serenor també plena de lirisme que tenen tots els personatges esdevé la clau per poder llegir i posar-te a la pell de cadascun, sobretot del principal un home de trenta-vuit anys que ens transporta a través dels records a vint anys enrere, com ha dit en Marc,
i estableix un lligam més o menys estrets amb una sèrie de personatges joves (gairebé adolescents), solitaris i, en certa manera, inadaptats que la gran majoria veuran la seva vida abocada al suïcidi. Ell, Toru Watanake, en serà l'espectador de manera que ens dirà A la flor de la vida, tot girava entorn de la mort (pg. 33) i del sexe, perquè Toru en plena tristesa s'hi iniciarà amb la dona que estima vaig entrar al fons i m'hi vaig estar una bona estona (...) al final Naoko em va agafar ben fort i va deixar anar un crit. No havia sentit mai un crit d'orgasme tan trist (pg. 49).

I és que des del primer capítol tenim un indici i una afirmació que la tristesa omplirà la novel·la. L'indici és un pou que hi ha amagat en una prada verda a prop de la ciutat que segons Kaoto qui ha caigut allà és tan fons que no hi pot sortir. Aquesta fondària té unes connotacions còsmiques perquè, d'una manera o d'una altra, tothom el percep i hi ha qui hi cau i no se'n surt i d'altres el voregen i l'afirmació és d'impotència davant de l'amor no correspost Quan hi penso, sento una tristor insuportable. Perquè ella no em va estimar mai

Amor i mort s'entrellacen així el primer suïcidi serà el de Kizuki, amic de Toru i promès des de la infantesa de Kaoto, es mata perquè es nega a créixer, es nega acceptar la realitat que tot li ha estat donat, fins i tot l'amor de Kaoto, però no el seu cos perquè per dues vegades a l'obra ens diu que no pot tenir relacions sexuals amb el seu xicot perquè no em mullo, estic seca i em fa mal. No em pot penetrar.... L'altra mort que explica l'obra és la de la germana de Kaoto que no pot suportar fer-se gran i veure que no encaixarà en el món que li tocarà viure. Ambdós personatges seran les veus que des del pou profund de la desesperació cridaran Kaoto fins que ella acceptarà la invitació i morirà. Ni els precs de la mare, ni la companyia de Reiko ni l'amor desinteressat de Toru seran prou forts per fer-la sortir d'aquesta fondària. La mort de Kaoto, l'amor de joventut del personatge que no li deixarà veure cap altre amb claredat, provocarà en el protagonista la fugida capa un reconeixement d'ell mateix a través d'un viatge al llarg del Japó on cap ciutat tindrà importància. A la tornada la breu, però intensa relació sexual amb Reiko, que va vestida amb la roba de Kaoto, servirà perquè ella iniciï una nova vida a un altre lloc ben lluny d'on era i ell vulgui retrobar, si pot, un amor, el de Midori, que l'espera.

En tota aquesta espiral de morts per amor la de Hitsumi (que insipirava un sentiment que feia estremir el cor pg. 223), la xicota de Nagasawa (sé que no me la mereixo pg. 44), el company intel·ligent, fred i calculador del protagonista; està gairebé anunciada quan, cansada de tantes humiliacions es casa amb un altre home i s'acaba suïcidant perquè no era la vida que esperava. El pou se l'acaba engolint. Per acabar aquest capítol, afegeixo que la mort de Hatsumi talla la relació entre els dos homes per sempre més.

Sols una mort està carregada de vida, la del pare de Midori. Midori és la contraposició de Kaoto, fins i tot és un altre tipus de bellesa, més moderna, més atrevida, més vital, perquè Midori dins del mostrari d'éssers solitaris i estranys és v i t a l. Vesteix sense cap inhibició, li agrada la vida, estima el sexe i en gaudeix fins a reclamar-lo constantment, fins i tot davant de l'altar que hi ha a casa seva en memòria del pare s'obre de cames i li ensenya el sexe. Però Midori, sobretot, estima Toru i l'espera però és massa tard Vaig continuar cridant la Midori des del centre que no era enlloc

Repeteixo, m'ha agradat molt la novel·la.

Suposo que fer una anàlisi de text a partir de la que ha fet un company, doncs resulta fàcil, ja que enceta pel que és bàsic l'argument, els personatges, l'estil... Dono per vàlid tot el que has, Marc, i jo sols voldria parlar de l'aspecte que m'ha cridat més l'atenció:
El tema: el lligam entre l'amor i la mort i la visió que dóna l'autor d'aquests dos conceptes, que des de la meva òptica em resulta del tot oriental.

És a dir encara que per boca del protagonista, Toru Watanake, l'autor ens parli de cultura plenament occidental ja des de la música , començant per la pop dels anys seixanta: els Beatles, ( Michelle i sobretot Norwegian Woods> que s'identifica amb l'esperit de Naoko, el gran amor de joventut del protagonista: Quan toca aquesta cançó a vegades em poso molt trista. És estrany, però és com si estigués perduda enmig d'un bosc espès... pg. 121); Rollings Stones, Jimmy Hendrix...; també parla de la bossa nova i dels clàssics del barroc i del XVIII: Bach, Mozart... La filosofia hi té una bona representació cita a Plató, Sòcrates, Nietzche...

De tota la literatura occidental qui té més representació és la literatura des dels clàssics grecs Èsquil, Sòfocles i Eurípides fins a la literatura nord-americana: Truman Capote, John Updike i, sobretot, Scott Fitzgerald amb El gran Gatsby que durant molt de temps va ocupar la primera posició en la meva llista de novel·les favorites (pg. 38); ens dirà el protagonista; contraposant-se a la resta d'estudiants com ell que ni a la classe ni a la residència veia ningú que llegís aquella mena de novel·les. La majoria llegien llibres de K. Takahashi, K. Oe o Y. Mishima, o bé novel·les franceses contemporànies (pg. 38). Sí, Toru Watanake és tot un lector de novel·la, de bona novel·la occidental, per exemple, és simptomàtic que el primer dia que va a veure Kaoto estigui llengint La muntanya màgica de Thomas Mann: Com se t'ha acudit portar un llibre així? li diu la Reiko.

Malgrat totes aquestes cites, tot aquest bagatge cultural la relació amor i mort que hi ha entre els personatges de l'obra no té res d'occidental. No hi ha la dimensió dramàtica o tràgica, sinó que es com diu en un moment de la novel·la en lletres majúscules:

LA MORT EXISTEIX, NO PAS COM EL CONTRARI DE LA VIDA, SINÓ COM UNA PART DE LA VIDA (pg. 33)

Aquesta serenor també plena de lirisme que tenen tots els personatges esdevé la clau per poder llegir i posar-te a la pell de cadascun, sobretot del principal un home de trenta-vuit anys que ens transporta a través dels records a vint anys enrere, com ha dit en Marc,
i estableix un lligam més o menys estrets amb una sèrie de personatges joves (gairebé adolescents), solitaris i, en certa manera, inadaptats que la gran majoria veuran la seva vida abocada al suïcidi. Ell, Toru Watanake, en serà l'espectador de manera que ens dirà A la flor de la vida, tot girava entorn de la mort (pg. 33) i del sexe, perquè Toru en plena tristesa s'hi iniciarà amb la dona que estima vaig entrar al fons i m'hi vaig estar una bona estona (...) al final Naoko em va agafar ben fort i va deixar anar un crit. No havia sentit mai un crit d'orgasme tan trist (pg. 49).

I és que des del primer capítol tenim un indici i una afirmació que la tristesa omplirà la novel·la. L'indici és un pou que hi ha amagat en una prada verda a prop de la ciutat que segons Kaoto qui ha caigut allà és tan fons que no hi pot sortir. Aquesta fondària té unes connotacions còsmiques perquè, d'una manera o d'una altra, tothom el percep i hi ha qui hi cau i no se'n surt i d'altres el voregen i l'afirmació és d'impotència davant de l'amor no correspost Quan hi penso, sento una tristor insuportable. Perquè ella no em va estimar mai

Amor i mort s'entrellacen així el primer suïcidi serà el de Kizuki, amic de Toru i promès des de la infantesa de Kaoto, es mata perquè es nega a créixer, es nega acceptar la realitat que tot li ha estat donat, fins i tot l'amor de Kaoto, però no el seu cos perquè per dues vegades a l'obra ens diu que no pot tenir relacions sexuals amb el seu xicot perquè no em mullo, estic seca i em fa mal. No em pot penetrar.... L'altra mort que explica l'obra és la de la germana de Kaoto que no pot suportar fer-se gran i veure que no encaixarà en el món que li tocarà viure. Ambdós personatges seran les veus que des del pou profund de la desesperació cridaran Kaoto fins que ella acceptarà la invitació i morirà. Ni els precs de la mare, ni la companyia de Reiko ni l'amor desinteressat de Toru seran prou forts per fer-la sortir d'aquesta fondària. La mort de Kaoto, l'amor de joventut del personatge que no li deixarà veure cap altre amb claredat, provocarà en el protagonista la fugida capa un reconeixement d'ell mateix a través d'un viatge al llarg del Japó on cap ciutat tindrà importància. A la tornada la breu, però intensa relació sexual amb Reiko, que va vestida amb la roba de Kaoto, servirà perquè ella iniciï una nova vida a un altre lloc ben lluny d'on era i ell vulgui retrobar, si pot, un amor, el de Midori, que l'espera.

En tota aquesta espiral de morts per amor la de Hitsumi (que insipirava un sentiment que feia estremir el cor pg. 223), la xicota de Nagasawa (sé que no me la mereixo pg. 44), el company intel·ligent, fred i calculador del protagonista; està gairebé anunciada quan, cansada de tantes humiliacions es casa amb un altre home i s'acaba suïcidant perquè no era la vida que esperava. El pou se l'acaba engolint. Per acabar aquest capítol, afegeixo que la mort de Hatsumi talla la relació entre els dos homes per sempre més.

Sols una mort està carregada de vida, la del pare de Midori. Midori és la contraposició de Kaoto, fins i tot és un altre tipus de bellesa, més moderna, més atrevida, més vital, perquè Midori dins del mostrari d'éssers solitaris i estranys és v i t a l. Vesteix sense cap inhibició, li agrada la vida, estima el sexe i en gaudeix fins a reclamar-lo constantment, fins i tot davant de l'altar que hi ha a casa seva en memòria del pare s'obre de cames i li ensenya el sexe. Però Midori, sobretot, estima Toru i l'espera però és massa tard Vaig continuar cridant la Midori des del centre que no era enlloc

Repeteixo, m'ha agradat molt la novel·la.