Relats incomplets

La vida no para, quan l'amor marxa; la flor morta, papallona atrapada en teranyina de llàgrimes, secades en l'oblit i el silenci. Els capvespres es succeeixen l'un rera l'altre, no hi ha treva, el temps ofega i la foscor et cega... però el temps no para, i la vida avança sense que et donis compte... un dia, una setmana, un mes... i la mar s'escalfa, i les onades esculpeixen les roques dels penya-segats, la natura construeix paisatges nous que són refugi de mirades perdudes en l'horitzó de l'esperança vana; mirades que cerquen una imatge on descansar, una realitat que per un instant allunyi els pensaments i neguits de somiadors perduts en un laberint de sensacions i il·lusions passades.
I no hi ha volta enrera, hi ha el present, i el futur que serà present en un instant, no perdis mai la brúixola en la foscor més absoluta, busca la llum que sempre hi és, l'estel que guia des del cel i que es reflexa sobre el llac calmat a les nits d'estiu, quan el vent desapareix i l'aigua es converteix en un mirall de bellesa incomparable, on les tonalitats violetes i groguenques es fonen en les retines dels teus ulls inquiets. I apareix el seu rostre... i la tristor t'omple de records, neguits i llàgrimes.

---------------------------

I et miro i vec aquella noia que em va captivar fa temps, amb paraules amables, molta simpatia i el cor més gran que mai he vist. Ens vam conèixer en aquella festa major que ara cau lluny, el meu cap no era allà aleshores, però tot i així et vaig dirigir mirades i paraules, irrefrenables, un impuls desconegut que m'atreia cap a tu, que em deia que després d'aquella nit et busqués, perquè als teus ulls es veia l'estel que guia al foll, al malalt d'amor, a aquell que necessita estimar. Amb el temps el meu cap es va convertir en un niu de sentiments, sentiments desconeguts que sentia cada nit quan parlava amb tu, cada tarda que et veia somrient, aquells llavis pels que sentia tanta curiositat, tant desig... i ofegat per la meva timidesa era incapaç de donar el salt, d'apropar-me a tu i sentir-te com el meu cor desitjava, era un estira i arronsa entre sensacions noves que m'impulsaven a trencar les cadenes de la por, la por a no ser prou bo per tu. I, finalment, el pas el vas donar tu, i em vas omplir d'il·lusió, esperances i felicitat... que poc a poc vaig anar desfent... i ara, trist, les torno a cercar.