Cercador
Regal fantasma
Un relat de: senselletres- Compartir:
Van sonar les sis del matí, normalment la Joana no es despertava mai tan d’hora, però aquell dia era un dia especial, el dia de nadal.
Tot i que el nadal era la seva festa preferida, aquest any la Joana no tenia gens de ganes de celebrar-l’ho, ja que seria el primer any que el celebraria sola, sense el seu marit, qui l’havia deixat feia cosa d’uns mesos per un càncer molt agressiu.
Als 30 minuts d’estar desperta voltant i movent-se pel llit, la Joana va fer el pensament d’aixecar-se. Això també li requeria el seu esforç, l’edat ja li començava a passar factura. Primer un peu, després l’altre, i finalment es va aixecar. Just al davant del llit hi tenia un mirall enorme, va ser un regal de casament, els hi devia donar la seva tia llunyana o algú altre, feia tants anys que ja no se’n en recordava. La Joana, evitava mirar-se en aquest mirall, veure el seu propi envelliment li causava malestar, però aquell dia va dedicar-se 10 minuts a examinar detalladament totes les parts i arrugues noves del seu cos.
- Quina pena – Va dir-se a ella mateixa, - tan maca que havies set i mira’t ara, et cau la pell per tot arreu.
Quan ja s’havia examinat tant que no es reconeixia a ella mateixa, va decidir que es vestiria i aniria a comprar un regal de nadal, no podia ser que en un dia com aquest es quedés tancada a casa.
Un cop preparada, va pensar que allò que feia era ridícul, anava a comprar un regal de nadal, però per a qui? Per ella segur que no, mai li havien agradat els regals, pel seu marit tampoc, com li donaria? Potser podria comprar un ram de flors i portar-lo a la seva tomba? No, massa dramàtic. Tampoc tenia fills ni nets a qui pogués mimar amb un regal, i d’amigues n’hi quedaven ben poques.
Tot i les indecisions, la Joana era una dona de paraula, així que va decidir tirar endavant i anar a buscar el coi de regal, va pensar que ja li donaria a un sense sostre si calia.
Va decidir anar a una de les seves botigues preferides, “ca’n oliva” tenien de tot, des de llibres fins a collarets. Un cop va ser allà va dubtar, Com representa que havia d’escollir un regal si no el podia dedicar a ningú?
Finalment, però, es va decantar per un llibre titulat “l’ombra del sol” i unes arracades infantils.
Amb el bolso a l’espatlla i a dins, els seus dos regals la Joana va sortir de la botiga una mica mes alegre, havia pensat que si no trobava ningú a qui donar aquests regals els llençaria, total a casa seva li farien mes nosa que servei.
De tornada cap a casa, la Joana anava tan immersa en els seus propis pensaments que no es va adonar que algú la seguia, al cap de poca estona va notar una empenta i una estrebada al braç, ella, descol·locada, només va ser a temps de veure un adolescent fugir corrents, amb l’ensurt no va ser fins al cap de 5 minuts que es va adonar que no tenia el seu bolso, l’hi havia robat. I just quan es va adonar del que havia passat, no va poder evitar desdibuixar un somriure,: almenys ara, algú podrà aprofitar el meu regal. -va pensar -.
Tot i que el nadal era la seva festa preferida, aquest any la Joana no tenia gens de ganes de celebrar-l’ho, ja que seria el primer any que el celebraria sola, sense el seu marit, qui l’havia deixat feia cosa d’uns mesos per un càncer molt agressiu.
Als 30 minuts d’estar desperta voltant i movent-se pel llit, la Joana va fer el pensament d’aixecar-se. Això també li requeria el seu esforç, l’edat ja li començava a passar factura. Primer un peu, després l’altre, i finalment es va aixecar. Just al davant del llit hi tenia un mirall enorme, va ser un regal de casament, els hi devia donar la seva tia llunyana o algú altre, feia tants anys que ja no se’n en recordava. La Joana, evitava mirar-se en aquest mirall, veure el seu propi envelliment li causava malestar, però aquell dia va dedicar-se 10 minuts a examinar detalladament totes les parts i arrugues noves del seu cos.
- Quina pena – Va dir-se a ella mateixa, - tan maca que havies set i mira’t ara, et cau la pell per tot arreu.
Quan ja s’havia examinat tant que no es reconeixia a ella mateixa, va decidir que es vestiria i aniria a comprar un regal de nadal, no podia ser que en un dia com aquest es quedés tancada a casa.
Un cop preparada, va pensar que allò que feia era ridícul, anava a comprar un regal de nadal, però per a qui? Per ella segur que no, mai li havien agradat els regals, pel seu marit tampoc, com li donaria? Potser podria comprar un ram de flors i portar-lo a la seva tomba? No, massa dramàtic. Tampoc tenia fills ni nets a qui pogués mimar amb un regal, i d’amigues n’hi quedaven ben poques.
Tot i les indecisions, la Joana era una dona de paraula, així que va decidir tirar endavant i anar a buscar el coi de regal, va pensar que ja li donaria a un sense sostre si calia.
Va decidir anar a una de les seves botigues preferides, “ca’n oliva” tenien de tot, des de llibres fins a collarets. Un cop va ser allà va dubtar, Com representa que havia d’escollir un regal si no el podia dedicar a ningú?
Finalment, però, es va decantar per un llibre titulat “l’ombra del sol” i unes arracades infantils.
Amb el bolso a l’espatlla i a dins, els seus dos regals la Joana va sortir de la botiga una mica mes alegre, havia pensat que si no trobava ningú a qui donar aquests regals els llençaria, total a casa seva li farien mes nosa que servei.
De tornada cap a casa, la Joana anava tan immersa en els seus propis pensaments que no es va adonar que algú la seguia, al cap de poca estona va notar una empenta i una estrebada al braç, ella, descol·locada, només va ser a temps de veure un adolescent fugir corrents, amb l’ensurt no va ser fins al cap de 5 minuts que es va adonar que no tenia el seu bolso, l’hi havia robat. I just quan es va adonar del que havia passat, no va poder evitar desdibuixar un somriure,: almenys ara, algú podrà aprofitar el meu regal. -va pensar -.