Refugis

"Atenció barcelonins hi ha perill de bombardeig, aneu amb calma i serenitat als vostres refugis, que la Generalitat vetlla per vosaltres" Aquest era el misatge que, gravat a un disc de vinil, es podia escoltar pels carrers de Barcelona durant la Guerra Civil i que generalment anava seguit d'un bombardeig sanguinari sobre la ciutat. I dic generalment doncs en algunes ocasions aquest disc de vinil va jugar males passades, com quan algú es va equivocar de cara del disc i va punxar la que anunciava el fi del perill enmig d'un bombardeig; o quan el disc es va rallar amb la frase final, sonant només "per vosaltres, per vosaltres" mentre queien les bombes a la ciutat.
Tristament Barcelona fou pionera en els bombardejos aeris sobre poblacions civils, sent el precedent i el camp d'entrenament per a nazis i feixistes a la posterior segona guerra mundial.
Hem d'intentar situar-nos a la mentalitat de l'época i pensar el xoc que aquells bombardejos supossaven a uns ciutadans acostumats a uns fronts de guerra allunyats de la població civil. El front de guerra esdevenia total i la societat es veia plenament inmersa al conflicte.
La defensa de Barcelona era certament dificil, doncs els italians dominaven l'illa de Mallorca, que ràpidament van convertir en una base aeria per atacar la capital catalana. Desde l'illa es podien realitzar atacs molt dificils de detectar, doncs els avions sobrevolaven el mar.
Davant aquesta realitat i amb un Ajuntament i una Generalitat que tot i fer els possibles no podien garantir la seguretat de tots els veins de la ciutat l'única solució que es va plantejar viable fou l'autoorganització dels veins. Veins de tota la ciutat s'uniren per fer amb pic i pala en mà els seus propis refugis. Això fou especialment efectiu a barris obrers, amb una forta tradició d'associacionisme com es el cas del nostre.
Es calcula que a Barcelona, una ciutat que superava llargament el milio de persones, es van aixecar més de mil refugis. Per tal que us feu una idea de la força del treball veinal només cal esmentar que el nombre de refugis edificats per l'Ajuntament fou de trenta-cinc.
Pel que fa als materials emprats cal destacar també l'aprofitament, en un temps de mancances, de tot allò que pogues valdre. Sens dubte foren de molta utilitat les runes de les Esglesies cremades per protegir de les bombes que queien del cel, però també les llambordes que habien servit per aixecar barricades als primers contenciosos o les vies del tramvia com a vigues.
Poca gent creia, com a mínim en un principi, que aquella guerra duraria tant de temps, així que molts dels refugis, especialment aquells construits per les institucions, foren pensats per poder ser reaprofitats en el futur com a d'altres coses, ja fossin clavegueram, banys públics, pàrquings municipals o fins i tot biblioteques subterraneas. Desafortunadament la realiat fou una altre.
Expliquen les cròniques que les manifestacions del SXIX anaven encapçalades amb la frase que segurament més por feia a les classes dirigents: "Associació o mort". I es veu que aquesta frase va quedar ben gravada a les ments dels treballadors fins a la Guerra Civil, doncs en el moment dels bombardejos sobre la ciutat el nivell d'autoorganització fou molt alt i molt eficaç. Es van organitzar comissions aprofitant comunitats de veins, comissions de festes dels carrers, ateneus... I van apareixer figures com els veïns responsables, els vigilants o les juntes de veïns.
I els barris es van foradar per sota terra amb les mans de dones, homes i nens treballant pel seu propi bé i pel bé de tota la comunitat. Aprofitant runes i amb la gran manca del formigó que anava destinat gairebé integrament al front es van edificar més de mil refugis, que serviren per defensar als ciutadans dels 149 bombardejos que va patir la ciutat.
Sants, Hostafranchs i La Bordeta es trobaven a l'época, juntament amb part dels actuals l'Eixample i de les Corts al districte VII, on es van aixecar uns 150 refugis. Els cert és que no fou el nostre un dels barris més atacats pels avions, tot i que Hostafrancs va patir als seus carrers les bombes. Pels feixistes resultava molt més temptador atacar el Port de Barcelona, el centre de la ciutat o el Poble Sec, on hi havien els diposits de la Campsa.
Tot i això pel que fa al nombre de refugis edificats cal a dir que resulta trist que existint uns 150 refugis al barri no hi hagi cap obert o estudiat a fons. Amb el fi de la Guerra els refugis es van tancar i per a molta de la gent que hi habia passat hores a l'interior resultava un record més aviat molest.
Que se n'ha fet d'aquells refugis? Doncs la veritat és que alguns d'ells han passat a millor vida per culpa de la falera destructora i constructora dels diversos batlles de la ciutat. Per culpa d'algunes grans obres com les de l'Estació o el Cinturó i per culpa també de l'enderrocament d'algunes finques antigues, però molts d'altres resten sota el coneixement gairebé exclusiu dels veïns del barri d'una certa edat.
Així, preguntant, un pot arribar a descobrir que si, per exemple, viu a la Casa Gran del Carrer Roses, sota el formigó del pati de casa seva hi ha encara intacte el refugi que els habitants de la casa van aixecar. I el mateix succeeix a moltes altres finques del barri, a edicifis de veïns i a antigues fàbriques i tallers.
Com és possible doncs que tots aquests refugis restin encara sota terra. Si hom prova de buscar informació al voltant del tema quasi en exclusiva només pot trobar referencies al refugi de Nou de La Rambla, a Poble Sec, com si aquest fos l'únic que hi hagues hagut a tota la ciuta. Sincerament no espero que les institucions vinguin a fer-nos la feina, però igual que tots aquests refugis foren edificats pels propis veïns seria d'esperar que siguin aquests els que desenterrin els refugis dels seus records.