Reflexe

Recordant em sembla que ets lluny,
però si em deixo guiar pels sentiments
me n'adono que mai t'has trobat molt aprop,
mai més aprop que els teus llavis.
Mai m'has volgut coneixer realment.
M'has deixat quan sortia el Sol,
quan la bogeria s'amagava entre els turons
de la ciutat, o entre les ones del Maresme.
Jo ja havia fet la meva feina,
com a reflexe
i tu tornaves al teu barri a viure
la realitat.
Jo dormia als matins
i somniava als vespres.
Ja tot dona igual, com sempre,
però entre crit i crit,
entre cant i cant,
abans i després dels teus petons,
veritables o no,
crec que et vaig arribar a estimar,
de veritat.