Records submisos

Crec que ha sigut ell el que t'ha volgut sortir així... Això vol dir que saps tractar molt bé les paraules!

Sobre els records, sí, és odiós que sense fer-te cas sorgeixin en qualsevol moment inesperat (sobretot en nits d'insomni, oi?). És quelcom que em posa frenètic i que no puc suportar... El fet de no dominar-los! Però va a èpoques...

De totes maneres, i tornant al poema, des del moment en què dius que et venen a visitar, ja hauries hagut d'intuir que no eren submisos, no... Més aviat són una colla de rebels!

Estic d'acord en que en el fons som nosaltres qui els cridem, es queden gravats en el subconscient i quan menys t'ho esperes, tornen punyents i esmolats. No sé si són records submisos o insistents, potser som nosaltres el submisos que esdevenim tan vulnerables amb el passat.
De tota manera els anys debiliten el dolor que produiexen molt records, i llavors els pots cridar d'una manera menys traumàtica, potser ja no et fassin plorar i fins i tot siguin una font d'informació força important...

M'hi he identificat força amb el poema. M'ha agradat molt.
Fins aviat!

Potser vivim dels records, ,potser la memòria és elegíaca, però la submissió de les remembrances ens ajuden a viure, a no oblidar perquè, al cap i a la fi és el que tu em vas dir una vegada que els records bons o dolents ens han fet i ens fan el que som.
Crec, llibre, que la memòria som nosaltres mateixos. Què seríem sense records? Per això són "submissos" perquè els necessitem.

Ufff...! crec que m'he fet carregant, potser!

Una abraçada forta, Llibre i Bon Any!