RECORDS PRESENTS

Uf!, no sé per on començar a explicar com vaig arribar a saber tot allò que es troba amagat sota les estovalles de la taula del menjador.
Ahir, vaig fullejar les últimes pàgines de la llibreta de matemàtiques de quant tu i jo érem el que ja no som ara, aquelles paraules han quedat escrites en aquella llibreta,sí, però a la vegada, en son preses en el meu cor; com tu hi ets present dia rere dia en el meu pensament. Seguidament vaig agafar una plec de fulls i d'allà en sortí una fotografia teva on també hi sortia jo, de sobte, altre cop vas aparèixer en el meu pensament; com el reflex del sol en l'aigua, com un escletxa de llum dins d'un magatzem fosc. Pensava en el dia en que ens varem fer aquella fotografia, desitjava amb totes les forces que tot seguís de la mateixa manera. M'agradaria reviure aquell retrat, reviure el moment que varem retenir la felicitat que sentíem. Vaig tancar els ulls, volia estar allà amb tu, volia abraçar-te com ho feia temps endarrere, però per molt fort que tanqués els ulls, evidentment, no apareixeria al teu costat.
En aquell moment vaig donar-me conte de què realment encara l'estimava, encara era important per a mi i sobretot el necessitava com l'aire que necessito per tal de sobreviure. Era tant de mi que no hi havien paraules per tal de descriure'l; havia après a valorar-me d'una manera sobrenatural malgrat no tenir cap motiu per fer-ho, era impossible oblidar-me d'ell, una persona, del qual sempre tenia una paraula bonica entre els seus llavis o simplement una mirada. M'havia estimat com mai ho hauria fet ningú, simplement va veure en mi quelcom ningú més havia vist. Tinc clar que hi ha un abans i un després de conèixer a aquella persona, per això, si ell desapareix, la meva vida canviarà i n'estic més que segura. Ell em va anar guanyant i jo no m'adonava del que realment passava. Precisament en aquell moment vaig comprendre aquella frase que sempre li deia la mare al meu germà; ”ningú es conscient d'allò que te entre les mans fins que ho perd”. Recordo i no deixo de rememorar tots aquells moments viscuts al seu costat, totes aquelles emocions que em feia sentir, els sospirs d'enamorament el pensar amb ell en el dies grisosos, ell pintava de color totes les escales de gris i no només m'ha ensenyat el rumb i ha recorregut una part del viatge al meu costat, no, també ha fet que el camí fos pla, va apartar totes les pedres perquè no caigués, va fer sortir el sol perquè no plogués mentre caminava, m'ha acompanyat quan hi havien moltes opcions i sobretot m'ha ajudat a escollir el camí que més em convenia. Va fer d'una pujada un somriure, i de la baixada més perillosa el somni més maco. Va canviar el cansament per rialles, parava el món si alguna cosa no anava bé, i sobretot es va mantenir sempre al meu costat quant més ho he necessitat. Ara ja res es igual, només som amics, anem al mateix grup d'amics, ell encara em mira amb aquells ulls de il·lusió i jo, baixo la vista perquè no suporto mirades d'aquell estil, intento tornar a reviure la vida però res és igual si ell ja no és aquí, jo vull ser feliç, feliç al seu costat, perquè si ell no em fa sentir la felicitat, no ho farà ningú. Ell va fer-me sentir el verdader significat de l'amor tot i que és una paraula tant curta, és immens el misteri que significa. Consisteix en un sentiment que es troba amagat dins el nostre cor que per tal de sentir el seu veritable significat l'has d'exercir.
Després de mencionar aquests records, he reflexionat i he vist que tu eres el meu far, que és a tu el camí que vull seguir fins a morir però ara, ja no hi ets, haig de fer el meu camí, jo sola, sense tu.