Record d'infantesa

Era un home de talla mitjana, tenia els seus seixanta i tants..., caminava ranquejant, tot coix, ajudat per un bastó gastat. El pes dels anys se li havia acumulat a les articulacions.
Tenia els cabells blancs, mal pentinats (o millor dit, mai pentinats), amb la barba aspre, mal afaitada, de cara rodanxona. Mal vestit, malgirbat, portava sempre roba vella, esparracada i sorgida a la seva manera, roba que potser alguns veïns havien deixat enmig d'un munt de papers, diaris passats i ampolles de vidre buides que ell els havia passat a recollir, sovint duia uns pantalons de vellut que havien estat negres, gastats i cordats amb un cordill en comptes de cinturó.

D'ofici: drapaire. Conegut al poble com ‘el parracaire'.

Era un personatge especial, sempre se'l veia a l'entrada de casa seva, remugant, amb alguna cosa a la boca: un escuradents, un tros de cordill per lligar, una cigarreta apagada,... tot remenant poc a poc, sense parar, com una formiga, amuntegant, separant, lligant,... els més diversos munts de deixalles: ferros arrovellats, papers esgrogueïts, vidres, cartró,... com si de preparar-se per passar l'hivern es tractés.

Vivia en una casa centenària, petitona, just al començament del casc antic. Era una casa tant malgirbada com ell, amb uns baixos atapeïts, foscos i laberíntics, i amb una planta de poques estances, minúscules i barrejades entre elles, una es posava dins de l'altra de tal manera que mai sabies per on havies entrat. L'estança més gran, servia de cuina, menjador i rebedor a l'hora, era una sala interior, sense cap obertura que no fossin les dues portes que permetien l' accés l'una a l'habitació i l'altra a una balconada en runes. S'hi accedia per una curta i atrotinada escala de pedra, cada escaló tenia una alçada i una forma diferent, calia pujar a les fosques, requeria certa habilitat pujar i baixar sense ensopegar. En un racó , al costat de la llar de foc negra pel sutge, hi tenia un petit i usat fogó de gas amb el qual cuinava. Cada vespre, quan fosquejava, es retirava cap a dins, i es preparava de manera rutinària una sopa espessa amb una mica de tot, acompanyada d'una truita on hi posava tot el que li quedava. La llum era escassa, la sala s'il·luminava de manera tènue per una única bombeta opaca i greixosa. Es respirava una fortor rància i enganxifosa.

Els baixos eren plens de trastos vells i les piles de cartró i paper arribaven fins al cap de munt, aviat embolcallats per espesses teranyines. Fins fa poc, hi tenia també una vella mula, animal amb qui havia compartit llargs jorns, amb la mula i el carro recorria els carrers del poble i els veïnats de les rodalies fins arribar a les masies més llunyanes, tot recollint draps, parracs i andròmines de les quals hom es desfeia. Aviat, però, això es va acabar, la mula va envellir, no podia tirar del carro, ell també, quasi no podia moure's, ben just caminar. Ara s'estaria a casa, allà li portarien els trastos, ell ja s'ho vendria,... La mula va morir de vella.

Els nens el coneixíem, de molt petits ens havia portat a passejar damunt el carro, fent un volt per la plaça, tota una aventura! I de més grans, els vespres d'estiu, quan el sol encara no s'havia post del tot, ens explicava històries, històries d'una vida perduda, relats agres i misteriosos, històries d'un home solitari. Contes que sovint a casa no ens deixaven escoltar, relats que ens portaven cap a móns llunyans, imaginaris, intemporals i sòrdids.

Ha passat molt temps, han passat moltes coses, tot ha canviat, fins i tot molts racons del poble ja no són els que havien estat durant segles. Tot i això, encara ara, quan surto a passejar pels carrers, cap al tard, sobretot els vespres de tardor quan no hi ha ningú, ni turistes ni visitants, puc recordar-ho tot. Sovint sento com un calfred que em transporta allà, allà on puc sentir com si fos ara aquella olor bruta i rància, on puc veure el reflex d'aquella claror fosca i sentir aquella veu ronca. Veig encara els ulls oberts d'aquells nens que érem, quan espantats i incrèduls a l'hora, escoltàvem bocabadats. I just quan passo per davant de l'entrada d'aquella casa, tancada des de fa molts anys, em sembla veure'l allà uns instants, remenant lentament entre munts de cartrons i ferralles inexistents, i quasi puc escoltar, encara que molt lluny, el dringar aspre i somort del vidre vell.