REBENTO

El metge em diu...
El metge em diu que...
Que em moro...
Em moro i tinc 39 anys.

He viscut la vida ?
Ha valgut la pena?
Qui em recordarà?
Per què seré recordat?
Rés més, només els meus i jo, rés més té importància.
Tantes preocupacions i mira que era fàcil prioritzar-les.







El metge em diu...
El metge està content i em diu...
Em diu que s’ha equivocat. No em moro.

Fill de puta.






M’ha atropellat el camió de la realitat, la meva realitat.

Rebento.

La inèrcia del meu entorn ha viscut per mi
La por al canvi, disfressada de mandra.
Ple de mediocritat, soc tant gros que no em puc moure.
Rebento.

Et puc donar grans consells de vida.
La meva eloqüència et seduirà fora manera.
Però mira què et dic, no què faig.
Rebento

Amb la llosa de l’adult mig, m’excuso.
Els fills i la parella son la perfecta trinxera.
Trinxera d’on no em moc, però no visc.
Rebento

Ni ric ni pobre, ni treballador ni mandrós.
Ni alt, ni baix, ni lleig ni guapo. Ni si, ni no.
La meva perfecta neutralitat em fastigueja.
Rebento.

No destaco, no opino per evitar ofendre.
No difereixo per no desagradar
Sóc l’abanderat de la neutralitat mediocre.
Rebento

Necessito un canvi.