La transcendència d'una frase

Fa dos anys que estic sortint amb una noia. Fa dos anys que visc en un núvol. Sóc plenament conscient que no viuré sempre envoltat de color de rosa. Sóc conscient que la parella es treballa. Sóc conscient que tinc molta sort amb la meva parella. Sóc conscient que estic molt enamorat i aquesta situació rebenta tota la meva objectivitat. Aquesta és la meva situació.

Al febrer la meva xicota va marxar a acabar la carrera a una prestigiosa universitat belga, tots heu sentit a parlar de les beques "Erasmus". Prèviament havíem parlat molt sobre les possibles conseqüències d'estar uns cinc mesos sense veure'ns. Ens va semblar que com a parella havíem de sobreviure sobradament a aquest petit espai temporal. L'hem superat. Mai cap dels dos tindrem la certesa absoluta de la fidelitat sobreentesa, però això es part del joc, no?
Presentada la Tesi davant el tribunal amb un resultat excel·lent, el professor que li ha fet el seguiment li diu:

- T'hauries de quedar a fer el doctorat de tres anys.

Si no treus suc a la frase segueix llegint.

He de parlar amb el cor o amb el cap?
He de mostrar disconformitat cap a aquesta extraordinària oportunitat?
Ha de sacrificar la seva prometedora carrera per mi?
Vaig a viure amb ella a allà? Vol que vagi a viure amb ella?
He de sacrificar la meva vida actual per la seva carrera?
I si resulta que després de renunciar a la meva vida actual, la cosa no funciona... com em sentiré?
Ens separem per tres anys? Tornarem d'aquí tres anys?
L'amor tot ho pot?