Realitat fictícia

Torno a mirar el rellotge i no han passat ni dos minuts. El temps transcorre de manera més lenta quan vols que passi ràpid, ja ho sé.
M'estic neguitejant, ho sé, i només desitjo poder tornar a casa meva per poder asseure'm a la meva butaca, agafar el llibre que estic llegint i desconnectar-me del món que m'envolta. M'endinsaria en una estranya terra o època, seria una heroïna, o una persona normal o la dolenta de la història, però seria una altra persona, amb una altra vida.
Torno a mirar el rellotge, ja han passat tres minuts. Ni hi faig res en aquest bar, senzillament m'avorreixo i m'empipo, cada vegada més, si no hagués fet cas a aquell estúpid que es creu psicòleg, si aquell parell no m'haguessin atabalat tant perquè hi anés... Es pensen que tinc un problema! Què passa si m'agrada llegir? N'hi ha que es droguen o es maten per poder desconnectar del món que els envolta, no crec que llegir sigui cap problema.
Torno a mirar el rellotge, però un cambrer s'acosta per preguntar-me si vull prendre alguna altra cosa. Me'l miro uns instants. És un home que fa fastig veure'l: unes grenyes que semblen serps dissecades li emmarquen un rostre xopat i brut, amb unes dents descol·locades i groguenques les que li queden.

-No. - responc secament, desitjant que s'aparti de mi. Per un moment em recorda a un vagabund descrit en un llibre que em vaig llegir farà un any situat a l'època medieval.

Torno a mirar el rellotge però no em fixo amb l'hora. Miro per la finestra, però en realitat no miro res. Per uns instants la meva ment es queda en blanc, però desgraciadament aquesta sensació no és permanent, ja que en l'instant en què un s'adona que està en blanc deixar de no pensar.
M'agrada aquesta sensació, és com desconnectar sense necessitat de res.

Recordo que en el llibre que estic llegint, situat a l'època medieval, hi ha un personatge que sempre sembla desconnectat de la societat, o del món que l'envolta. És maco, aquest personatge, perquè representa la bondat i la llibertat, perquè no està condicionat pels altres. A mi m'agradaria ser com ell.

A través de la finestra veig, de cop, un cavall trotant, amb un cavaller de genet. L'asfalt ja no és gris, ha canviat, suposo que és terra dura pel pas de tanta gent i animals. El quiosc que hi havia abans s'ha convertit en una roca, i uns nens l'estan escalant amb agilitat. Els edificis d'acer i ciment ara són de fusta, fang i pedra.
És com si de cop m'hagués endinsat en un dels meus llibres. Em quedo meravellada.

Però de cop la il·lusió es trenca i tot torna a ser el que era. Em deprimeixo, i sento més que mai que vull tornar a casa per continuar llegint el meu llibre.
M'aixeco i em dirigeixo a la caixa per pagar. N'estic farta de ser qui sóc i de tenir la vida que tinc. Torno cap a casa i més val que ningú digui que estic enganxada als llibres medievals, perquè ara mateix no m'importa gens.

A fora, m'apropo als caps de vianants per creuar-lo, i de cop tot desapareix, el món que m'envolta ha canviat, estic en un camp verd.
Camino una mica per assegurar-me que allò no és una il·lusió qualsevol.
Sento uns estranys sorolls, però són falsos, ho sé, aquell verd paisatge és la meva realitat.

De cop, sento una forta envestida, surto volant pels aires, no tinc temps ni de cridar, que tot, absolutament tot, ha desaparegut.