Cercador
QUIN DIA TAN BÈSTIA!
Un relat de: Marieta10- Compartir:
Durant aquest any, la Sandra i en Pep han estat preparant el casament i fa una setmana en vam rebre la invitació. Naturalment la mama va respondre de seguida amb un “SÍ “ ben gros. El dimarts vam anar a comprar els vestits ( que, per cert, són molt elegants) i la mama va demanar hora per la perruqueria el dia abans. Com que sóc la petita de la família, la Sandra ha decidit que jo portaré els anells i que en Sergi, el nebot d’en Pep, m’acompanyarà.
I per fi ha arribat el dia del casament. Hem sortit de casa a les deu menys deu. De casa a l’església hi ha deu minuts i al mama sempre diu que no cal sortir tant d’hora. El meu pare, en canvi, és d’aquells que surten quan falta mitja hora i que s’esperen allà a que els hi obrin la porta. Quan hem arribat l’àvia Roseta i l’avi Josep ens esperaven a fora asseguts en un banc. Al seu costat també seia en Hachi, el seu gos entremaliat. Dos minuts desprès de fer-nos petons i abraçades han aparegut l’Olivia i en Marcus, els meus tiets, i també en Guillem i l’Amanda amb els meus cosins : la Paula, en Dani i la Sara.
Hem entrat tots a dins l’església. Ens hem assegut als nostres llocs menys jo i en Sergi (que ja feia estona que m’estava esperant). Ha sonat la musica de fons i ha entrat la Sandra amb el meu avi. Han caminat amb un pas lent fins al costat d’en Pep. Allà la Sandra li ha donat la mà a en Pep i han caminat fins a l’altar. Tot ha començat quan el quisso dels meus avis ha espantat a un nen petit. El nen ha tret la cama del banc...
Jo i en Sergi hem començat a caminar cap a l’altar amb els anells. De cop en Sergi ha vist la cama d’un nen petit que li anava a la cara. La cama li ha donat un cop al cap i ha caigut a terra. Ningú ho ha vist massa clar perquè la majoria miraven a l’altar, però la núvia ho vist clarament i s’ha posat a córrer cap en Sergi. Però ha tingut la mala idea de posar-se un vestit d’aquells llargs i ha ensopegat, seguidament ha caigut de boca terrosa sobre meu. I ja veieu, jo aplastada, la Sandra sense casament i amb la cama trencada i en Sergi que es desperta a l’hospital i no sap què ha passat.
Avui he passat la resta del dia a l’hospital i, com que he tingut molt de temps per pensar, he arribat a la conclusió que : no hem casaré mai amb un vestit llarg, mai portaran els anells menors de set anys i per tota la sala hi hauran minyones disfressades de convidades per si les coses...
I per fi ha arribat el dia del casament. Hem sortit de casa a les deu menys deu. De casa a l’església hi ha deu minuts i al mama sempre diu que no cal sortir tant d’hora. El meu pare, en canvi, és d’aquells que surten quan falta mitja hora i que s’esperen allà a que els hi obrin la porta. Quan hem arribat l’àvia Roseta i l’avi Josep ens esperaven a fora asseguts en un banc. Al seu costat també seia en Hachi, el seu gos entremaliat. Dos minuts desprès de fer-nos petons i abraçades han aparegut l’Olivia i en Marcus, els meus tiets, i també en Guillem i l’Amanda amb els meus cosins : la Paula, en Dani i la Sara.
Hem entrat tots a dins l’església. Ens hem assegut als nostres llocs menys jo i en Sergi (que ja feia estona que m’estava esperant). Ha sonat la musica de fons i ha entrat la Sandra amb el meu avi. Han caminat amb un pas lent fins al costat d’en Pep. Allà la Sandra li ha donat la mà a en Pep i han caminat fins a l’altar. Tot ha començat quan el quisso dels meus avis ha espantat a un nen petit. El nen ha tret la cama del banc...
Jo i en Sergi hem començat a caminar cap a l’altar amb els anells. De cop en Sergi ha vist la cama d’un nen petit que li anava a la cara. La cama li ha donat un cop al cap i ha caigut a terra. Ningú ho ha vist massa clar perquè la majoria miraven a l’altar, però la núvia ho vist clarament i s’ha posat a córrer cap en Sergi. Però ha tingut la mala idea de posar-se un vestit d’aquells llargs i ha ensopegat, seguidament ha caigut de boca terrosa sobre meu. I ja veieu, jo aplastada, la Sandra sense casament i amb la cama trencada i en Sergi que es desperta a l’hospital i no sap què ha passat.
Avui he passat la resta del dia a l’hospital i, com que he tingut molt de temps per pensar, he arribat a la conclusió que : no hem casaré mai amb un vestit llarg, mai portaran els anells menors de set anys i per tota la sala hi hauran minyones disfressades de convidades per si les coses...
