Lluny

No vull obrir el ulls. No vull despertar. Només vull quedar-me aquí, estirada al llit que hi ha a la l’habitació que guardava per a mi la tieta. Puc sentir el vent que xoca contra el vidre de la finestra que està just al meu costat, cada cop més violent, com si volgués travessar-lo i omplir l’habitació d’aire fred. Però jo continuo amb els ulls tancats. No penso obrir-los.

Algú ha entrat a l’habitació. No obro els ulls perquè estic fent veure que dormo. Avui és el meu desè aniversari i com cada any, la mare em ve a despertar cantant una cançó. Estic esperant ansiosa que comenci a cantar, amb aquella veu d’àngel que et posa la pell de gallina. Però no canta; només em desperta. Sé que està nerviosa, ja que la respiració li tremola. Em desperta amb rapidesa i simplement em xiuxiueja . Em besa el front, em recull els cabells i tot seguit m’agafa la mà i em dóna una motxilla plena. La meva cara resta inexpressiva. Sé que hem de marxar, de fet, ja ho sabia ahir, però no volia creure’m-ho. Tenia un neguit dins el pit que no em deixava estar tranquil·la. Segueixo a la mare fins que arribem al rebedor de la casa. Tothom hi és. La meva germana plora i s’abraça al pare. Aquest té la mirada perduda i els ulls li brillen, com si estigués a punt de posar-se a plorar. L’àvia porta en braços a en Rakim, que ara dorm profundament. El cor se’m fa petit. Noto que ara batega diferent, amb precaució, com si tingués por. Molta por. Sortim fora de la casa amb les maletes ja preparades i comencem a caminar. Comencem un viatge que no sabem quan durarà, no sabem fins on ens durà, només sabem que volem sentir-nos segurs allà on arribem i puguem tenir una vida justa i un futur feliç.
La llum del sol em desperta. Estic estirada al terra, tapada amb una manta grisa. Tothom està despert. Viatgem amb més gent. Alguns ja caminen, en direcció cap al Líban. Altres, com nosaltres, encara no. El pare s’acosta i em recull la manta, la plega i la posa dins la meva motxilla. Em fa una abraçada que dura uns segons que es fan eterns. Crec que pretenia reconfortar-me, per contra, ara em sento més indefensa. Ara que m’ha deixat anar em sento més dèbil, més petita i completament desprotegida. La mare em dóna aigua; no massa però, perquè no sabem quan en podrem trobar de nou. Agafo la meva motxilla i camino darrere els altres. Les hores van passant i ara camino davant seu. L’àvia s’ha parat vàries vegades; per això el pare porta la seva maleta també. La veritat és que jo també estic cansada. Fa uns dies que caminem, potser alguna setmana i tot. La calor ens impedeix anar més de pressa i quan el sol es pon, nosaltres parem. Però al matí, comencem a caminar ben aviat. Aquest matí, però, hem decidit dormir una mica més per recuperar les forces perdudes. Tot i això, em sento més cansada que mai. Els meus peus tenen durícies i les meves mans comencen a estar brutes. Sento que la mare em crida. Em giro a poc a poc i veig que l’àvia s’ha tornat a aturar. Ens diu que seguim caminant, que ella anirà al seu ritme i que ja ens trobarem més endavant. La mare plora, la meva germana també i el pare sembla que també. L’àvia es queda enrere. Cada cop més. Ara ja no la veig.
Tinc la cara molla d’aigua. Obro els ulls. No veig res ara, tot és fosc. Només sento el so de les onades que xoquen contra la barca i esquitxen els passatgers que hi ha a dins. El pare tampoc dorm. Està neguitós, com jo. Fa unes setmanes vam deixar a l’àvia enrere i tot i que la vam esperar una setmana al Líban, ella no va aparèixer. Un dia en Rakim no deixava de plorar. La mare ja no sabia què li passava i ella tampoc deixava de plorar. Però plorava en silenci; no volia que jo i la meva germana la veiéssim plorar. L’endemà al matí, en Rakim no es va despertar i aleshores, vaig saber que ja no podria sentir més les seves rialles quan la Fàtima li feia pessigolles, ja no podria veure’l caminar per primera vegada, ja no podria veure’l plorar més... Mai més. Una llàgrima baixa galta avall. Tanco els ulla un altre cop. Estic tremolant, i per molt que no vulgui plorar, les llàgrimes no paren de sortir dels meus ulls. Vull tornar a casa. Vull anar a l’escola. Vull jugar amb els amics. Trobo a faltar la meva habitació. No vull anar a Grècia. No és casa meva. Només vull tornar a casa.
El pare em desperta. Quan obro els ulls veig que la gent crida. Hem xocat contra una roca. Encara és fosc però sembla que els sol comença a sortir. El pare m’abraça fort i em diu que passi el que passi he de nedar cap on hi ha una llum. L’embarcació s’està enfonsant. L’aigua està freda. Però es pot suportar. L’aigua em feia respecte de petita. Ara però, ja li he perdut la por. Com que el pare m’ha dit que nedi, jo nedo. Ell és darrere meu, també nedant. M’estic cansant. Els braços no em responen. Ara l’aigua està més freda que abans. El pare em diu que no m’aturi. Ell també neda. Ara m’arrossega. Seguim nedant. El sol ja ha sortit. Ara veig més gent a l’aigua també nedant. Alguns, però, no neden. Sembla que descansin. Hi ha un nen que plora. No sé a on. Però el seu plor em fa plorar a mi també. No sé on és la mare, tampoc sé on és la Fàtima. Van anar a una altra barca. Ens van separar. I ara no sé on són. El pare s’ha aturat. Ell també està molt cansat. Em diu que no m’aturi. Que he d’arribar fins a la costa. Em diu que la mare i la Fàtima ens estan esperant allà. Somric. Per primer cop en tot aquest temps somric. El pare també. Comença a nedar amb mi. Nedo i nedo. Ja veig la costa. Hi ha algunes persones dretes. Encara són puntets negres a la llunyania però crec que puc veure a la mare. Nedo més ràpid. Ja estic arribant. Ja hi sóc. Els meus peus toquen la sorra de la platja. Busco la mare i la Fàtima amb la mirada. Però no les veig. No hi són. El meu somriure ha desaparegut. Em giro per buscar el pare. No hi és. No és darrera meu. Crido vàries vegades el seu nom. No respon ningú. Què ha passat?
Estic sola asseguda a la cadira de la cuina d’una casa desconeguda. Vaig esperar el pare tot el dia. I el dia següent. I l’altre. No va venir. La mare i la Fàtima tampoc. Tenia l’esperança que arribarien un dia o un altre. Els dies que em vaig quedar allà veia arribar gent contínuament. A vegades veia a la mare en una barca, però quan arribava a la costa no era ella . Un dia una dona se’m va acostar. M’havia ofert menjar cada dia i roba d’abric. Aquell dia em va dur a una casa amb més nens. Em va demanar el meu nom i si tenia algun familiar que hagués sobreviscut. No vaig respondre. Només vaig plorar. Sense parar. Tot i que no ho volia admetre, sabia que no els tornaria a veure mai més. La dona em va abraçar. I em va tornar demanar si viatjava cap algun lloc concret. Aleshores vaig recordar que anàvem cap a casa la tieta. La germana de la mare. Havia marxat abans que comencés la Guerra Civil a Síria. Ara vivia a Noruega. La dona em va somriure. Últimament he jugat amb els nens de la casa. Però sé que d’aquí poc em duran a casa la tieta. M’ho va dir la dona. Ella em ve a veure sovint. Crec que és aquí per ajudar i ho fa perquè vol. Avui ha arribat més aviat que mai. M’ha cridat i he pujat a una autobús amb ella. Pensava que em deixaria sola. Però encara està al meu costat. Ara no estic sola. Em diu que la tieta ens espera ben a prop. El cansament em fa tancar els ulls. Poc a poc, tot es torna negre, i només noto que la dona m’abraça, com ho feia el pare.
L’autobús s’ha aturat i m’ha despertat. No sé on som. Baixem de l’autobús i ara veig que estem a un aeroport. La dona m’agafa la mà i em fa caminar endavant. Veig una dona que s’assembla a la meva mare. És la tieta! Començo a córrer fins a ella. Quan em veu fa un crit d’alegria. M’abraça molt i molt fort. També plora, com jo. La dona arriba i la tieta li dóna les gràcies mil vegades. Ella somriu i també l’abraça. Després s’ajup un mica i em besa el front, com feia la mare. Jo no puc deixar de plorar. Aleshores em diu i desapareix entre la multitud. La tieta em torna a abraçar. Ara agafarem l’avió i a anirem a casa seva.

No vull obrir els ulls. No vull despertar. Només vull pensar que sóc a casa. Que la mare està preparant l’esmorzar, que el pare està llegint el diari, que la Fàtima li fa pessigolles a en Rakim mentre l’àvia els vigila tot rient. Algú truca a la porta de l’habitació i em fa tornar a la realitat. Una realitat cruel, freda, trista, injusta, fosca... És la tieta. Entra sense fer soroll. Creu que estic dormint encara. Em desperta. Em fa una abraçada i em besa el front. em diu a cau d’orella i em dóna un regal. Ja tinc onze anys.