Qui són? Què volen?

Miro enrera, presa de pànic. Em segueixen. No sé qui són. Les cames m'obliguen a seguir endavant, començant a trotar, sense gaire esperança de poder escapar. Són quatre. El seus rostres s'entreveuen de tant en tant gràcies als tènues llums de ganxo que hi ha situats a ambdós costats dels altíssims murs de pedra que em separen de l'exterior de la ciutat. No els conec, no sé què volen. M'he descapar. A aquestes hores les portes estaran tancades. -He de buscar una alternativa -em dic, mentre començo a córrer amb més insistència. Em ve a la memoria el petit passadís lúgubre que fèiem servir anys enrera per burlar els guàrdies i sortir a camp obert. Està creuant la ciutat, darrera del castell. Començo a recórrer tot un filament de carrers i carrerons, mirant de despistar-los, mirant de burlar aquelles quatre ànimes que, amb insistència incesant oprimien la meva. El cor em va fer un bot quan vaig veure l'entrada del passadís, despres de córrer diversos centenars de metres. Com si d'un ganivet en mig de l'obscuritat es tractés, una fletxa em va enxampar directament a l'esquena, perforant-me un pulmó. Vaig caure al terra, i, sense oposar cap mena de resistència, vaig deixar que se m'emportessin.

-No em feu mal- va ser el meu últim prec. Però ells ja m'havien posat un sac al cap.