La Noia de la Pluja

Un relat de: Perkins

Tancada darrera la finestra de la meva habitació veia com, dolçament, sense pressa, la pluja anava caient damunt dels paraigües oberts d'alguns intrèpids que gosaven sortir al carrer tot i el xàfec que en aquell moment queia. Segurament el xàfec els havia enxampat per sorpresa, i corrien a la deriva, desesperats, mentre buscaven aixopluc sota el porxo del teatre de la plaça. Hi havia paraigües de tots els colors. Clars, foscos, llampants, apagats, vius, estampats, amb senefes, sense senefes, amb dibuixos de personatges famosos… Cada persona portava un paraigua diferent. Jo sempre he dit que es pot saber molt d'una persona només mirant el seu paraigua. En un moment donat vaig veure passar una persona amb un paraigua molt gran, taronja llampant i amb un mànec de plata. De seguida vaig deduir que era una noia adolescent, que li agradava mudar i segurament anava a classe de tarda d'alguna matèria elitista, com algun idioma complicat com el xinès, o estudis avançats de música. Segurament no em vaig equivocar de gaire. Poc després va passar un home amb un paraigua petit, poligonal, de quadres marrons i verds, desgastat i amb el mànec acabat amb una gran bola daurada. Inmediatament vaig pensar que era un senyor ja ben entrat en anys, jubilat, que probablement anava a casa després d'anar a comprar el diari, i s'havia vist sorprès per la pluja. Tampoc em devia equivocar. Es pot saber moltíssim d'una persona pel seu paraigua, no falla mai. Bé, sempre m'havia pensat que no falla mai, fins que aquella tarda va passar una noia completament despullada, preciosa, amb un paraigua completament blanc, sense cap tret distintiu. Allò em va descol·locar. No podia saber de cap manera quins secrets amagava aquella dona només mirant-li el paraigues. Era blanc, simple… Tampoc em podia guiar per cap peça de roba, ja que no en portava. L'únic que podia dir sense por a equivocar-me: Era molt bella. Cabells daurats, que li queien seguint un caos ordenat pel front, tapant-li parcialment els seus ulls foscos, penetrants… No podia saber res més sobre ella. Em va agafar por. Lentament em vaig girar i em vaig tornar a ficar al llit. L'habitació era completament blanca, esteril·litzada. Era tan blanca com el paraigua de la dona… tot tenia un sentit. Poc després els meus ulls es van girar cap al cartell que, constantment, em recordava el que era i m'impedia fer volar la imaginació més enllà de l'absoluta realitat: -"Unitat d'Esquizofrènics"- deia, amb lletres roges.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Perkins

8 Relats

11 Comentaris

9207 Lectures

Valoració de l'autor: 9.67

Biografia:
Res a dir. Només que escric quan no sé què fer, i escric poc perquè no en sé més, i m'agradaria escriure més però no tinc idees, i llastimosament, quan les tinc, no les sé escriure.

Crec que la gent podria aprendre molt de la música.