Morir no val la pena

Un relat de: Perkins

M'ho vaig estar rumiant una mitja hora. Finalment, vaig pujar al balcó. Una suau brisa em colpejava la cara i feia que els meus llargs cabells s'ondulessin i fessin formes estranyes, tot tallant l'aire. Em vaig acostar a la barana, esquivant el vell ficus que teníem, posat en una sumptuosa torreta de gres. Les seves fulles s'havien començat a esgrogueïr per culpa de la calor i la sequera. La barana, malgrat tot, estava freda. A l'altre costat, l'abisme. El tràfec dels cotxes que circulaven amunt i avall em va fer pensar en les vides dels pressumptes ocupants dels vehicles. Per l'hora que era, devien ser mares de mitjana edat, que recollien els nens de l'escola i els portaven a música o dansa… Tenien una vida normal, d'això n'estava segura. Ells no havien passat per la situació que he viscut jo, i que m'ha portat al balcó, al llindar entre la vida i la mort. Als balcons s'acaben moltes vides, com també s'hi acaben moltes cases. Una casa és com una vida, neixes al soterrani, i mors al balcó, on s'acaba la vida i l'esperança. Haver matat el teu pare, i haver abandonat la teva mare i el teu germà, són accions que portarien al balcó a qualsevol…

Després de posar fi a les vides dels altres, el més just seria posar fi a la meva. Per això estic aquí, mirant a l'infinit, amb les mans a la barana i decidint-me a donar el pas. Les meves atrocitats mereixen una pena exemplar. I per molt que penso, per molt que rumio, no trobo cap argument que m'impedeixi franquejar la barana i precipitar-me a l'eternitat.
-Potser és que estic millor morta- vaig pensar.
Aquest últim pensament em va portar a aixecar suaument un peu per damunt la vella barana metàl·lica.
-Potser és que ningú em vol viva- vaig pensar.
Amb això n'hi va haver prou per aixecar l'altre peu, i superar completament la barana. Les meves cares sabates de taló amb prou feines s'aguantaven sobre la repisa de guix, que anava cedint poc a poc. Només el fet d'estar subjecta a la barana amb el braç esquerre m'impedia una caiguda fatal.
-Pare…- em vaig deixar anar. Acte seguit vaig pensar en el Pau. Em vaig voler subjectar a alguna cosa per evitar la caiguda. Havia trobat una raó per seguir vivint. Va ser massa tard. Ja era morta.

Comentaris

  • Ufff!!![Ofensiu]
    Aina_R | 01-09-2008

    El cert és que sempre he pensat que gairebé segur n'hi ha que a l'últim instant se n'ha de penedir, però clar, després també hi entra el fet de perquè n'hi ha molts que si els salven ells ho tornen a provar? Serà que se'ns està atrofiant l'instint de supervivència?
    Ho tornen a provar perquè mentre són vius tenen dolor, i com que no troben sortida al seu dolor, opten per la sortida més radical, sense vida no hi haurà dolor.
    Personalment, recomano que davant el dolor es busqui ajuda que és més lent, però almenys ens donarà la opció de viure més!!!!

    Una abraçada a tots!!!!

  • bon relat[Ofensiu]
    pereneri | 01-09-2008 | Valoració: 9

    sempre hi ha raons per "quedar-se", sempre. El que passa és que les nostres obsessions ens les fan perdre de vista. Cal tenir paciència, ja les trobarem.

    Pel que fa estrictament a l'aspecte formal, m'hauria agradat més sense la darrera frase: no cal, ja s'entén

l´Autor

Perkins

8 Relats

11 Comentaris

9201 Lectures

Valoració de l'autor: 9.67

Biografia:
Res a dir. Només que escric quan no sé què fer, i escric poc perquè no en sé més, i m'agradaria escriure més però no tinc idees, i llastimosament, quan les tinc, no les sé escriure.

Crec que la gent podria aprendre molt de la música.