Qui se’n riu de la pobresa?

Trec per treure, i no per creure.
Visc la vida, al dia a dia,
no tinc fites, ni promeses,
sóc humana sense presses.
Expresso les coses que m’incomoden,
dic les coses que m’emocionen,
mentre parlo oblido allò que em sobra,
mentre canto en sento allò que s’obre.
Em despullo amb les paraules,
de cada mot hi ha alguna faula,
mil errors i mil encerts,
que a la vida no hi ha experts.
Sóc com sóc, i visc com puc.
Coses bones, mals moments,
i bonic ser diferents.
Que la història de la vida,
no en vull posar-li mida,
per mi no n’és cap partida,
només en té una sortida.
Sense por de ser com sóc,
i a tot buscar-li nom,
de la por a l’alegria,
o parlar-ne amb ironia.
Quan les coses no m’agraden,
quan molesta el que xiscla,
qui se’n riu de la pobresa,
potser no tot sempre es besa.
El meu món té un altre color,
potser és difícil, ser núvol de cotó.
Inestable en molts moments,
però hi llisquen sentiments.
Potser cada dia és nou,
potser és bo allò que es mou,
cada món té el seu color,
i jo el sento de debó.
Que ningú mai ens aturi,
cada nit un nou misteri,
que la roda de la vida,
per mi n’és un encanteri.
De les coses que fan mal,
que en creixin mil somriures,
i potser jo vull cantar,
gaudir-ne i ser lliure.
Cada temps el seu moment,
ara em sento diferent,
ha canviat la melodia,
tot allò que jo sentia,
ha marxat mentre plovia.
I d’aquella pluja grisa,
ara jo no en recordes,
i potser seguir somiant,
amb el món que tu volies.
Sense grapes a les mans,
sense cordes en els peus,
sense aires de gegant,
i els llavis van parlant.
Que la lluita i la vida,
agafades de les mans,
mentre hi hagi melodies,
sense sang en seves mans.