Qui canta els seus mals espanta. (Existència)

...can you feel it now? can you feel it now?...

La veu tremola… I comença l'espectacle.

Tots els sentits hi són al 100%, el cos està atent i concentrat en una única acció: la de fer present l'ànima a través de les cordes vocals.

Un, dos… i comença la cançó.

Pell de gallina,
estat de trànsit...

milers d'emocions, en una emulsió confusa de sentiments que ja no saben a qui pertanyen, si a l'autor o a la veu...

I finalment, l'esclat de la tornada: sorgeix de les entranyes un crit desesperat per existir, per ser real, que finalment s'atenua, mig ofegat per falta d'alè, a la fi tranquil.

Ha estat, i ha arribat més enllà de la pròpia màscara, ben endins -ha sigut-.

Sent la plenitud que envaeix aquell ventre buit d'alè, que omple un cor fins aleshores desbocat, i la serenor renova un cop més l'ànima.

Silenci.
Angoixa...

Vull tornar a existir.

Si no sóc veu, no sóc.