QUE LES IMATGES ET MIRIN PRIMER

QUE LES IMATGES ET MIRIN PRIMER

No hi havia guió, només una olor de gessamí podrit i asfalt mullat. El cervell d’en Lynch no pensava: segregava imatges com un somni que es nega a desaparèixer en obrir els ulls. Una noia bruna surt d’un cotxe sinistre, els frens xisclen, el món es parteix en dos. Ell observava aquella escena sense preguntar-se què significava; la bellesa era el misteri, no la solució.

Recordava una tarda calorosa als turons de Hollywood, el sol que queia com mel sobre les palmeres, i una dona que va veure des d’un descapotable i que mai va existir. D’aquella al·lucinació va néixer Betty, o potser Diane, o totes dues, fusionades en un petó que crema la pantalla. El Club Silencio bategava al seu crani abans de tenir escenari: “No hi ha banda, i; tanmateix escoltem una orquestra”. Així funcionava el seu cap, com un receptor de freqüències que altres anomenaven bogeria.

La lògica era el suport viciós dels covards. Ell preferia la caiguda lliure per escales de caragol que no porten enlloc, el somriure d’una anciana que et gela la sang, la capsa blava que guarda la clau de l’abisme. Cada pla de Mulholland Drive va ser un espasme de pur instint, una negativa a despertar del malson perquè el malson era més veritable que la vigília.

I mentre el món intentava desxifrar l’enigma, Lynch ja somiava la següent cortina de vellut vermell. Perquè la seva dèria no era crear significats, sinó deixar que les imatges et miressin primer a tu.



26.5