Què és el paradís?

Un relat de: Comsi Comsa
Què és el paradís?

El paradís és aquell moment en què u parla
i l'altre escolta.
Aquell instant en què un entén
i l'altre se sent comprés.
Aquell segon en què u processa què dirà
i l'altre secciona quant de cert hi ha
en allò que escolta.

El paradís és aquell mos
que u es deixa donar a la consciència
quan l'altre li qüestiona idees, teories, dogmes...

Aquella espurna d'odi,
quasi imperceptible per a alguns
i foguera incontrolable per a d'altres,
quan l'ego es troba un mur al front que li diu:
"mira, no, per ací no passe".

Això és el paradís, tan senzill i tan difícil de trobar a voltes.

... i jo, feia ja un temps que no el trobava.

Sentia dintre meu un buit ple d'escuma condescendent. Un buit que a poc a poc va anar envaint les meves ganes de lluitar, de saber, de qüestionar. Tot estava bé, perquè l'alternativa consumia massa energia. No és que el temps em tornés indulgent, és que amb la edat em vaig buidar de força al ser la única que qüestionava i pegava mossos al meu voltant.

Tot va començar, al novembre del 1974. Un novembre d'aquells en que encara feia fred, no com els d'ara. Imagine que el primer que veurien els meus ulls, al sortir al món exterior, devien ser les parets color beix amb aparença de no poder enganyar a ningú, de que aquella casa tenia uns quants anys i algú hi fumava a dintre. Els meus pares eren dos persones hiperbòlicament complementaries de tant diferents que eren. Tinc les meues sospites que només la innocència i puresa del seu amor els unia, per sobre de passatemps o projectes. Vaig ser criada a una bombolla ben curada de valors de llibertat pre-constitucional, autosuficiència i amor il·limitat, una bombolla que a mesura que em submergia a la mar de la societat, em separava més i més dels demés, i fins que no vaig ser ben gran no vaig arribar a comprendre realment, valors com l'amistat, el cooperativisme, el respecte o el diàleg, vivint còmoda però amb la sensació de no entendre al món, ni ell a mi. La veritat era la meva, i en definitiva em limitava a viure i deixar viure compadint-me dels demés. Així vaig estar molts anys sentint un buit a dintre inexplicable que a poc a poc anava integrant com si d'una característica de la vida, que ningú m'havia explicat, es tractés. Ningú no em podia dur la contraria o automàticament passava a engreixar la llista dels meus enemics mortals. Cada cop tenia menys amics i cada cop em sentia més i més sola i confosa, buscant aquell recolzament incondicional a la família, encara que de vegades també els odiava, es clar. Així fou, que, cadascuna de les hores que formaven la meva adolescència foren com una sort de "gota malaia" entre discussions i gent "idiota" que no m'entenia i prou. No fou fins la segona adolescència (dis-li segona adolescència, dis-li 25 anys), que no vaig obrir els ulls a la grandesa de la vida.

No fou un moment de il·luminació, ni un pal de la vida tan profund, ni res concret el que em va passar, si no una concatenació de moments d'il·luminació i pals ben profunds al llarg dels anys el que, poc a poc em va fer conscient d'aquest gran plaer que suposa escoltar, aprendre de ser qüestionada i tenir temps per a construir bones converses. De sobte, tot un món se'm va descobrir. Tot era nou, verge, pur, preciós i just en la seua mesura. Res era on no hi havia d'ésser perquè observava a la vida mentre ella m'observava a mi en cada gest de qui tenia al davant, cada paraula triada conscient o inconscientment pels dos, cada reflexió més o menys elaborada, de sobte tenia valor i context, el context de la manca de prejudici i la sorpresa i la plenitud no va tardar en arribar. Tampoc va tardar en arribar la sensació de omnipotència cada 15 dies aproximadament, sentiment molt dur de gestionar amb la realitat, massa inconsistent i massa esquerdat, tant, que en poc temps em produïa malestar. D'aquesta forma tan bipolar vaig arribar, com mana el Sol, a la trentena, on la omnipotència es va convertir en mandra i va anar envaint cada racó del meu inventari d'amor pel món.

Ja feia temps que no trobava ningú amb qui poder tenir una conversa en la que se'm permetés pensar dos segons abans de respondre, on els silencis esdevenien incòmodes i buits que calia plenar urgentment i on era millor donar la raó per una retaila de arguments dogmàtics i sense sortida ni argumentació possible, al fet d'estar discutint amb un ego i no amb una opinió fundada. La conseqüència del error de tirar mà de la condescendència, va ser la pèrdua del paradís, del màgic moment que comporta l'enteniment, només per no crear un conflicte que creia innecessari.

Ha anat passant el temps i amb ell he aprés de la carència tan gran que tenim d'escoltar i ser escoltats, de la necessitat tan enorme de validació que tenim dels nostres interlocutors i la adoració de píndola incondicional que ens és tan càlida, així com de la manca de calma i tranquil·litat a la conversa, a la discussió. I he après la lliçó de que posant de la meua part, és més fàcil trobar aquest paradís, que no esperant que vinga de l'altre, i sobretot que he de perdre la por al conflicte, perquè com deia Chaplin: no s'ha de tenir por dels xocs entre persones o dintre d'un mateix, perquè fins i tot els estels xoquen i d'aquests sorgeixen nous móns.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de Comsi Comsa

Comsi Comsa

6 Relats

7 Comentaris

3436 Lectures

Valoració de l'autor: 9.00

Biografia:
Soc naixcuda a Ontinyent (València), actualment establida a Catalunya. He creixcut amb autors tan variats com Joan Fuster, Hermann Hesse, Charles Bukowski, Simone de Beauvoir o Henry Miller, i tan la poesia com les reflexions que un dia llegeix-ho del món i escric, son el reflex de la bellesa amb que es mostra la vida amb el seu dolor i plaer, amb el seu plor, el seu crit, el seu amor i la seua esperança, a la meva manera.