QUÈ ÉS CASA?

Durant molt de temps he pensat que casa era un concepte totalment allunyat de mi, que era un lloc físic i permanent del qual jo no volia dependre. Rebutjava tota idea de tenir un lloc que em lligués a un altre lloc, i per tant a tot un context social. Em feia por. Per aquest motiu, vaig decidir que jo seria casa meva, una idea no gaire descabellada ja que al final del dia només ens tenim a nosaltres mateixos, però ho vaig portar a l’extrem. Vaig pensar que si em considerava a mi mateixa com casa no adquiriria cap tipus de lligam, cadena o dependència a res ni a ningú, però això només hagués pogut funcionar en un món on jo fos un autòmat sense sentiments, cosa que per bé o per mal no sóc pas. Així doncs, em vaig adonar que, com a humana, seguia generant forts i profunds sentiments cap a llocs, persones i experiències, i que molt en el fons del meu cervell, totes aquestes coses eren les que jo considerava casa al final del dia. Com podeu comprendre, aquesta segona visió de casa que vaig idear no va durar massa. D’aquesta manera vaig arribar a un petit període de temps on el meu cap i alhora el meu cor van entrar en crisi ja que no comprenien exactament que significava el concepte de casa ni tampoc com el concebia jo mateixa. Vaig escriure i reflexionar molt sobre el tema, moltíssim. Però em va costar temps significatiu, molta acceptació i una vulnerabilitat oculta, arribar a una petita però reveladora conclusió que em va ajudar a entendre una mica més la meva pròpia visió del món. Al final em vaig desprendre d’una pila bastant gran d’idees que tenia imposades per mi mateixa sobre com podia ser una dona lliure. Pensava que només seria lliure si m’era igual on viure. Si lluitava pels meus somnis sense pensar en la gent que deixava enrere. Si em feia la valenta en cada moment amarg. Si amagava els meus sentiments. Si no trobava a faltar als meus pares o a les meves amigues. En definitiva, si era una persona sense emocions, sense nostàlgia, sense batecs al cor, i és clar, sense casa. I això amigues i amics, és el contrari de ser lliure. He après que cadascú és lliure a la seva manera, i que la concepció de casa canvia per a cada ésser. En el meu cas casa significa l’amor de la meva família després d’un dia dur, les abraçades de les meves amigues en un racó qualsevol de Barcelona, la posta de sol des dels camps que m’han vist créixer, veure a un amic que fa temps que no veig i pensar que tot segueix com sempre, la pizza dels divendres per la nit vora el foc, i una infinitat de petits moments i persones que conformen el meu petit món, i que em fan ser una dona més feliç. Ser lliure no té res a veure amb el concepte de tenir o no tenir un lloc al que anomenar casa, ser lliure significa poder elegir a les persones i els llocs que et fan sentir estimada i que respecten qui ets tu com a individu, res més. Per tant, i amb la mà al cor, jo aposto per a que estimem, que parlem, que connectem i sobretot que sentim, perquè no hi ha res més bonic que un estrany que es converteix en amic o que un punt qualsevol en el mapa que s’acaba convertint en el lloc més especial. Tenir algo al que anomenar casa és, en definitiva, el tresor més gran del món.