Quan tornin les foscors (IV - bis)

Introducció

El jove, seguint instruccions del mestre, s'ha tornat a posar la camisa, o sigui que bé.
-Mestre, estic cansat. Quan falta?
-Mira fill, falta tant com això, -li diu fent una mena de mapa amb el peu, a la sorra.

-------------------------------------------------------

Capítol IV (bis) - El retrobament (II)

Abans de continuar, i per no perdre el fil del relat, és bo fer un petit repàs dels darrers instants del capítol anterior, que curiosament corresponen als primers instants de l'emotiu retrobament:

-Maaare! -Exclama la Margot.

-Fiiilla! -Exclama la mare.

(l'autor vol deixar clar que les dues dones van deixar anar les respectives exclamacions alhora, però bé n'havia de posar primer una i després l'altra, no?).

Després d'una forta encaixada, com és costum de fer en aquests casos, la Margot, amb la veu encara rogallosa, pregunta, aixecant-se de puntetes per mirar per damunt les espatlles de la mare:

-I el pare, on és el pare?

-El teu pare?, -li respon la Perpètua de Can Tragèries, o sigui, la mare. -Ai, filla, qui sap on para el tu pare!. Quan tu vas nèixer, ja feia set mesos que no li vèiem el pèl -Llavors, la dona, que ja no pot més, es posa a plorar.

-Vinga, mare, no ploris -la consola la filla. -Avui ha de ser un dia alegre -afegeix tractant d'animar-la -..i ens hem d'explicar taaantes coses!

-Tens raó, entrem, entrem fa la mare, -eixugant-se les llàgrimes amb el davantal.

La gent, en veure que les dues dones entraven cap dins i que els cotxes se'n tornaven, va començar a desfilar cap a casa.

Al llindar de la porta, el gos, més intranquil que mai, dedica uns lladrucs de benvinguda a la desconeguda que acaba d'arribar.

-És diu Neró, t'agradarà -diu la mare a la Margot, referint-se al gos.

-Sí és clar -afirma la noia, convençuda. -I ara mare, explica'm: què vas fer el dia que vaig marxar?

-Sí, vès. Sense el cotxe, vaig haver de tornar a peu del super. I tan carregada com anava! No sé pas com vaig poder!. Me'n recordo que, amb els nervis, em vaig deixar els bolquers al carro. I fins que no vaig arribar a casa no me'n vaig adonar. Em va fer una ràbia!, -recorda la Perpètua.

-I, no els vas tornar a buscar? -l'interpel·la la Margot, una mica mosquejada.

-Perquè els volia jo els bolquers, si ja no te'ls podria posar … mai més, mai més!, -i la pobra dona torna esclatar a plorar. -Encara quan hi penso em vé una cosa, -afegeix entre sanglots. -Però, parla'm de tu, Margot, filla meva, -li diu forçant un canvi a la conversa. -Com t'ho has fet tots aquests anys? M'han dit que t'estaves tota sola, ara …

La Margot, una mica encesa, -Sola, dius?. Poc que hi he estat pas mai tota sola, jo!. Durant tots aquests anys no m'ha faltat mai la companyia, saps? Primer els meus .. pares, -aclareix, dubtant per un instant si la paraula pares era la més escaient en aquella situació, -I després en Quitolis, saps?.

-En Quitolis? -fa la mare extranyada.

-Li deia així perquè, de petita, abans de dormir, em cantava l'Agnus Dei Qui Tollis Pecata Mundi. Deia que l'havia après al seminari, -va acabar la Margot, fent un profund suspir, com si en fer-lo tornés a reviure aquells moments tan feliços.

-Però qui carall és aquest Clitoris? -torna a preguntar la mare, que no se n'entera.

-Quitolis, Quitolis! -Crida la Margot, molt emocionada, reprenent els brams que feia uns moments havia deixat la seva mare.

(continuarà …)