quan jo era un problema

Com cada dia el meu matí va començar en un despatx de policia. Aquella vegada no havia sigut gaire greu, però quan et tenen l'ull a sobre no te'n perdonen ni una. La mateixa situació m'era tan familiar que, tot hi que no m'agrada admetre-ho, em feia sentir bé, si més no, em sentia important. Els treballadors d'aquella comissaria eren molt bona gent, almenys em respectaven, i sabien que en el que feia no hi havia malícia, sinó ganes d'aconseguir captar l'atenció d'algú. Després de seguir el procés pertinent, em van intentar buscar un centre de menors del qual no m'hagués escapat, però com que no ho van aconseguir, es van conformar portant-me en un del qual m'hagués costat considerablement fer-ho.
Ja al migdia, vaig arribar al meu destí, Childhood Centre. Com sempre hi vaig entrar amb l'esquena ben dreta i amb una mirada desafiadora. Crec que ho feia per marcar el territori, cosa que sempre donava resultat, algunes vegades bo, altres dolent, i altres millor ni parlar-ne.
Aproximadament a mitja tarda vaig tenir la primera presa de contacte amb els que serien els meus companys d'habitació, i des d'un primer moment em van deixar molt clar que allà no m'hi volien, i que pel meu bé el millor seria que me n'anés fent a la idea. Aquella nit va ser molt dura, les burles m'eren igual, però quan ja feia una estona que em provocaven vaig explotar. Se'ls hi vaig tirar literalment a sobre i vam començar una baralla sagnant que es va aturar en el moment en què un vigilant va aconseguir separar-nos. Els propers dies van ser encara pitjors ja que casualment m'havia enfrontat amb un dels grups més temuts del centre, amb més poder i més seguidors. La primera mesura que van emprendre va ser fer-me fora de l'habitació, cosa que tampoc m'importava gaire, però la segona ja va ser més seriosa, em van declarar una guerra oberta, que teòricament només els enfrontava a ells contra mi, però el que jo desconeixia era el sistema d'aliances que hi havia, un acord que feia que en cas de problemes tots s'aliessin amb el grup líder. Després d'allò, no vaig trigar gens a quedar-me sol davant del perill.
La meva vida era desastrosa. Vivia una pallissa rere una altra, i el pitjor de tot era que ningú no me'n feia ni el més mínim cas. El dia en què em van tancar al lavabo i entre més de mitja dotzena d'interns em van propinar l'estomacada més gran que he rebut en la meva vida, vaig decidir que aquella situació s'havia d'acabar, i com que de bones maneres no ho havia aconseguit, ara provaria els mètodes "tradicionals".
Normalment em preparava a consciència abans d'escapar-me, però habitualment també tenia una habitació, i com que aquesta vegada no en tenia, vaig haver d'improvisar. La única cosa que se'm va acudir va ser, pel meu gust, una mica massa arriscada, però vaig considerar que continuar allà encara ho era més, i vaig tirar el pla endavant. Pensar molt mai havia sigut el meu punt fort, així que vaig pujar a una terrassa que hi havia al pis superior i vaig tirar una pilota a la teulada. Em vaig enfilar a la teulada com si volgués agafar-la, però simplement vaig córrer cap a la banda de l'edifici que només constava de dues plantes i vaig saltar. En la caiguda no vaig ser gaire afortunat, per no dir gens, i em vaig trencar una cama de mala manera, i afegint-ho a que ja portava tot el cos ple de morats i de ferides d'anteriors pallisses, quan em mirava, em feia por a mi mateix.
Tot hi que vaig ser desgraciat en la caiguda, miraculosament ningú em va veure ni em va trobar a faltar.
Com tots, Childhood Centre no estava al mig de cap ciutat, sinó que estava apartat del món. La gent es deu pensar que el que hi ha allà dins no són nens, sinó algun tipus d'errors de la natura que com més lluny els tinguis millor, i no cal ni dir que estan més que equivocats, i que per mala sort hi ha una gran part de la població que ho pensa. És per aquest motiu que per arribar al nucli habitat més proper vaig haver de caminar uns quaranta-cinc minuts, cosa que no puc dir amb exactitud, perquè per alguna raó que desconec els rellotges estaven considerats perillosos, però de ganivets se'n veien a tot arreu, i és clar, en el meu estat això es podia considerar com tota una proesa.
Al cap d'un parell d'hores es va fer fosc, i en encendre les llums del carrer vaig veure un cartell que anunciava un centre d'atenció primària. Vaig estar temptat d'entrar-hi, però després de l'experiència que tenia, havia après que en aquests lloc sempre fan massa preguntes, i al final, sense saber com, m'hauria tornat a trobar davant d'un agent de la policia, així que simplement em vaig asseure a un aparcament que hi havia just al costat.
Era ja molt tard quan una senyora que ratllava la quarantena va sortir de l'edifici amb cara de pocs amics, em va llençar una mirada amenaçadora, i va pujar a un cotxe que es podria considerar gairebé d'antiquari. Exteriorment semblava molt ben cuidat, però els anys li devien haver passat factura, perquè tot hi els intents desesperats d'aquella dona, el cotxe no feia ni la més mínima cara de voler-se posar en marxa. Tot seguit la senyora va sortir del cotxe, i per primera vegada en la vida vaig saber que volia dir sentir-se útil quan em va demanar una cosa que sí que podia fer: fer que aquell vehicle es mogués. Jo em pensava que contemplava bocabadada les meves aptituds com a mecànic, però quan vaig haver acabat la meva tasca, em vaig adonar que el que realment mirava era el meu lamentable estat físic. Compadint-se de mi, em va invitar a entrar al centre de salut, però no ho vaig acceptar. Llavors, sense pensar-s'ho ni un instant, em va dir una frase que va fer que la meva vida canviés: "tal com estàs no et puc deixar, així que si no vols entrar a dins, hauràs de venir amb mi". Encara no havia tingut temps de reaccionar quan em vaig trobar assentat dins d'aquell cotxe, rumb cap a ves a saber on. La meva salvadora em va cuidar durant tres dies sense ni tan sols demanar-me com em deia. Em va donar una confiança tan gran que no vaig poder evitar explicar-li la història de la meva vida. No sé perquè però no li va sorprendre gens, només em va mirar amb cara d'aprovació i em va dir que ella m'ajudaria, però que jo també hi hauria de posar de la meva part. El primer consell que em va donar va ser que m'oblidés del meu passat, i que intentés començar una vida nova on la policia no hi podia tenir gens de protagonisme.
Ella m'havia donat plena confiança, i no la volia defraudar, perquè si ho hagués fet, també m'hauria decebut a mi mateix.
Tan bon punt vaig poder, vaig sortir a buscar feina. Em pensava que tenint en compte el meu passat em seria difícil, però no m'ho va ser gens, i ben aviat estava treballant en la botigueta d'una benzinera.
Així van anar passant els dies. Tot m'anava més que bé, i entre la meva salvadora i jo hi havia una amistat i una confiança tan forta que crec que no l'hauria poguda trencar res.
Malauradament tot va canviar un matí nuvolós del més d'octubre. Aquell dia s'havia escaigut que tant ella com jo havíem treballat de nit, i teníem la intenció de passar-nos el matí dormint. Era dora, més o menys les nou del matí quan algú va trucar-nos a la porta. Com que dormíem, vam tardar a reaccionar, i quan ja estava arribant a la porta, un calfred em va recórrer l'esquena al veure la porta al terra i un agent de policia, que devia mesurar uns dos metres, davant meu. No sé per què però no vaig dir res, i vaig restar immòbil mentre aquell "armari" s'emportava la meva companya de pis. Després em va tocar el torn a mi. Em van agafar delicadament i se'm van endur. No sé on la van portar a ella, perquè anàvem en cotxes separats, però a mi em van portar a una comissaria. Em van dir que m'assegués al costat d'una taula i un senyor amb bata blanca em va començar a interrogar. Em demanaven coses sense solta ni volta, i al final com a conclusió aquell senyor em va dir: "estigues tranquil que el teu malson ja s'ha acabat".
Aquelles paraules em van descol·locar. No entenia res. A base de preguntar vaig descobrir que havien acusat la meva única amiga de tenir-me segrestat. Em vaig quedar al·lucinat.
Em va costar molt, però després que una multitud de psicòlegs m'examinessin per assegurar-se que no tingués el síndrome d'Estocolm, van cedir a escoltar-me. Els hi vaig explicar tot amb pèls i senyals, però perquè em creguessin vaig haver de gastar-me tot el que fins llavors havia estalviat pagant un advocat.
Al cap d'unes setmanes es va celebrar el judici. Va ser molt intens, però gràcies a les contundents declaracions del meu advocat el veredicte final va ser millor del que esperàvem. Tots dos estaríem en llibertat, jo perquè les meves "faltes" ja havien prescrit, i ella perquè havia sigut víctima d'unes falses acusacions. L'endemà al matí ja podríem tornar a casa.
El dia següent em vaig despertar amb una sensació estranya. Estava radiant d'alegria només de pensar que la primera cosa que faria seria anar-me a trobar amb l'artífex del canvi de la meva vida. Vaig sortir de la meva improvisada habitació i vaig anar a parlar amb el policia encarregat d'obrir la porta que em conduiria a la llibertat. Per algun motiu aquell home em va intentar evitar. Ningú gosava mirar-me a la cara. Em vaig acostar a recepció, i una senyora, amb cara de comprensió em va dir: "m'han dit que encara no ho saps, però la senyora que t'havia segrestat s'ha mort aquesta nit en un tiroteig a la presó, així segur que..." no vaig poder acabar d'escoltar el que em deia. Vaig començar a córrer fins arribar a la presó. No m'havien mentit, era veritat.

Els mesos següents van ser molt durs. Me'n vaig anar a viure tot sol al lloc on més feliç havia sigut, i no sé si per ella o per mi, però vaig seguir fent una vida normal. En aquells moments vaig pensar moltes vegades en que la vida no valia la pena, perquè passaves de tenir-ho tot a no tenir res. No sé per què, però vaig visitar un d'aquells centres on havia estat. Veure tots aquells nois em va commoure. Em van recordar
a mi de petit, i des de llavors que he intentat que s'assemblin al meu nou jo.