El futur?

La complicació formal; nova manera d'entendre el món.

Buscar alternatives a allò sempre pensat. Intentar-se convèncer del contrari en el que es creu. En definitiva, esborrar la senzillesa del món.
La tendència a innovar es bona, sempre que no esborri allò sabut. Però canvi no sempre significa progrés.
La importància d'un futur ens esborra el present, intenta fer-nos creure que vivim en un passat llunyà que es modifica segons el vent.
El dia que plou l'asfalt ens salva del fang, quan fa sol ens crema, però quan fa vent el trobem inútil. D'altra banda, això que ens funciona segons el moment perjudica constantment una altra part del món. Aquell racó que ens ha vist i fet créixer, que ens ho ha donat tot.
Amb moltes coses ens passa el mateix, això fa deteriorar la part més bàsica de les persones, aquella que no s'ensenya, però se sap.
Els diners, el capitalisme, l'enveja i el rancor creixen sense parar en un univers desigual. Quantes vegades heu sentit l'expressió "m'ho fan perquè sóc pobre" o "vigileu que és el fill de director"? Això no hauria de passar. Aquest tipus de frases i pensaments haurien d'estar censurats.
Hi ha moltes lleis, pàgines i pàgines escrites, això tothom ho sap. Però quina llei evita el deteriorament de les persones humanes a causa de l'influencia de diversos mitjans, que per aconseguir una màxima eficàcia, disposen fins i tot de professionals?
Això ningú ho pensa, i és del tot normal. No te'n assabentes fins que arriba un moment en el qual ja no saps qui ets, que fas, ni quin és el teu objectiu. Llavors arriba el torn de fer actuar una paraula alarmant: problema. Aquesta expressió és utilitzada per determinades persones quan en circumstàncies concretes no tenen clars els seus objectius, i és que no cal esforçar-se gaire per trobar el cantó negatiu d'un assumpte, perquè sol ésser el més evident, però quan una cosa no és evident, no vol pas dir que no hi sigui.

Tots aquests punt que he comentat, porten al que es podria dir "impersonalitat". Tothom tendeix a seguir una línia establerta meticulosament amb fins comercials. Qui segueix aquesta línia és considerat persona. Qui no la segueix, ni tan sols és considerat.
Tot aquest assumpte ha passat de només ser una qüestió estètica a ser un problema més arrelat en el subconscient de les persones.
Que la gent vesteixi igual no importa, i que pensin igual tampoc. El que no es pot consentir és que estiguin convençuts de pensar igual, quan els seus ideals els porten a l'extrem oposat.

El progrés sota el qual creiem viure ens està arrossegant com unes pedres que porta el riu fins a arribar a una presa, davant la qual no tenen res a fer, i que al final pensen que aquella és la única manera de viure. Hauran de passar molt anys fins que una riuada s'endugui les pedres al fer sobreeixir la presa i aquestes puguin arribar al seu destí, al mar.