Quan els somnis es barregen amb la realitat

De sobte em vaig despertar, una suor freda em recorria tot el cos, havia tingut un altre malson. Vaig restar cinc minuts immòbil, estava en blanc intentant recordar l'horrible somni que havia tingut, era el cinquè cop que es repetia en aquella setmana. Vaig mirar el rellotge, eren les nou del matí i vaig llevar-me. Abans de baixar les escales per anar a la cuina i esmorzar, vaig anar a rentar la meva cara pigada. Mentre menjava la meva torrada amb melmelada de préssec i mirava per la finestra el dia radiant que feia, vaig començar a pensar en el somni horrorós que em perseguia cada nit i em turmentava...
...Començava en una casa on hi havia una finestra, a través d'ella es veia l'exterior; era un carrer amb tot de cases a l'un i a l'altre costat, era completament buit, no hi havia ningú transitant-lo. Les branques dels arbres es movien amb força a causa de l'intens vent, les persianes de les cases donaven cops a les finestres, semblava com si l'aire volgués entrar-hi. Des de dalt, les estrelles acompanyades d'una dolça lluna contemplaven la dansa del vent, de sobte l'espectacle s'interrompé per l'aparició dels núvols i començà a ploure amb molta força, al soroll de les milers de gotes platejades que queien del cel, se li van afegir els llampecs. De cop i volta el carrer va deixar de ser solitari, aparegué una figura al fons del carrer que avançava amb seguretat cap a la casa, la porta es va obrir d'un cop fort. La figura era al rebedor, portava una capa negra fins als peus que li cobria el rostre, no és veia res més que una peça de vestir. L'ésser es dirigia cap al soterrani, un cop allà, envoltat de tota mena d'objectes i estris estranys, es tragué la capa...
Van trucar a la porta i vaig desvetllar-me, vaig deixar de pensar en el malson. Eren els veïns del costat, van venir a donar-me la benvinguda al barri, només feia uns dies que m'hi havia instal·lat. Els vaig convidar a passar malgrat el desordre de la casa, a causa dels paquets i caixes del trasllat. Eren un noi i la seva germanastra, ell era alt i prim, amb el cabell llarg i negre com el carbó, tenia els ulls blaus; ella era alta i esvelta, amb els cabells arrissats i pèl rojos, i tenia els ulls de color verd intens. Em van semblar molt simpàtics i em van convidar a sopar aquella mateixa nit.
Quan el noi tenia només 10 anys, la seva mare va morir d'un accident de cotxe, i més tard el seu pare es va casar amb la mare d'ella, que tenia 20 anys. Els dos van morir assassinats una nit, els dos germanastres se'ls van trobar morts al soterrani de casa seva, no es va trobar mai el culpable. D'això feia vuit anys, des de llavors, ella s'havia hagut d'ocupar del seu nou germà. Vaig oferir-me per investigar sobre el cas, ja que era periodista i van estar-me agraïts, encara que em van dir que anés amb molt de compte...El sopar va ser molt entretingut i m'ho vaig passar la mar de bé, vam decidir de quedar un altre dia; així que vaig arribar a casa, vaig llençar-me al llit per descansar.
Els raigs del sol entraven per la finestra i m'acaronaven els cabells rossos amb la seva claror, havia tornat a somiar aquell malson però tenia altres coses en que pensar. Vaig incorporar-me i vaig baixar cap a la cuina, després d'esmorzar, vaig decidir acabar d'endreçar els trastos i capses que pertorbaven l'ordre de la casa. Cap al migdia vaig anar a fer el primer tomb pel poble, a observar els veïns i les veïnes, fer noves amistats i, perquè no, investigar sobre l'assassinat de feia vuit anys. Ningú em va voler dir res, no en volien ni sentir a parlar, semblava que tinguessin por a comentar quelcom sobre aquest fet, era molt estrany; però no hi vaig donar gaire importància, al cap i a la fi, un assassinat no agrada a ningú. Com que la gent del poble no m'oferia cap informació, vaig dirigir-me als arxius del diari local per si em podien aclarir alguna cosa.
L'assassinat va ser molt sanguinari i violent, a ell li van arrencar els ulls i a ella la van obrir en canal, seguidament van escampar els budells per tot el soterrani. Van haver dos acusats pel crim: el jardiner municipal, que era un home guerxo i vell, a més a més li costava caminar i anava mig coix, i sempre arrossegava un rasclet rovellat però esmolat; l'altra acusada era una vella que vivia als afores del poble, tothom mal parlava d'ella, deien que practicava bruixeria. Vaig decidir-me per anar a visitar a la vella. Després de deixar el grup de cases del poble, vaig enfilar per un camí fins a endinsar-me a un bosc de roures i faigs alts i forts, un cop a dins, si miraves cap al cel no arribaves a veure'l mai, les copes dels arbres capturaven la claror del sol. Després de caminar una estona envoltada d'un seguit de sorolls estranys, vaig veure al fons una petita cabana envoltada d'unes aigües no gaire netes, per creuar aquella mena de llac, hi havia un pont de fusta mig corcat pel temps. Mai havia sentit tanta por com en aquells moments, estava al bosc, un lloc aïllat del poble, davant d'una cabana vella i lletja, on vivia una bruixa possiblement culpable d'un crim. No sé perquè, tenia l'horrible sensació que m'observaven, vaig girar-me molt lentament i tremolant de cap a peus, per sort no hi havia ningú, però era massa d'hora per dir res...una mà freda com el glaç em va agafar pel braç i em va estirar dins de la cabana. Quan em vaig sentir amb valor de contemplar el nou entorn en el que em trobava, vaig veure que una dona molt vella, menuda i amb cara de pocs amics, em mirava amb els seus ulls vermells com la sang, amb odi...però en contra del que jo m'esperava, es va girar i va començar a remenar pots. Em vaig quedar immòbil, sense saber com reaccionar, vaig mirar les parets de la petita cabana, plenes d'herbes estranyes i animals esquarterats, a més a més, disposava d'una petita llar de foc, que en aquells moments era encesa.
De sobte, la vella bruixa em va dirigir la paraula amb una veu greu i trencada, tan esgarrifosa que eriçava la pell:
- Sé que somies coses...t'observo. Jo no sóc pas l'assassina...aquests somnis que tens et revelaran la veritat...
Un cop va haver acabat de parlar, es va esfumar com si res, tot va passar en pocs segons...un núvol de fum va fer desaparèixer la vella. L'únic que vaig arribar a poder veure va ser un corb negre que sortia volant per la finestra. Tan bon punt va passar això, vaig sortir ràpidament d'aquella cabana, vaig creuar el pont i quan ja era a l'altra vora del llac, el pont es va trencar i va anar a parar al fons. Una espessa boira es va apoderar de la cabana i el llac, i si no m'afanyava, també se m'empassaria a mi, així que vaig córrer amb totes les meves forces per sortir d'aquell bosc tan sinistre.
El cor em bategava amb molta força, no podia parar de pensar en la dona, i encara sentia la seva esgarrifosa veu retrunyint dins del meu cervell, no em deixava de parlar. Com que no volia estar en aquella casa tota solitària, vaig demanar als meus veïns si em podien deixar dormir a casa seva, almenys per aquella nit. Em van dir que sí encantats, i un cop allà, els vaig explicar que havia passat. Em van donar un tranquil·litzant i vaig anar a dormir. Amb la pastilla que m'havia pres, no vaig somiar res, ni tan sols el malson. El dia següent ja no tenia tants nervis i quasi ja havia oblidat el mal tràngol del bosc.
Vam esmorzar tots tres, i em van dir que no calia que continués investigant. Però els vaig dir que no es preocupessin per mi, que jo volia fer-los aquell favor. Així que, un cop vaig haver-me dutxat i esmorzat, vaig anar a fer una visita al ja jubilat jardiner municipal. Vivia en una casa bastant vella, tenia les parets esquerdades i les finestres trencades. Vaig trucar a la porta, però no hi havia ningú i com que era oberta, vaig entrar-hi. Era una casa completament desordenada i feia pudor de podrit. Vaig entrar on se suposava que era la cuina, uns quants escarabats passejaven pel terra. La casa només tenia una cuina, un bany fet pols, i una habitació. Aquell home vivia en unes condicions inhumanes. Vaig voler dirigir-me cap a la sortida, però ja hi havia algú esperant-me...
L'home em mirava amb el seu únic ull de fit a fit i em va saludar com si res, com si em conegués de tota la vida. La veritat es que la seva aparença no era gaire agradable, caminava encorbat i arrossegant aquell rasclet esmolat, que a l'entrar en contacte amb el terra feia un soroll estrident que em produïa calfreds. Em va convidar a un tassa de té molt amablement, però vaig refusar-ho educadament. Em va dir que m'esperava, havia sentit a parlar de la meva arribada al poble. Vaig parlar-li sobre l'assassinat, però no em va saber donar cap informació. Em va semblar bon home malgrat les males llengües del veïnat i tot aquell desordre que l'envoltava.
Quan era a casa dinant, em vaig posar a pensar en que cap dels dos acusats em semblaven sospitosos. Veia al jardiner completament incapaç de matar ningú, i a la vella bruixa tampoc, el fet que practiqués bruixeria no la convertia en cap assassina, les aparences enganyen. Al descartar aquells dos individus, només em quedaven dues persones més...
Per la tarda vaig anar a fer una visita als meus nous amics i veïns. Em va obrir ella i em va dir que sortia a comprar un moment i que el seu germà estava a la dutxa, que m'esperés a la sala d'estar. Però no li vaig fer gaire cas i vaig estar rondant per la casa, mirant fotos dels germans, i dels pares, que sobtadament em resultaven familiars, els havia vist en algun lloc...Em va entrar curiositat i vaig baixar fins al soterrani, les parets tenien objectes i estris estranys...i de sobte, em va envair una barreja de malson i realitat fent-ho tot molt confús, tot el que havia estat somiant, es com si ho comencés a reviure un altre cop...
...es tragué la capa, però no es veia clarament qui era, tot era fosc i borrós, només es percebia una silueta fosca que buscava desesperadament alguna cosa. Va obrir un calaix d'on va treure un collar molt peculiar, per fi havia trobat allò que buscava, però van aparèi
xer de sobte dos persones inesperades, una dona i un home. Es va amagar ràpidament i va esperar que aquells intrusos s'apropessin. Un cop els va tenir a l'abast, va sortir del seu amagatall i sense donar temps a que reaccionessin, va agafar un bastó que tenia a la vora i va donar un cop al cap de la dona, la va deixar estabornida al terra, inconscient. L'home s'intentà defensar, però també va caure estès a terra. Els va lligar a tots dos amb una corda, l'atacant va percebre sang i de cop i volta es va excitar al veure-la regalimant pel cap de l'home, necessitava beure'n. La parella es va despertar però hauria valgut més no fer-ho, l'atacant va agafar un ganivet molt afilat de la paret i sense més, va obrir a la dona des del pit fins al ventre, la dona patia de dolor, cridava i cridava, però ningú no la sentia, només el seu marit que no podia fer res per aturar allò. Mentre la dona es moria dessagnada, l'ésser que encara no se sabia qui era, va arrencar-li els ulls a l'home i se'ls va menjar, tenia molta gana...tot seguit va extreure els budells de tots dos cossos encara agonitzant, i els va escampar per l'habitació. Després es va posar a beure tanta sang com va voler...
Tot això havia passat en aquell soterrani, estava en un estat de xoc, no sabia pas què fer. No sabia qui era l'assassí, però sospitava de la filla...estava a punt d'arribar, havia de sortir d'aquella casa ràpidament. Em vaig aixecar del terra i un cop de peu, vaig notar els forts batecs del cor, em vaig posar la mà al pit, i del coll em vaig treure, per a la meva sorpresa, un collar ben peculiar. Em notava la cara molla...vaig aixecar la mirada i vaig trobar-me un mirall, en ell s'hi reflexava un rostre tacat de sang, tenia els cabells rossos i un nas pigat...