Quan el temps ha passat

El so de les onades semblava tirar del temps com si fes que la sorra d'aquell rellotge
s'escolés més fàcilment.
Amb la mirada perduda entre milers de tonalitats grogues i roges, contemplo la posta de sol com si fos l'última que en veuré.
I mentre l'escuma del mar i la seva aigua freda i salada em besen els peus, em perdo en els meus records...
I... quan va passar tot allò? No fa ni tres anys; i malgrat tot sembla que aquells temps es van trencar.
Aparto els ulls del sol; em comencen a fer mal... i aleshores m'adono... allà, a l'altre banda de la cala; un veler. Un veler, encara que petit, elegant; blanc i amb unes inscripcions negres, amb uns símbols pintats; balancejant-se al compàs del mar. Com una d'aquelles nombroses vegades en que havíem anat mar enllà, a passar el dia sobre l'aigua, amb ell mans al timó.
Gastant el dia entre jocs i rialles.
Acosto la mà a la cara i amb cura aparto les llàgrimes plenes de nostàlgia que començaven a recorre'm la cara.
M'aixeco i amb compte deixo les roques on m'havia estat asseguda per tornar a la calma del passeig.
Observo amb silenci com en la llunyania dels arbres, uns nens s'acosten rient i fent broma tot pedalejant les seves bicicletes.
Nosaltres també ho fèiem. En realitat poc importava que féssim... estàvem sempre allà. Uns pels altres.
Amb les mans a les butxaques començo a caminar. Segueixo el passeig sense rumb fix ni destinació final. Sense apartar la mirada del mar, com si els seus reflexos em tinguessin hipnotitzada. Com si les seves onades portessin records i alhora se'ls enduguessin amb els seus anars i venirs.
La seva remor semblava ser capaç d'acompanyar les llàgrimes que lluitaven per abandonar els meus ulls i com si el vent que començava a bufar em cridés a dins la ment que jo l'estimava i que encara l'estimo em vaig quedar per plantada, sols mirant la direcció per on s'acostaven les bicicletes; notant com em passaven una per cada costat, mirant l'infinit. Girant el cap per observar-les allunyar-se mentre els meus peus em movien cap al lloc d'on aquells nens havien sorgit.
Amb la vista clavada al terra; sense mirar endavant, com si em fes por el que em pogués trobar; no... com si em fes por el que no m'hi trobaria.
Tement el que va passar, el que pensava que ja havia superat...
Vaig somriure amargament. ‘Innocent' va escapar dels meus llavis.
En aquests moment sentia que no ho superaria... també ho vaig sentir aleshores. Però vaig pensar que... en realitat no vaig pensar res i tot el que vaig fer va ser allunyar-me, en un va intent de protegir-me a mi mateixa. Protegir-me dels altres.
Vaig creure que seria fantàstic fugir de tot per evitar que em tornessin a ferir d'aquella manera. Em vaig creure que el temps podria guarir aquesta ferida... però no ha pogut.
Tres anys i encara noto com aquella punxada segueix oberta al mig del cor. Més oberta que quan vaig marxar...
Una ferida oberta al mig del cor de la qual brollava una font de tristesa i malenconia.
I quan vaig aixecar el cap em vaig trobar allà. Aquell lloc perdut al bosc. Em vaig aturar i vaig mirar enrere.
M'havia endinsat entre els arbres sense ni adonar-me'n; i jutjant la meva respiració, ho havia fet corrents.
Vaig mirar al meu voltant, els arbres em tancaven. Només un camí que travessava aquesta clariana. Només dues sortides, la que hi havia dos passos al meu darrere i la que hi havia a menys de quinze al meu davant.
Amb aquella preciosa font de marbre al centre; aquella font que es fonia al tronc d'aquell gran arbre on hi estava recolzada.
I els meus ulls no abandonaven aquella marca que vam fer.
Aquella promesa d'estar sempre junts; de que passés el que passés ens tindríem l'un a l'altre.
El cruixir de les fulles seques.
Aixeco el cap amb sorpresa.
No pot ser... allà està ell. Entrant per l'altre banda del camí. Amb una mirada de sorpresa i desconcert. Ens quedem mirant. Murmura el meu nom. Amb un somriure ens apropem l'un a l'altre. Mentre les llàgrimes comencen a caure ens abracem.
-No em deixis mai.
-Mai.
Una promesa a l'última paraula. L'un per l'altre. Junts per sempre.