Punt i final

L'altre dia m'enrecordava de tu. Què se n'ha fet de l'Èric? Pensava que per moltes portes que tanquéssim o temps que passés, l'estómac sempre em faria un bot al veure't. I avui t'he vist. Acabava d'arribar a Mataró i el bus se m'escapava. Finalment he aconseguit pujar-hi i, mentres les portes es tancaven amb mi dins, t'he vist passar amb la teva bicicleta. Res, no he sentit res. He perdut les teves papallones i ja no em despertes sensacions. Em sorprenc. He oblidat el que em feies sentir. Mentida. No ho he oblidat, però ja no ho sento. Sóc incapaç de fer-ho. No et noto. No em fas ni fred ni calor. I he pensat que fins i tot oblidar-te em porta a escriure quatre linies, així puc penjar el punt i final a la nostra història. Així doncs, ja m'és igual el que facis quan ens trobem pels bars del centre. Pots perseguir-me a l'exterior quan hi surto amb les meves amigues. Pots enviar-me petons des de l'esquena de la teva xicota. Pots descriure'm la química que t'inventes amb mi. Pots explicar als teus amics com m'agradaves i els petons que ens fèiem. Pots rellegir, per tu mateix o en veu alta, els missatges que ens havíem enviat. Pots fer-te l'interessant. Pots oblidar-me, recordar-me, fer-me cas o no fer-me'n. Pots fer el que et vingui de gust i el que vulguis, perquè fagis el que fagis l'estómac se'm queda quiet. Fins i tot he deixat de banda els pseudònims amb els que et descrivia: el príncep Èric, encantador de serps... Les portes de l'autobús s'han tancat mentres passaves, quin millor símbol per les meves emocions esvaïdes? Aquestes línies són el nostre punt i final. Aquí te'l deixo, mira't el bé: "."