Cercador
Aquell lloc darrera del mar...
Un relat de: verd_festuc- Compartir:
Em sento com una barca a la deriva, enmig d'un oceà immens. Esperant el dia que , trencant la línia de l'horitzó, aparegui un tros de terra, encara que sigui deserta, terra...
Terra per tenir quelcom a què aferrar-te, terra per tenir un objectiu que saps que no perdràs de vista, terra perquè alguna cosa et digui que hi ha més per descobrir, per veure, que el món no és només l'aigua que t'envolta, que tot plegat és només passatger, i que tot nàufrag va a parar a una platja que pot ser o no daurada, però que, almenys, és platja.
En la meva vida no hi ha platges. Al meu voltant tot és aigua en constant canvi:
quan el vent porta onades, els entrebancs es multipliquen, i, quan arriba la calma, el murmuri de l'aigua em canta una cançó de bona nit. Sempre estic envoltada de mar i de blau, i és això el que més s'assembla al que jo vull. No desitjo la seguretat de l'arena, sinó aconseguir l'horitzó, aquell lloc meravellós on queden segellats la màgia i els somnis que mai podré tocar, que mai seran meus.
Aquell lloc d'on es desprèn un llum especial, on el mar es confón amb l'aire i el cel sembla aigua. On ambdós s'uneixen, qui sap si amb una abraçada o amb un petó, protegint el misteri que els embolcalla.
El mateix horitzó que recula sempre que m'hi aproximo, intentant no revelar aquest gran secret que hom només pot contemplar de lluny, però que mai no podrà acariciar ni tan sols per un instant.
Aconseguir l'horitzó? No, ser horitzó és el que vull.
L'eternitat potser? Sí, l'eternitat d'un ja conegut misteri. Un misteri antic i preciós que il•lumina els ulls de qui el contempla i l'aprecia, un misteri que dóna sentit a tantes tardes perdudes a la platja, un misteri que relaxa a aquell qui està disposat a entregar-li, com a mínim, cinc minuts en forma d'observació...
L'horitzó sintetiza l'essència de tots i cadascun dels humans que vivim vora mar i impregna l'esperit d'aquell que no pot mirar-lo cada dia.
L'horitzó és la vida feta poesia, la màgia de la poesia, l'especialitat de la màgia...
L'horitzó ho és tot i no és res: és el lloc on dos mons s'estimen en la intimitat que els ofereix estar a la vista de tothom.
No sé si arribaré a ser hortizó, però així com estic ara, a la deriva, estic bé. És més fàcil deixar-se portar que remar fins a terra. I també és més bonic. Si toco terra m'aturaré: no hi haurà ones que em mantinguin desperta ni murmuris que m'acaronin amb la seva dolça remor quan vagi a dormir. Em deixaré endur per les marees fins que tothom que resti en terra es pensi que he arribat a l'infinit i em confongui en ell, encara que jo sàpiga que mai descobriré com és exactament...
Terra per tenir quelcom a què aferrar-te, terra per tenir un objectiu que saps que no perdràs de vista, terra perquè alguna cosa et digui que hi ha més per descobrir, per veure, que el món no és només l'aigua que t'envolta, que tot plegat és només passatger, i que tot nàufrag va a parar a una platja que pot ser o no daurada, però que, almenys, és platja.
En la meva vida no hi ha platges. Al meu voltant tot és aigua en constant canvi:
quan el vent porta onades, els entrebancs es multipliquen, i, quan arriba la calma, el murmuri de l'aigua em canta una cançó de bona nit. Sempre estic envoltada de mar i de blau, i és això el que més s'assembla al que jo vull. No desitjo la seguretat de l'arena, sinó aconseguir l'horitzó, aquell lloc meravellós on queden segellats la màgia i els somnis que mai podré tocar, que mai seran meus.
Aquell lloc d'on es desprèn un llum especial, on el mar es confón amb l'aire i el cel sembla aigua. On ambdós s'uneixen, qui sap si amb una abraçada o amb un petó, protegint el misteri que els embolcalla.
El mateix horitzó que recula sempre que m'hi aproximo, intentant no revelar aquest gran secret que hom només pot contemplar de lluny, però que mai no podrà acariciar ni tan sols per un instant.
Aconseguir l'horitzó? No, ser horitzó és el que vull.
L'eternitat potser? Sí, l'eternitat d'un ja conegut misteri. Un misteri antic i preciós que il•lumina els ulls de qui el contempla i l'aprecia, un misteri que dóna sentit a tantes tardes perdudes a la platja, un misteri que relaxa a aquell qui està disposat a entregar-li, com a mínim, cinc minuts en forma d'observació...
L'horitzó sintetiza l'essència de tots i cadascun dels humans que vivim vora mar i impregna l'esperit d'aquell que no pot mirar-lo cada dia.
L'horitzó és la vida feta poesia, la màgia de la poesia, l'especialitat de la màgia...
L'horitzó ho és tot i no és res: és el lloc on dos mons s'estimen en la intimitat que els ofereix estar a la vista de tothom.
No sé si arribaré a ser hortizó, però així com estic ara, a la deriva, estic bé. És més fàcil deixar-se portar que remar fins a terra. I també és més bonic. Si toco terra m'aturaré: no hi haurà ones que em mantinguin desperta ni murmuris que m'acaronin amb la seva dolça remor quan vagi a dormir. Em deixaré endur per les marees fins que tothom que resti en terra es pensi que he arribat a l'infinit i em confongui en ell, encara que jo sàpiga que mai descobriré com és exactament...