Psiquiàtric

L'horror mai deixa de superar-se quan les persones creuen amb massa intensitat en el seu destí privilegiat. Aquest és el cas dels centres de salut mental. És cert el que es diu de que el personal està més sonat que els propis interns. El seu problema és el nerviosisme i la manca de confiança que els duu a actituds totalitàries o quasibé d'aquesta faisó doncs l'adjectiu no es pot aplicar a tan petita escala, i que els fa tractar els suposats bojos com si fossin bestiar, agreujant el seu problema doncs la humanitat que reben de tornada d'aquests suposats malalts els duu a caure en les més perverses contradiccions, que han de creure per a poder seguir exercint la seva professió, sense que cap alternativa raonable sembli escaure mai. La velocitat amb que els errors més lamentables es segellen amb compostos químics contrasta violentament amb l'acusació inapel·lable que recau sobre qualsevol malalt per falles o infraccions veritablement insignificants. A més a més, repugna com qualsevol cosa execrable, el que es basi la confiança en la resposta condicionada atorgant petits premis que qualsevol en llibertat menystindria a canvi de suposades millores en el comportament que no són sinó les xuminades del doctor que no són generals sinó obsessions personal d'aquests dits doctors. El desastre queda així garantit i així el sonat quan queda lliure és encara més inestable i excèntric que abans de rebre el darrer tractament, garantint el futur de la institució i dels seus paràsits. Poques vegades és té la més mínima consideració pels desitjós o necessitats dels malalts doncs el sadisme agressiu del personal és força agut. Només en un ambient creatiu és quan el metge recula i sent una mica de por doncs aquest pot tenir moltes qualitats ben valorades dins la seva professió o en la opinió d'altres dels seus col·legues però no s'hi troba al mig d'aquestes la de tenir una creativitat sana, sinó que més aviat aquesta no existeix o bé queda ofegada per un excés de responsabilitat o per una autocensura exagerada i que, per altra banda, ningú no demana. Aquesta pretesa superioritat de certa gent és un greuge per al pacient que ha de veure com se'l posa a prova força estúpidament quan ell no pot fer cap prova a ningú. La relació amb el doctor es doncs asimètrica i per tant no basada en la confiança, si més no mútua doncs l'únic que te dret a exigir confiança es el metge negant-se-la al pacient. La expressió màxima d'aquesta falta de reciprocitat es materialitza en els martiris que sovint han de patir els malalts com ara ésser humiliats éssent lligats de mans i peus amb l'únic recurs de cridar com a via d'escapament moral, acte aquest demostratiu de la follia i alhora generador d'aquesta. Sembla obvi que un infermer lligat al seu llit reaccionaria exactament amb els mateixos crits. El sou misèrrim que arrepleguen aquest infermers es prou ridícul com per a pensar que no fan la seva feina sinó per deler i voluntarisme, cosa que fa d'ells éssers inhumans doncs frueixen de la seva actitud malintencionada i hostil. Cert que hi ha contrasts i que no tots els metges són del tot incompetents i que hi ha casos excepcionals de malalts que milloren la seva salut mental en passar uns dies en qualsevol d'aquestes institucions suposadament curatives, però no són més que això, excepcions. Aquell que quan és ingressat és un home tranquil, feliç i amb les idees clares esdevé en un parell de setmanes un veritable alienat infeliç i ple de dubtes i nervis. El culpable òbviament és el sistema hospitalari que necessita justificar la seva existència d'aquesta vil manera. La veritable recuperació es produeix en creuar el llindar de la porta de sortida quan poc a poc es torna a la normalitat perduda que potser no s'assolirà mai del tot tal com era abans de passar a engrandir la clientela del sinistre centre hospitalari. Part de la culpa d'aquest fet la te el haver de conviure amb crits d'auxili, no pas per monstres interiors que poguessin turmentar qui el demana, sinó per ésser aquest lligat amb crueltat de mans i peus i haver de suportar la befa dels infermers que amb argumentacions de lògica perversa i enverinada pretenen explicar el que no és sinó barbàrie i arbitrarietat. Conviure amb això no porta a caure-hi doncs en certes coses hi ha límits que no es poden superar però, si instal·la el ressentiment dins un mateix i corromp qualsevol bona fe que pogués haver del malalt envers aquells que diuen voler-ho sanar. La perspectiva d'un futur de salut s'esvaeix amb cada nou abús de poder i de confiança per part de qui hauria de limitar-se a fer la seva feina en comptes de provar de no fer-la mai amb excuses risibles i mals humors. Així passen les hores i els dies sense que cap influència química no pugui millorar l'estat de cap pacient doncs el tracte que rep aquest és tan injust que fa que sigui pitjor el remei que no pas la malaltia. Les matinades terribles no ajuden i sorprèn que, éssent la son tan bona per a la salut no es deixi dormir prou i es faci llevar la gent que dorm amb placidesa a hores on encara no es pot gaudir de la llum del sol, encara que per altre banda si no es te accés a cap jardí i hom ha de passar tot el dia sense veure altre cosa que les parets. La excusa en el cas de no deixar gaudir de l'aire lliure es la possibilitat remota i que pressuposa una gran irresponsabilitat de que no es torni quan cal al centre o que hi hagi temptatives de fuga. Això és un absurd ben gran fonamentat en la psicosi dels metges que no s'estalvien cap paranoica mesura restrictiva basada sempre en la seva absoluta desconfiança envers el pacient. No cal dir que qualsevol metge tancat en un psiquiàtric faria el que fos per fugir-hi, com ho demostra que pressuposin aquesta intenció a tots els seus pacients, relaxant-se aquest prejudici només en casos comptats. No s'entén doncs si fos bo el aplicar certs mètodes els qui ho assorteixen haurien de provar-ho ells mateixos però sembla que no és el cas i que existeix llavors una diferència radical en la essència mateixa que posa d'una banda els metges i d'una altre els malalts. Es podria dir, es clar, que en certes circumstàncies queda justificat l'ús de mesures que poden semblar fora de lloc, però això no pot donar validesa a la seva posada en pràctica quotidianament ni a fer-ne us quan la situació extraordinària no es dona o bé existeixen alternatives que no constitueixen cap greuge a la dignitat de la persona que sofreixi la seva execució. Tot i això, esdevé tristament habitual veure el zel amb que s'escull el tractament més inhumà deixant de banda de millors i més suaus que de voltes el sofert pacient percep com a obvies i el metge ni tan sols es pren la feina de avaluar-ne la validesa. I és que empipa molt a aquests que duen la bata que els hi senyalin com han de dur a terme la seva feina i, tanmateix, no es cansen mai de ser ells qui senyalin la més petita insignificància en la conducta del malalt. Tot pel seu afany de lucre i poques ganes de suar-se el sou que sempre els hi sembla escàs de tal forma que han de recórrer a negocis bruts amb la salut d'aquells a qui haurien de curar, per fer créixer la seva mediocre riquesa personal, que ho és en diners i comissions però no en valors humans ni en bona fe. I així, amb aquesta incompetència aconsegueixen que siguin pocs els que millorin la seva salut i molts els que la veuen agreujada perquè uns metges s'emplenin les butxaques. Tant malalts i corromputs són que a la malaltia l'hi diuen salut i a la salut a l'inrevés l'hi diuen malaltia. No es pot pensar en cap curació si no hi pren part el sol, que amb els seus raigs gratuïts recarrega el cos d'energia i transmet serenor, autoconfiança i bon humor. Tanmateix en qualsevol hospital s'el veu com amenaça per a la salut del malalt que pretenen poder curar a base de recloure'l i donar-l'hi compostos farmacèutics sense que aquesta gent noctàmbula i d'esperit reclòs i malaltís que són els metges puguin veure el més petit avantatge en fer gaudir els seus clients de la puresa de l'aire exterior al recinte hospitalari, àdhuc a una gran ciutat on aquests ja és prou viciat com per agreujar el seu efecte negatiu amb la concentració de tanta gent dins el mateix edifici. La promiscuïtat i l'ambient carregat defineixen millor que qualsevol altre qualitat l'hospital, i particularment millor que lloc on hom es cura doncs més aviat es surt pitjor del que hom seria si s'hagués quedat a casa, si es que aconsegueix per bona sort sobreviure el seu ingrés. En qüestions de salut mental es especialment veritat de tal faisó que una actitud que hom ha tingut sempre i que no l'hi ha perjudicat en rés és una greu malaltia tot just es trepitja amb un peu la primer rajola després de l'accés a l'hospital i sembla que un futur de negritud sense remei espera quan aquesta suposada malaltia no ha estat cap obstacle en el passat. En aquest aspecte que es refereix a malalties cal afegir alguns comentaris, doncs en la major part dels casos els malalts són gent tranquil·la i sense gaires problemes tret de la falta de recursos propis o certa exclusió social que pot ser deguda, a més a més que a una pertorbació, a problemes de l'entorn social mateix o bé de la família on essent tots rars prenen al sa per malalt; la probabilitat que això passi en una família no és prou baixa com per a ignorar-la i en l'entorn social una minoria envejosa o bé interessada pot caure en la mateixa actitud fent creure que és l'entorn social qui rebutja l'individu doncs dins un equip de persones dos o tres de les mateixes poden crear una gran distorsió. Així es veu com més d'un cas de mania persecutòria respon a una persecució demostrable i fins i tot els que l'han dut a terme són descoberts i rebutjats o desplaçats lluny de qui volien agreujar fins i tot a un país estranger. O bé un subjecte del que es volen curar certes al·lucinacions en resulta que fa servir aquestes per alguna cosa i que fent això no fa mal a ningú. Tanmateix la ingenuïtat dels manuals mèdics aconsella un tractament
en aquests casos. També els casos de depressió cal tractar-los i sempre amb agressives medicacions quan, sembla això del tot ignorat pels metges, la tristesa es una benedicció en els nostres dies força difícil d'aconseguir doncs tots els missatges que ens arriben transmeten la més immediata felicitat. Els savis doctors, però, no veuen res de tot això. L'única cosa que poden veure són els seus sous i els negocis bruts que duen entre les mans i que fan tràfic i mercaderia de la salut d'aquells a qui diuen voler curar quan ans al contrari els deixen pitjor de com els han trobat. Són mans assassines les dels metges i terribles pel que fa a la salut mental. Valgui dir que la ment no existeix com a tal amb tota la seva complexa realitat per als metges que l'entenen com un òrgan més com pugui ser l'estómac, el pàncreas o el peu dret. Així difícilment hi haurà res que puguin curar doncs tota curació del cos s'acostuma a fer en certa mesura a costa de la ment i en conseqüència els psiquiatres són gent que viu una fonda contradicció. Per altre banda, aquesta obsessió per la realitat tangible del cos els hi duu a lligar els malalts creient ingènuament que lligant el cos poden lligar alhora l'esperit i tan convençuts són en el seu error que creuen que aquesta mesura es força encertada quan realment és un acte de barbàrie i no fa sinó adobar la certesa que aquesta gent, els psiquiatres, viuen un o dos segles endarrerits respecte al comú e la societat. A més a més creuen sens dubte que un ambient promiscu afavoreix la recuperació, cosa bona pel que fa als sexes però molt contraproduent pel que fa a dormir per la nit o fer altres coses. A penes i a contracor donen aplicació a mètodes moderns de tractament ja que el que els hi agrada es la força bruta decimonónica amb coses tan obsoletes com lligar els malalts o posar normes disciplinàries dignes d'un orfenat rus. Pel que fa a la medicació val a dir que la mania de no comentar amb el pacient ni el nom ni cap altre aspecte d'aquestes píndoles que pretenen curar. El fet es que tot i que s'encerti realment amb la malaltia sense la col·laboració del malalt, cosa prou difícil i sotmesa als més diversos atzars, no es pot pensar que uns grams de compost químic de color llampant puguin canviar el que ja és un estil de vida. En cas de no encertar-se el mal senzillament s'estan produint efectes secundaris sense cap necessitat. Però tot això importa un rave als psiquiatres que pensen solsament en el calés de comissió que perceben i mai en la salut del malalt que acaba per jurar si cal que ja és curat encara que dins seus segueixin manifestant-se els símptomes d'alguna malaltia. La pujada hormonal que produeixen algunes d'aquestes és considerable i tot plegat per la curació d'una malaltia que imagina el cap malalt i foll del senyor psiquiatre que no sap de res més que de fer diners a costa de la salut dels altres. No en va el psiquiatre amb la seva gent viuen permanentment el món dels bojos que curiosament aquests no viuen sinó de tant en tant. Amb tanta follia fingida al seu voltant acaben per creure que la seva feina de denigrar la gent serveix per a quelcom i fins i tot es creuen ridículs herois de la salut mental quan més aviat són gent insatisfeta i desgraciada que posen normes com ara la de no tenir relacions sexuals de nit i si en ple dia. Així va el món amb aquesta xusma provant de tallar les ales amb qualsevol pretext a aquells que tenen la capacitat de canviar-ho i modelar-ho per al futur que és més negre a cada nova generació de gents que no saben veure més enllà de si mateixos i que creuen en la tasca curativa dels metges que és realment verí perillós per l'esperit. Els pacients lligats als seus llits criden demanant clemència i s'adrecen a Deu nostre senyor mentre els infermers ignoren els seus crits i calmen la seva consciència amb paraules com ara lògica o bé necessitat que no tenen res a veure amb la situació que pretenen explicar. El pacient ha de passar dies lligat com un animal d'un peu o ma al seu llit com si fos un mico de fira i sembla que a ningú l'importa gens ni que tan sols un altre malalt pugui expressar la seva queixa sense ésser objecte ell mateix de mesures suposadament dirigides a fer entrar en raó. El lligam, al llit miserable, genera impotència i falsa quietud en qui ho sofreix que veu com passen les hores i la seva situació no canvia. El tracte inhumà és doncs una part fonamental del tractament psiquiàtric sense el qual haurien de provar de curar els malalts realment en comptes de dur a terme una grollera domesticació. No hi ha música en aquests centres i per tant no es pot gaudir d'una bona recuperació. La raó no puc compendre-la ni tan sols imaginar-me-la però el cas és que es censura per ésser considerat escàndol o crit, el fet de cantar amb la excusa pueril que n'hi ha que dormen o amb quelcom tan ofensiu com que s'és a un hospital i cal silenci. Si calgués de veritat aquest silenci no lligarien ningú al seu llit, doncs els crits d'auxili són més forts que el cant que de voltes pugui escoltar-se. Es veritat que de vegades l'intèrpret no es gaire bo ni la seva veu fina i educada però és sempre millor que el silenci que ofega el pit dels interns. Tot és prohibit fins les coses més útils com ara la diversió o el bon humor que mai prové de la institució en la figura dels cuidadors que no tenen cap cura en promoure un ambient ni de lluny relaxat sinó més aviat al contrari són origen de malentesos i cares agres. Només quan les famílies tenen accés a l'interior del recinte en el lapse que es permet als malalts rebre les seves visites canvia tot i ara les cares de mal humor es transformen en hipòcrita simpatia de tal faisó que acaba per ser una càrrega afegida per al malalt que ha de suportar tota aquesta dolçor i comprensió d'uns éssers que només que ho volguessin una mica podrien aconseguir la sortida de la institució. No és així com succeeix doncs aquestes famílies tenen la barra de voler que el pacient ho segueixi sent alhora que parlen d'un futur de curació que no arriba mai i en la que en realitat no creuen. Els somriures i les bromes s'han de tolerar amb paciència de sant per justificar que hom és a dins i d'altres fora, encara que aquests altres mereixerien abans ser-hi dins. La mala sort du dins un centre psiquiàtric doncs és habitualment un problema de varies persones no d'una de sola. Tot i això es repeteix la hipocresia i el cinisme periòdicament com si es pogués parlar després de tot plegat de tu a tu amb qui no fa sinó obstaculitzar la sortida que poc a poc va quedant en l'horitzó futur i que mai arriba a materialitzar-se de fet. Tot plegat passa quan a darrera instància la culpa de l'estat d'excitació per part del malalt acostuma a ser en gran mesura de la pròpia família que fa veure que s'ho passa tan malament com el malalt quan de cap manera pot ser així. Es dona el cas que entre els infermers hi ha de vegades disputes i frecs i fins i tot algun infermer pot esdevindre malalt o si més no reconèixer que ho està perquè d'altres que tenen evidents problemes de salut mental mai es posaran en tractament ja que per a ells la seva veritat personal és la pura raó. Aquests que ho reconeixen i passen a ser malalts semblen caricatures d'infermer, tenint la mateixa mania de parlar pujant molt el to de veu i tenint cura de detalls poc significatius alhora que ignorant els que veritablement importen. La seva presència és força inquietant doncs posa de manifest la incapacitat del sistema per tractar els casos atípics com aquest que és atípic dins l'atípic i que es resol aplicant exactament la mateixa brusquedat a aquesta persona que mereixeria un tracte de privilegi per pertànyer a cert grup i que veu amb desesperació com de inhumana és la seva professió caient en fondes contradiccions que l'hi porten a demostrar ridículament a quin grup pertany sense que això millori en res la seva situació. L'infermer que esdevé malalt és doncs tractat amb la mateixa fredor habitual que no fa sinó agreujar el seu mal doncs en aquest cas el normal fóra un tacte favorable per simple sentit comú. No és així com passa demostrant-se fins a quin punt el món de la infermeria és cruel i deshumanitzat i els seus membres pensen en fer mèrits amb qui tenen més adalt trepitjant tot el que puguin als que tenen sota ells i creuen que no els poden tornar el mal. Un pacient maniac-depresiu es pot fabricar si s'el molesta prou quan és de bon humor, com ara lligant-ho al llit quan més feliç es troba dient llavors que es deprimeix i fent servir aquesta barroera provocació a tall de demostració. Aquest sistema no falla mai i transforma un individu feliç en un psicòpata provat i tot perquè qui te la clau és l'infermer i no el pacient. Adreçar-se a quídam fent servir el cognom quan dels infermers es coneix només el nom és senyal de molt mal gust i més si l'amic de qui ho fa, infermer es clar, te el mateix nom de pila d'aquell amb qui es fa servir el cognom. Aquests avantatges mediocres són el guany que obtenen, els que engrandeixen el personal, de les seves petites injustícies que tant agreugen i tant de mal fan als pacients que pot dir-se rigorossament que ho són per tants greuges i menyspreus que han de patir i veure patir sense fer res més que callar per por a esdevindre ells mateixos les víctimes. No l'hi queda més remei al pacient que callar i seguir veient l'espectacle prefabricat que en la seva època hagi assolit el cim de la popularitat i fer veure que no veu els abusos ni escolta els crits i seguir enfonsant-se en un sofà esperant que el psiquiatre millori o dongui per fi la llibertat per sortir tan desitjada i, potser per això mateix, tants cops negada la seva concessió. Tols els altres tipus de malaltia es poden induir per que no es noti tant la manipulació alhora que es nodreix de clients l'hospital sense que importi gens com acabi realment de salut mental cadascun dels tractats. La nit tranquil·la es veu trasbalsada per crits horribles que trenquen el silenci esquinzant-ho amb v
iolència davant la passivitat dels infermers que es creuen sans i no ho són doncs passen nits senceres sense dormir quan no cal i tot per a vigilar un trist passadís buit. Aquesta es la seva gran heroïcitat de la que s'ufanen com galls d'indi quan en realitat fan una feina del tot inútil i que no cal agrair doncs ho fan més per gaudir la nocturnitat que per que creguin que pugui servir per cap cosa que no sigui augmentar el consum de llum i cobrar comissions amb acords secrets fets amb els proveïdors de llum elèctrica. Són uns brètols fora de control que creuen poder ignorar la humanitat dels seus pacients amb males maneres i silencis quan tocaria parlar i tenir més bona educació. De tant en tant fan reunions dins la seva àrea restringida on enceten malintencionades conjures per a perjudicar-se els uns als altres fent veure que hi ha una justificació raonable quan la sola raó és el seu mal esperit i la seva recança. Van molt estirats així com amb cara d'ocupats van els metges i de histèric somriure els jutges i tota aquest gent no fa sinó viure a costa del malalt a força d'abussos. El jutge no comprèn amb claredat res de res i esdevé còmplice de totes les atrocitats que vaig glossant aquí doncs en girar la vista i deixar fer al metge es fan culpables dels errors d'aquest, que hauria de tenir un control i en no tenir-ho són aquests jutges responsables de la disbauxa que ocorre dins el psiquiàtric on qualsevol membre del personal pot deixar anar les brides de la seva mala fe i resquemor fent pagar els seus errors als malalts que no han comès cap. Sembla de vegades que pensin que deixar algú tota la nit lligat sense cap ajut per a dormir és molt sa per a la salut mental àdhuc sinó deixa dormir els seus companys d'habitació o l'hospital sencer. No s'adonen del greuge que poden produir en qui rep aquesta inútil mesura que potser triga mesos en recuperar la seva autoestima o potser torna a ésser lligat de faisó que no la torna a recuperar mai més. I tot plegat per haver infringit una norma sense gaire sentit o haver replicat l'infermer addicte a la gimnàstica que pot reaccionar força agressivament només que s'el miri fixament als ulls. Així és la barbàrie que hi ha dins l'hospital on diuen que millora la salut mental que es veu degradada a cada dia que passa sense que pugui pensar-se en un futur de salut. La conversa repugna la humanitat quan es dona entre un malalt lligat i l'infermer esmentat que amb absurda lògica pretén justificar el que no te cap justificació possible. Més endavant punxen el lligat amb malícia doncs així fan uns diners de comissió que podrien haver fet treballant amb honestedat i bon humor en comptes de duent a terme el seu execrable ofici de botxins malintencionats, que maten poc a poc la felicitat de les seves víctimes que tracten com si de bestiar es tractés en comptes d'éssers humans. No pren cap respir aquest assassí de llibertats en aplicar el raonament a tota situació pejorativa pel malalt semblant que l'hi agradés de fer-ho en comptes de sentir la repugnància que humanament caldria atendre i que mai es veu en aquestes ments psicòpates. Es mostren altius quan caldria humilitat i menyspreen qualsevol ocurrència que pugui tenir el malalt al qual no concedeixen cap capacitat de pensar per si mateix. No és així ni tan sols en l'ordre social de forma que sobta el deler amb que expressen la manca de capacitat d'autogestió quan aquesta existeix realment, doncs semblen ignorar que aquesta no és una qüestió d'extrems sinó de intensitats que poden donar-se gradualment i que pot haver fins i tot més grau de responsabilitat en el malalt que en el seu metge. Mai podrà admetre el psiquiatre que cap de les seves víctimes tingui un grau de consciència del seu entorn que ell mateix doncs no permeten que aquesta idea entri dins el seu cap de cap manera per por a haver de plantejar-se la ètica que pot tenir o més aviat mancar la seva professió. Els resulta més fàcil ignorar i tancar els ulls seguint amb la seva rutina d'administració de fàrmacs i mesures de disciplina que no condueixen sinó al fracàs i a la desesperació dels seus pacients als que haurien de curar i fan caure en malalties encara més greus per tal de fer uns diners escassos amb comissions i estafes on roben els diners públics que creuen tenir dret a administrar com si fossin seus i a dir com s'han de fer servir i com no. Amb aquestes actituds difícilment es podrà millorar mai el sistema hospitalari doncs hi ha massa gent que s'aprofita i pocs que facin un ús racional. La solució més evident és la retirada de la capacitat d'exercir a tots els metges i infermers i la cloenda de tots els centres de salut mental de tal faisó que en no existir el problema és impossible que hi hagi ningú que s'en pugui aprofitar. Les baralles es fan llargues quan dos malalts fora de si enceten una moguda conversa a crits que els infermers no saben o no volen aturar i que trenca amb violència la serenor de l'hospital. Només la lògica sembla ser la manera de resoldre aquests petits conflictes que sovintegen als passadissos. Les explicacions del cridaner no semblen gaire convincents però, encara i així segueix la lògica i la retòrica dels infermers, segueix sense deturar-se fins que de pur ensopiment s'acaba donant-els la raó encara que el que diguin sigui un veritable disbarat. Així són les coses dins el psiquiàtric on tot es resol amb violència sigui física o d'altres, amb una velocitat fora de lloc es llencen les infermeres a sobre del malalt sorollós com si de cèl·lules es tractes provant de fer valer el pes del seu nombre com si això pogués tenir cap resultat a llarg termini altre que el de renunciar a qualsevol expressió per part dels malalts. Tot plegat genera un estat d'excitació sota la pell que no minva sinó que va augmentant cada cop assolint noves intensitat desconegudes i que és obvi que no constitueixen cap tipus de curació doncs tot això acaba per sortir quan es pot permetre que així sigui gaudint de la llibertat. Llavors surt tot el que com un condensador s'ha anat acumulant de manera que és pitjor a la llarga el remei que la pròpia malaltia que es vol curar amb aquest remei. També els riures histèrics sovintegen ja que en no poder-se cridar quan no es gaudeix del favoritisme dels infermers cal trobar altres vies d'escapament que és en aquest cas la exageració del riure. L'ensopiment és tan extraordinari que molts deixen fins els seus vicis, com ara la beguda o el tabac doncs de tanta manca d'activitat s'escolen a les hores perdudes les ganes de fer quelcom i tot. Això pot semblar positiu però no ho és gens ni mica si s'examina la qüestió detingudament, doncs la recaiguda en sortir és pitjor que l'addicció que s'ha deixat enrera. Això és el que sol passar i aquest no és un cas diferent. El que cal fer per deslliurar-se'n dels vicis és practicar-ho's amb moderació cada cop controlant més el consum i no deixar-ho's del tot doncs això darrer és un autoengany i una garantia de recaiguda i paral·lelament més ingressos no previstos per a l'hospital que és fresa de matar els pacients o de perllongar llur agonia. En definitiva cap cosa que passi dins les parets del centre pot romandre un cop aquest és abandonat a no ser la mala salut, doncs aquest món de dins és una hipòcrita recreació del de fora que pot calmar consciències sobre tot de qui no és pacient però que es desfà com el fum en contacte amb el món exterior. Només els crits del pacient desesperat introdueixen un bocí de realitat en tota aquesta il·lusió que és com una construcció de naips que s'esfondrarà amb una minúscula bafarada. Val a dir que els dinars d'aquests centres en gens ajuden a millorar la versemblança del lloc, doncs tot és de plàstic i d'una qualitat pèssima digna de fer-se servir aquest menjar per l'engreix del porc a tall de pinso però del tot inadequat per a éssers humans que per gana i set s'ho tenen que empassar molt a contracor. Els coberts i plats són de plàstic i els tovallons de paper i mai hi ha prou pa pels que seuen a la mateixa taula. Tot és ressec i de fa dies doncs aprofiten el que sobra pel següent àpat àdhuc del sopar d'un dia pel dinar del dia següent. Hi ha en alguns centres sanitaris sales especials per veure espectacles o per passar la estona. Aquestes solen ser tan grans que oprimeix romandre-hi i fa que l'estat de depressió que indueix tot plegat es faci més greu encara que no ho seria sense aquesta trista forma de perdre el temps. Els canals de televisió van adalt i abaix sense control i depèn això de les preferències i gustos de l'infermer encarregat o del malalt que decideixi ell sol de fer-se'n càrrec. Només hi ha una edició d'un diari del dia que no arriba mai doncs els que ho llegeixen abans triguen dues o tres hores en deixar-ho lliure de forma que no tots els dies es pot llegir aquest diari. A la sala de belles arts no hi ha prou material doncs tot el que hi ha està fet servir i no pot fer-se anar còmodament doncs te un desgast qualsevol i no el que hom te costum doncs l'ha produït un mateix. Així quan es vol dibuixar un traç en cert lloc, la asimetria de la punta fa que el traç comenci en un lloc diferent d'on un es pensava fent l'exercici de dibuixar una tasca impossible. El paper és massa fi o massa gruixut i n'hi ha de tots colors menys del color que hom cerca. No hi ha medis per pintar oli, cosa que fa que sigui una gran pèrdua de temps i esperit creatiu fer res en el taller tot i que és aconsellable per no caure en la inactivitat més absoluta i fer quelcom per veure passar les hores que són moltes i molt buides. El fet que el metge que ha d'estar-se'n per la nit atenent els casos que es donguin en aquest període, tingui una luxosa habitació i mengi un sopar especial ben diferent que el dels malalts fa pensar en la incoherència de dir que es vol sanar alhora que no es posen els mitjans per a fer-ho en condicions. En definitiva és una pura qüestió de poder i privilegis doncs al metge l'hi agrada ser diferent i gaudir d'avantatges dins l'hospital. De
qualsevol forma l'ingrés del malalt es produeix un dia mentre que el metge roman despert moltes nits cosa que fa posar en dubte la seva salut mental. Per resoldre aquesta contradicció només serveix pel que sembla posar de relleu el fet que el metge no és un malalt argument aquest que es fa servir per a tot i que no conté cap veritat substancial doncs la salut mental i l'equilibri no es poden pressuposar sinó que cal demostrar-los. Ben al contrari el metge demostra certa agressivitat envers el malalt i conductes ben estranyes allunyades de l'ideal de salut que aquest mateix metge diu desitjar per als seus pacients. Sembla inclús que es produeixin curacions espontànies com a conseqüència de la capacitat de millora dels pacients, curacions que pateixen un retrocés en posar-se en contacte amb el metge que viu al seu món i indueix als pacients la malaltia que ells pensen que aquest pateix. S'ha de sanar el metge abans que pugui sanar el malalt doncs la creença que aquest metge te és més forta que cap esperit de curació que pugui tenir cap pacient. És doncs la visita amb el metge el pitjor mal que pugui patir el procés de recuperació del malalt que veu com retrocedeix la seva salut cada cop que te una entrevista amb el seu doctor. És d'allò més repugnant l'ús que es fa dels malalts per fer experimentació quan només pel fet d'ésser tancat i no poder fugir qualsevol psicòleg es creu amb dret de posar a prova aquests pacients amb ridícules taques que realment serveixen per ben poca cosa que no sigui perdre el temps i la paciència. Resoldre aquests trencaclosques per demostrar vagis a saber que que el psicòleg amb la seva fina intel·ligència creu poder esbrinar i que en realitat ell s'ho creu que esbrina quelcom doncs cap conclusió intel·ligent pot extreure's d'unes taques a sobre una làmina. També amb les medicines es fan experiments canviant-les sovint per veure quina és o no és la reacció del pacient que no pot fer sinó sofrir aquesta situació sense cap dret a rèplica ni a discutir amb el metge cap detall del seu tractament que s'allarga setmanes sense cap millora només perquè el doctor faci a gust les seves proves i els seus experiments abocats al fracàs. Cap millora no s'aprecia deguda a l'acció d'aquests medicaments que pel seu origen químic no poden conduir a cap curació doncs el que cal per a curar és primer de tot un bon tracte humà i bona companyia i no infermers que es condueixen amb obsequiossitat amb el pacient de color i amb brusquedat amb els altres molt possiblement perquè volen tenir relacions sexuals amb aquest primer i no els importa que es noti o que sigui poc ètic fer-ho o només somiar amb fer-ho. Vet aquí que tot dins l'hospital produeix nàusea i vòmit doncs no hi ha sinó mala voluntat i incúria envers els malalts que són els únics i veritables màrtirs de la medicina doncs els metges no es sacrifiquen mai ans volen que tots els sacrificis els faci el malalt. No és gens estrany que facin posar malalts els sans en aquestes institucions on res de bo no pot passar i on l'absència de música és palesa. No es fa res que pugui ser curatiu provant-se sempre de fer la estada el més llarga possible per poder mantenir les seves quotes de malalts i seguir amb les seves vides ensopides de mediocre psiquiatre d'hospital de les que no seran capaços de sortir mai per si mateixos ni encara que els ajudin doncs no volen de cap manera sortir-ne.